El 2024 ha estat un any dedicat al centenari allargassat del naixement de Victòria dels Àngels (1923-2005). Si no l’heu llegit encara, és un bon moment per agafar la biografia de la soprano que li va dedicar el periodista, crític i musicòleg Pep Gorgori, Victòria dels Àngels. Tot semblava tan senzill (Ficta Llibres). No és el primer llibre dedicat a la cantant. Hi ha el que signava Antonio Fernández-Cid el 1970 el qual només podia reflectir una part de la seva vida. També hi ha el que va escriure Jaume Radigales, i el recull d’un llarg diàleg amb Jaume Comellas, ambdós elaborats en vida de la cantant, sense oblidar el documental Brava, Victòria!, de Maria Gorgues.

Victòria dels Àngels. Tot semblava tan senzill (Ficta Llibres).

No és lloc aquí per cantar les excel·lències de la gran Victòria dels Àngels. El llibre les posa totes en relleu, però el que fa diferent l’obra de Gorgori és que l’ha fet a partir de l’estudi de documents personals i professionals de Victòria accessibles per primera vegada. Així, l’autor fa un retrat de la gran soprano en què recull fets i dades fins ara desconegudes, per exemple la correspondència amb la direcció del Festival de Bayreuth on va ser la primera espanyola a actuar-hi interpretant Elisabeth de Tannhäuser (després només hi actuarien de manera destacada Plácido Domingo i Pablo Heras-Casado).

Del llibre en surt un retrat molt humà, a més de professional, de la cantant. El títol, Tot semblava tan senzill, és tret d’una carta de Victòria als seus pares escrita el 1958 des dels Estats Units en què fa referència a la seva infantesa i joventut, quan anava a veure pel·lícules del Far West amb el seu pare, el bidell de la Universitat de Barcelona. La seva va ser una infantesa afortunada, tot i la senzillesa de la família. Va tenir la sort d’estudiar a l’Escola Milà i Fontanals en un moment en què l’ensenyament de la música era una part important del programa escolar.

PUBLICITAT

Un altre fet determinant en la seva carrera va ser la ràdio quan era l’únic mitjà popular. Allà s’hi va donar a conèixer el 1940 en un concurs de joves talents. L’altre moment fonamental va ser la seva participació en la formació Ars Musicae sota la direcció de José María Lamaña qui va copsar la riquesa de l’instrument de Victòria, però… li va fer tocar la flauta. Com diu Gorgori, «ja sabia cantar. Ara el que necessitava era aprendre a fer música».

El llibre repassa la intensa activitat musical de la soprano quan recorria els grans teatres i era l’estrella del Metropolitan de Nova York, però s’atura també en la seva vida privada. En el seu matrimoni amb Enrique Magriñá, personatge que no augurava res de bo per a la cantant. En una carta que li adreça l’encara pretendent li escriu: «Només desitjo que la Verge beneeixi el nostre amor, perquè tu no cantis més i siguis l’esposa que desitjo». Ja està tot dit.

Tanmateix, ella va continuar cantant i aquell estudiant de Medecina es va convertir en el seu agent, en l’administrador dels seus diners, i en un marit infidel ben conegut en els cabarets de Barcelona. Aquella vida on tot semblava tan senzill es va convertir en una vida en què tot era ben difícil. Avortaments, el naixement del seu segon fill amb síndrome de Down, la relació amb el seu nou mànager, Xavier Vivanco, que tampoc va ser afortunada i va acabar als tribunals.

Una Victòria sense il·lusió apareix en una correspondència que manté a cavall dels anys setanta i vuitanta amb un interlocutor que vol romandre en l’anonimat. La cantant li escriu: «Jo només vull afecte tota l’estona», «M’he equivocat a la meva vida estimant» o «La meva tristesa és infinita, la solitud, implacable…» Gorgori acaba la biografia amb un final molt personal i que no és el cas de revelar. Només diré que em va emocionar. Molt.

