«Aprendre a veure: habituar l’ull a la calma, a la paciència,
a deixar que les coses se’ns acostin; aprendre a ajornar el judici,
a envoltar i a abastar el cas particular des de tots els costats.»
Friedrich Nietzsche

Fa més d’un quart de segle que ja no trepitjo les aules d’Espanya, i tracto molt poc amb mestres i professors; per això m’he imposat un règim de silenci sobre temes educatius, més per mandra que per coherència. Aquestes línies només són el que són: impressions de qui, com a periodista, va conèixer, va validar i va publicar les millors pràctiques de la professió docent, i dels seus anhels de canvi social i renovació pedagògica, a través de les pàgines de la revista mensual Cuadernos de Pedagogía. Persones extraordinàries que no oblido. No pretenc abordar aquí els grans problemes del sistema educatiu, sinó solament oferir algunes reflexions, molt generals, sobre alguns dels seus aspectes i, com a tals, adequades per a tots els nivells d’aprenentatge. Basades en aquesta experiència vital privilegiada, han estat escrites responent a l’amable proposta de política&prosa.

Posem-nos-hi.

Un vell pagès de l’Empordà, en Quim, un ésser que semblava sortit de la ploma de Josep Pla, asseguts una tarda de maig al costat del meu hort, que ell atenia amb cura, em va regalar aquesta sàvia sentència agrària: «Si no conrees la terra, val més que no parlis de les collites». Sobre aquesta terra que anomenem «educació», disserten experts de tota condició, bons, dolents i migpensionistes. Paradoxalment no ho fan gairebé mai, precisament, els que acumulen l’experiència de feinejar a les aules, dia rere dia, amb aquests bojos indòmits, més o menys alts, però tots radicalment fills del seu temps més que dels seus mateixos pares.

Primera reflexió

Parla el que llaura, té una experiència immediata i està capacitat per elaborar-ne una reflexió amb mesura i encert. Cal donar més veu, vot, recursos i mitjans als conreadors de les aules. (Per cert, una quarta part hi són en situació laboral provisional, és a dir com a temporers irredempts de les aules.)

En general els mestres solen tenir les seves pròpies paraules per categoritzar el seu ofici complex, però gairebé no disposen mai d’un temps qualitatiu per reflexionar sobre la seva experiència i convertir-la en teoria sòlida. Llauren el sòl, però sempre sota el cel protocol·lari d’autoritats llunyanes i la seva racionalitat tècnica estricta i reductiva. En aquest punt els docents són com els seus conciutadans: molta feina, poca autonomia i salaris magres. L’educació reclama un respecte polític especial: temps lents per a ser reflexionada i temps llargs per a ser implantada amb sensibilitat i rigor. I els docents també haurien de tenir un tempo professional qualitatiu: una formació inicial molt més exigent i una altra de contínua, per posar-se al dia en el seu acompliment.

Segona reflexió

Cal aixecar el peu de l’accelerador; més sentit comú i menys inflació legislativa i reglamentària partidista. Menys lleis generals i més formació rigorosa per als educadors de tots els nivells. La velocitat expropia el pensament reflexiu i cedeix a les ocurrències rendibles electoralment.

La pedagogia moderna ha obert les portes de l’escola a la vida; avui, potser ho fa massa. Continua pendent un canvi profund que permeti que els alumnes avancin en el coneixement i la reflexió sobre ells mateixos i sobre el món que els envolta. Però cal atrevir-se a posar barreres, començant pels mercaders que l’ocupen per vendre la seva rendible terrisseria digital, molt sovint no testada en els seus efectes negatius. Vegeu tota la bijuteria digital. L’últim no és necessàriament el millor.

PUBLICITAT

L’educació reclama un respecte polític especial: temps lents per ser reflexionada i temps llargs per ser implantada amb sensibilitat i rigor.

