Vist en perspectiva històrica —i no cal anar a Guifré el Pilós (840897), sinó quedarse al segle XIX— l’onada independentista que viu Catalunya en els darrers anys no és cosa nova. Els vincles entre l’independentisme actual i el carlisme treuen sovint el nas; més per causalitat que per casualitat. L’ideari de la defensa de la cosa local i autòctona enfront de la forana, i la protesta i la insurrecció vinculada al territori broten de nou en aquest segle XXI com factors geopolítics. La gènesi de l’independentisme entronca amb l’absolutisme del XIX que, en aquestes contrades, va prendre el nom de carlisme. La geografia sociopolítica encaixa com un trencaclosques entre el segle XIX i la segona dècada del XXI.

Els territoris més secessionistes d’avui a Catalunya coincideixen amb els feus del carlisme del XIX i els noms d’algunes famílies o llinatges polítics es perpetuen de generació en generació. La ciutat d’Amer (Empordà) repta Berga (Bergadà) en galons carlins i secessionistes, les dues ciutats seguides de prop per Olot i Vic si haguéssim de fer la llista de «fidels a la causa», com les anomenava el vocabulari de l’època. A Amer va capitular el general carlí i tortosí Ramon Cabrera l’abril de 1849, amb què va acabar la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners.

El mateix personatge havia posat fi a la Primera Guerra Carlina l’any 1840 a Berga. En aquestes dues ciutats de l’interior català, fidels al carlisme del XIX, els resultats de les eleccions autonòmiques del 2017 i de les municipals del 2019 no poden ser més reveladors: Amer compta amb 11 regidors, tots independentistes, 8 neoconvergents i 3 d’ERC; Berga, amb 16.000 habitants, s’ha convertit en l’ajuntament més gran de la CUP, dels 17 regidors, un és del PSC, l’únic constitucionalista. Quina casualitat! D’aquest paratge geogràfic d’interior i insurrecte en surt també, per contrast, l’escarni de Tabàrnia: com al XIX, quan els centres urbans van resistir-se al carlisme per mantenir-se liberals.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Les protestes del passat mes d’octubre contra les sentències judicials als presos del procés van generar quatre columnes de manifestants que van convergir a la ciutat de Barcelona. La procedència geogràfica de les esmentades manifestacions calcava el mapa carlí del XIX; de Girona a Berga, Tàrrega, Vic i l’interior de Tarragona. La columna de Girona anava encapçalada per les germanes de l’expresident neoconvergent Carles Puigdemont, autoexiliat per dur l’independentisme pel pedregós camí de la il·legalitat, i fill d’un carlírequetè que va participar en la Guerra Civil del segle XX.

El vincle amb la terra i la pàtria, i fins i tot amb la religió, és emocional i es perpetua en llinatges a través del temps.

Aquesta dinàmica política de suport al que és propi de la terra, als furs i a les tradicions convertides en signes d’identitat genera també un afany per esgarrapar poder a l’Estat central o rebel·lar-se, com en la Guerra dels Matiners, contra impostos, aranzels, fams o lleis de quintes per protegir la indústria i l’agricultura locals. La Segona Guerra Carlina (1846-1849) arrelà únicament a Catalunya mentre que la Primera (18331840) es va estendre per tot Espanya tot i acabar a Berga, i la Tercera (18721876) va ser més intensa al País Basc i Navarra que a Catalunya.

Nissagues com la dels Tristany, d’Ardèvol (Solsonès), o la dels Galceran, de Prats de Lluçanès (Osona), van tenir una generació d’homes lluitant en la Primera Guerra Carlina i les successores generacions van protagonitzar les guerres següents. D’aquí que no sigui cap casualitat que el pare de Carles Puigdemont fos carlí-requetè en la guerra de 19361939 i, ara, ell encapçali la branca neoconvergent del secessionisme. El vincle amb la terra i la pàtria, i fins i tot amb la religió, és emocional i es perpetua en els llinatges a través del temps.

 

Cantarella secessionista

El camí que porta la insurrecció secessionista contra el forà i aliè més pròxim s’especifica avui dia contra la resta d’Espanya, sovint contra el concepte abstracte de l’Estat. Aquesta trajectòria ha generat un comportament i un vocabulari que entronquen més amb el carlisme del XIX que amb el món global en què vivim, fins i tot amb les restriccions de la covid-19. El passat mes d’abril, la consellera de Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, va dir i repetir que «amb la independència hauríem actuat abans i no tindríem tants morts ni tants infectats». Quan el Govern català es va fer càrrec de la pandèmia va demostrar més incompetència que el Govern central. Però la cantarella secessionista és sempre la mateixa: Ojalá, o tant de bo, fóssim independents, vénen a dir a tort i a dret. Com feia el seguici del pretendent carlí Carles V en la Primera Guerra: de tant dir «Ojalá hubiéramos hecho esto…», «Ojalá hubiéramos hecho aquello…» els van anomenar els ojalateros.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

La Segona Guerra Carlina arrelà únicament a Catalunya mentre que la Primera es va estendre per tot Espanya tot i acabar a Berga, i la Tercera va ser més intensa al País Basc i Navarra que a Catalunya.

Els ojalateros carlins, com els independentistes actuals, vivien en una legitimitat proscrita perquè els havien usurpat la sobirania. Procedien de tot Espanya i feien rogle al voltant de l’aspirant a rei; eren homes en edat militar, però no anaven al front i, quan els militars els exposaven els retrocessos en la guerra, ells només es lamentaven amb un «ojalá esto… ojalá aquello…». En conjunt, els carlins en edat militar i sense armes formaven l’ojalatería en el decurs de la guerra. De les diverses interpretacions que hi ha de les causes de la pèrdua de la Primera Guerra Carlina, una de les versions fa responsbles els ojalateros de la derrota, que els va col·locar en la legitimitat proscrita o el sobiranisme fora de la llei des de 1840 fins a avui.

 

Un ofici fàcil

Segons escriu Antonio Pirala —l’historiador oficial del segle XIX— va ser el carlí Carlos Luís O’Donnell, germà de Leopoldo, qui va qualificar d’ojalateros els membres de l’administració de Carles V. Carlos Luís era membre de la família d’origen irlandès que va generar militars de tots els colors per la convulsa Espanya del XIX. L’independentisme d’avui és una ojalatería que es lamenta de la situació actual i afirma que tot a Catalunya aniria millor si fos independent, tot i que té els mateixos problemes de corrupció, crisi o de qualsevol altra mena que tenen la resta d’Espanya i del món.

El Govern d’ojalatería, dividit entre els neoconvergents i ERC, porta uns quants anys enganxat en el procés que ha dut a la creació de la Catalunya de la legitimitat proscrita. Ara, en ple mes d’agost, la baralla rau entre el republicà Ernest Maragall i el president neoconvergent,