L’amor i l’odi

El ‘problema’ Puccini. Ópera, nacionalismo y modernidad (Acantilado, traducció de l’anglès de Juan Lucas)

Un altre aniversari del 2024 ha estat el centenari de la mort de Giacomo Puccini. Alexandra Wilson, musicòloga especialitzada en cultura operística del segle XX i història cultural de la Itàlia finisecular ha escrit El ‘problema’ Puccini. Ópera, nacionalismo y modernidad (Acantilado, traducció de l’anglès de Juan Lucas). L’assaig estudia la recepció crítica de les obres de l’autor de La bohème i intenta contextualitzar el compositor en el seu entorn polític, estètic i intel·lectual.

En vida, Puccini va ser amat i odiat a parts iguales. I després de mort fa cent anys encara suscita visions enfrontades. El que va passar amb el compositor ho reflecteix perfectament el títol d’un editorial de fa una colla d’anys al Corriere della Sera dedicat a unes eleccions. Deia que a Itàlia pot passar tutto e il contrario di tutto. I així Puccini va ser qualificat de tradicionalista i de modernista, de representant de la decadència i d’esperó de la cultura més avançada. Per alguns, la seva era una música nacional, gairebé provincial, i per altres era internacional acostant-se a la de Wagner.

Wilson posa les coses al seu lloc quan diu que tot i la unificació política italiana feta el 1861 (Puccini havia nascut tres anys abans, sota el Gran Ducat de Toscana), el nou país encara continuava dividit. Així, diu la musicòloga, els debats al voltant de les òperes de Puccini posen en relleu l’existència de moltes visions diferents i enfrontades al voltant de la qüestió de la identitat nacional.

Un diari

Diario de Berlín (Acantilado, amb traducció de Roberto Bravo de la Varga),

L’únic diari que Arnold Schönberg va escriure el va fer durant la seva estada a Berlín on era professor de l’Acadèmia de les Arts de Prússia, entre els anys 1912 i 1915. Era el moment en què estava creant Pierrot Lunaire. Publicat amb el títol de Diario de Berlín (Acantilado, amb traducció de Roberto Bravo de la Varga), de les pàgines d’aquest breu diari en surt un retrat de la seva vida en aquells anys, de les seves relacions amb altres músics i del que pensa sense embuts de la crítica, especialment de la de Berlín que qualifica de «cretinos arrogantes», mentre que de la de Viena, que considera «chusma», diu que tenen un punt ridícul que els fa simpàtics. «Desprecian, pero no odian», afegeix. En aquest diari també reconeix el seu caràcter poc sociable: «Paso mucho tiempo solo y rara vez hablo con estraños. Por eso me siento torpe cuando me encuentro con gente y, sobre todo, me canso muy pronto».

Completen el volum un text que el compositor va escriure per presentar la seva òpera còmica Von heute auf morgen (D’avui a demà), i Homenaje a Schönberg, un text que firma Josef Rufer que va ser primer, alumne seu i després un estret col·laborador fins a la mort del músic el 1951.

La memòria

El eco del tiempo (Paidós)

Schönberg és també protagonista, però no l’únic, de El eco del tiempo (Paidós) en què el crític i historiador musical Jeremy Eichler explica com la música és testimoni de la història i com és capaç de transmetre la memòria del passat. Aquest passat és el de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust. Els altres protagonistes del llibre són Richard Strauss, Benjamin Britten i Dmitri Xostakóvitx, espectadors de la mateixa catàstrofe, però amb diferents papers.

Eichler es fixa en quatre obres, A survivor from Warsaw, que Schönberg va estrenar el 1948 a Alburquerque, la qual per al teòric Theodor Adorno era el màxim exponent de la música commemorativa de la postguerra i la comparava al Guernica de Picasso perquè embotia la barbàrie de l’Holocaust dins de la mateixa obra d’art. Els altres monuments commemoratius sonors en què es fixa l’autor considerats manifestos ètics i estètics definitoris del segle XX són Metamorphosen, de Strauss; Simfonia n. 13 ‘Babi Yar’, de Xostakóvitx, i War Requiem de Britten. L’obra de Eichler té el valor d’aportar el coneixement de la història en un moment, com diu ell, en què aquell ha estat reemplaçat per la informació sobre la història.