En un segle hem passat de l’hegemonia d’una pedagogia autoritària i centrada en els continguts a un altre model educatiu antiautoritari i centrat en el nen, aquesta ambigua abstracció heliocèntrica. En aquesta transició s’han guanyat noves perspectives, sens dubte, però altres pràctiques i valors han desaparegut. Així, minva també l’autoritat del mestre, la seva capacitat orientadora i el valor de la seva paraula en el procés d’aprenentatge. Tots els sorolls socials entren a les aules amb una força disruptiva i un efecte eixordador. Ja Sánchez Ferlosio avisava: «Al mercat pertany, d’altra banda, el que avui pràcticament és l’educador únic i suprem: la publicitat en general i especialment la de la televisió». I això que don Rafael no va arribar a conèixer el contagiós virus espiritual de les xarxes socials.

Tercera reflexió

L’educació exigeix un conjunt de rituals molt delicats d’acolliment, exigència i tendresa, que al seu torn requereixen inversions en formació. Són «variables invisibles» que s’escapen a la mirada comptable i jerarquitzant de les autoritats educatives. Democratitzar l’educació és alguna cosa més que massificar-la. Es tracta de personalitzar l’educació mantenint-ne el caràcter d’oferta pública. És un dret, però és també font de deures i de responsabilitats personals. No tot ha de ser lúdic i guai; estudiar és una obligació que requereix voluntat, esforç i, sí, també autoritat i obediència. Sabem que la lletra no entra amb sang; però sense esforç tampoc. És hora d’examinar críticament alguns objectius no aconseguits en la transició educativa i la renovació pedagògica. L’única nostàlgia que pesa és la del futur dels aprenents.

L’educació té objectius propis i exigències metodològiques permanents que es basen en l’esforç, el compromís, la memòria, el respecte i, també, l’obediència.

Quan diluvia, el bé més escàs és l’aigua potable. Avui aquest temps lent i exigent és el material més escàs i urgent enfront del frenesí mental de la tiktokització de les xarxes socials amb la seva orgullosa hegemonia quantitativa: la visualització milionària de l’última imbecil·litat és el que crea valor. Aprendre a ser no equival a fomentar un narcisisme patètic i banal, el combustible necessari de la societat del jo consumidor.

L’educació té objectius propis i exigències metodològiques permanents que es basen en l’esforç, el compromís, la memòria, el respecte i, també, l’obediència. Alguns d’aquests objectius i exigències són rebutjats en la cerca compulsiva de l’aprenentatge fàcil i divertit. El que és lúdic no ha d’evacuar el que és ètic; cal saber ser conservador del que és millor i no cedir a la temptació del que és fàcil i formativament insubstancial. També caldrà tornar amb la passió necessària al que és propi de la instrucció pública, ensenyar a llegir, a escriure, a sentir, a conversar pausadament, a mirar i escoltar bé…

En suma, ensenyar i aprendre a pensar mitjançant la vella i provada capacitat de l’adult-mestre que guia la mirada de l’aprenent, la fa reflexiva, pausada i deliberativa sobre el món, les coses, un mateix i els altres. Són estratègies i competències del pensament fundacionals de l’animal que parla sense les quals a penes s’assoliran les que són merament instrumentals.

Quarta reflexió

L’escola ha de ser també un temps-espai de refugi per als aprenents, temptats primerencament per les seductores sirenes digitals, els molt honorables lladres d’atenció, els prescriptors de conductes per al ramat, els colonitzadors espirituals i altres corruptors de menors. A manca d’aquesta educació fundacional que aspira conscientment a oferir coneixements poderosos i a formar esperits lliures, l’educació cívica i moral es ressent i, massa sovint, es veu trencada la salut mental dels aprenents, ja de per si delicada, sigui quina sigui la seva edat.