La mort

El ‘Réquiem’ de Mozart. Una historia cultural (Acantilado)

Del Rèquiem de Mozart se n’han escrit milers i milers de pàgines. El catedràtic i musicòleg Miguel Ángel Marín n’ha afegit cinc-centes més amb la seva magnífica obra El ‘Réquiem’ de Mozart. Una historia cultural (Acantilado) què explica sí, les vicissituds de la composició de la darrera obra del músic salzburguès i la seva mort abans d’acabar l’encàrrec, però l’aportació més important de l’obra és la d’explicar la recepció que va tenir des de Viena al món, i en particular com va ser rebuda a Espanya, quan i on es va interpretar, una recepció que no va ser gaire diferent de la que va tenir en altres països com ara França, Itàlia o Gran Bretanya.

Sembla que el Rèquiem va arribar cap al 1806 a Sevilla i Madrid, només sis anys després que s’interpretés a Berlín. És a dir, Espanya contràriament a moltes opinions que han perdurat, no estava al marge de la cultura europea del moment. Marín ha trobat referències d’aquesta obra a llocs força perifèrics com ara Olot.

L’obra de Marín, qui entre altres coses és el programador agosarat de la Fundación Juan March de Madrid, posa en relleu un aspecte important i és que aquí també hi ha molt bons musicòlegs capaços d’estudis comparables als de les tradicions anglosaxones o germàniques.

PUBLICITAT

Tots els morts són un de sol

Un altre llibre parla no d’un, sinó de vint-i-set rèquiems. Tots els morts són un de sol és el vers final del poema EL recopilador de Miquel de Palol, vers que el musicòleg Oriol Pérez Treviño ha manllevat per titular el seu estudi afegint que es tracta de 27 requiem in tempore belli (Dinsic). El professor Jaume Radigales, que fa uns anys havia coordinat un llibre avui esgotat sobre aquesta forma musical, firma el pròleg al qual segueix una introducció molt filosòfica feta per l’autor al voltant de la mort, del tabú que és en la nostra societat, de la consciència i, en particular, de les anomenades Experiències Properes a la Mort (EPM).

Pérez Treviño planteja tres preguntes: per què la majoria dels compositors només han escrit un sol Rèquiem, per què entre la llarga llista d’autors de misses de difunts no hi ha cap dona, i si es pot comprendre la semblança i ressonància en què queda submergida la nostra psique després d’escoltar una d’aquestes obres amb les descripcions de persones que han viscut una EPM. L’autor no té resposta per a les dues primeres. Pel que fa a la tercera, es fa una mica difícil arribar-hi.

L’autor avisa que la selecció és molt personal i subjectiva. Per exemple, no hi ha els Rèquiems de Victoria, Guerrero o Fauré. En canvi, al costat dels arxiconeguts de Mozart, Verdi o Britten, n’hi ha de ben desconeguts i rarament interpretats com el de Joseph Leopold Eybler, contemporani de Mozart, que qualifica de «més que enigmàtic», o el del rus viu Vyacheslav Artyomov. El llibre resulta molt atractiu.

La poesia

Vint cançons, de Tomàs Garcés (Ficta Llibres)

El recorregut per uns quants llibres llegits el 2024 acaba amb un publicat a les darreries de 2023. És Vint cançons, de Tomàs Garcés (Ficta Llibres). El poeta va ser, juntament amb Josep Carner, un dels autors que més van contribuir amb els seus poemes a les músiques de compositors com ara Manuel Blancafort, Narcís Bonet, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Jaume Pahissa, Eduard Toldrà, Manuel Valls o Amadeu Vives entre molts altres. El lied català li deu molt a Garcés. Les vint cançons del poemari publicades originalment el 1922 i ara reeditades, així com la cèlebre L’ombra del lledoner, han alimentat nombroses composicions que formen part del patrimoni musical català. L’edició incorpora les il·lustracions que Ramon Rogent va fer per l’edició de bibliòfil de 1947.