PUBLICITAT

Cal fer una breu referència aquí a l’anomenat gir afectiu/emocional que s’està traslladant al camp pedagògic, amb la millor intenció sens dubte, als continguts, mètodes i estils educatius. Es relaxa (o s’arriba a negar) la importància de certes funcions cognitives de l’aprenentatge –un lèxic ric i precís i una memòria organitzada en són l’exemple més nítid– i es privilegia l’esfera emocional, la dels sentiments –el fet de sentir-se estimat. Un pas necessari però, al meu entendre, mal elaborat teòricament i portat encara pitjor a la pràctica, amb excepcions notables.

Cal buscar amb rigor un equilibri gens fàcil entre les exigències de l’aprenentatge intel·lectual, els imperatius creixents de l’atenció singular a cada individu i, d’altra banda, la normativitat obligada de la comunitat escolar, cada vegada més enverinada per l’espiral de conductes transgressores i insolidàries. Menys traslladar la responsabilitat institucional a protocols impersonals i més recursos de personal especialitzat a les escoles (de tots els nivells) davant de la proliferació de conductes disruptives o obertament violentes.

Cinquena reflexió

L’educació és ment i cor. Si ambdós no hi són exigentment presents, es menteix, s’adoctrina o s’enganya. Sense la raó metòdica no s’adquirirà ni un pensament rigorós ni una reflexió autònoma, prendrà el comandament la pulsió instintiva de cadascú; sense cor, ho farà la sordesa moral a què porta l’egoisme i la falta d’empatia.

L’horitzó imparable de la intel·ligència artificial ja està impugnant, amb la radicalitat falsària del bo-dolent pròpia de qualsevol tecnologia, els continguts, els mètodes i els processos habituals de l’escenografia i els ritus escolars. En aquest context, les aportacions teòriques dels docents, pensades i exposades per ells mateixos, comportaran mutacions ara impensables.

Pensi el lector en aquesta dada demolidora de l’informe PISA del desembre de 2019: en el conjunt de l’OCDE només el 8,7 % dels joves de 15 anys es mostra capaç de distingir entre una dada i una opinió. Llegit a sensu contrario: el 91,3 % dels futurs votants de quinze anys, després d’anys llargs d’escolarització intensa i hiperavaluada, no tenen la capacitat intel·lectual de fer aquesta distinció bàsica per a una alfabetització ciutadana democràtica. Els espantosos resultats recents de Catalunya pel que fa a la capacitat lectora dels alumnes catalans són molt alarmants.

Mentrestant, un nou fantasma recorre Europa, el feixisme guai ascendent; i ho fa amb les males arts de la ignorància: faules, enganys i altres hams digitals. Alguna cosa hauran de fer sobre aquest tema les institucions socials bàsiques de les democràcies, amb el sistema educatiu a la base. De nou estem enfront d’un dilema recurrent històricament: racionalitat o barbàrie.

I afegeixo una monomania personal que va a contracorrent: menys pantalles i més paper.

Llegir molt, llegir bé i llegir bo és un remei provat, barat i assequible per desfer –en part– aquests i altres nous torts que assetgen la dignitat dels nouvinguts al món. Una demanda reiterada dels mestres s’imposa avui amb urgència: tots els centres escolars haurien de disposar d’una biblioteca ben dotada i gestionada per bons professionals. Un pla Wittgenstein ambiciós. «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.»

Acabem. Arribem amb ulls sorpresos davant del món i famolencs de fer-lo nostre; avui, sota el paraigua il·lustrat d’uns drets universals hipotètics. Es resumeixen en dues paraules: igualtat i dignitat. Doncs bé: l’educació –no ho oblidem– és la institució social dirigida a complir aquest mandat genèric. Un invent que canvia històricament en les seves formes, però que, per mantenir-se d’acord amb el seu objectiu principal, deu fidelitat a aquest manament tradicional de dignitat. Sona a utopia, i ho és, una de les més belles. Mantenir-la viva tot i saber que, com l’arc de Sant Martí, s’allunya a mesura que ens hi acostem, és una qüestió essencial. A la pregunta de quin món deixarem als nostres fills, cal afegir en aquest segle la seva complementària postmoderna: quins fills deixarem al nostre món. Aquesta és l’altra gran qüestió.