El càustic Ricky Gervais (1961) va estrenar el passat Nadal el seu darrer monòleg a Netflix, premiat ara fa unes setmanes amb el Globus d’Or a la millor interpretació en l’apartat de comèdia. A Armageddon se’n fot, entre d’altres, de la correcció política i de l’excés de sensibilitat representat en els últims temps per l’anomenat món woke. I, com ja és habitual, ha estat tant exitós com polèmic.

Cap al final de l’actuació, Gervais menciona un web (www.doesthedogdie.com) nascut per permetre, abans de veure una pel·lícula, assegurar-se que cap animal no patirà. Aquesta preassegurança animalista ha evolucionat fins a l’absurd, ja que la pàgina segueix admetent la inclusió de noves preguntes, reveladores de l’evolució de les preocupacions o l’estultícia que ens envaeix. Així, l’entrada sobre La llista de Schindler (1993) inclou ara interrogants respecte de si hi ha acudits sobre grassos o sobre si hi ha alguna assignació de gènere incorrecte; o qüestions tan estúpides, si en tenim present la sinopsi, com si hi ha antisemitisme o si el final és trist.

Més enllà de la ridiculesa denunciada per Gervais, certament hi ha sensibilitats que s’estimen més estalviar-se segons quines peces culturals quan aquestes impliquen una determinada crueltat. Aquesta tria pot venir definida per l’impacte directe sobre la realitat mateixa o per una aproximació a la cultura que cerca més aviat l’evasió o el plaer i defuig el patiment, encara que sigui en forma de ficció. Sense anar més lluny, jo mateix saciat d’històries de crueltat en la meva recerca professional, sovint se’m fa costa amunt segons quins plantejaments.

Més enllà del cas concret, sorprèn descobrir el rebuig que, en general, provoquen els supervivents.

Amb aquesta prevenció vaig iniciar la lectura de La llamada (Anagrama, 2024), arran de la recomanació directa per part de la seva editora Isabel Obiols i de la impecable trajectòria prèvia de la seva autora Leila Guerriero (1967). Aquesta periodista i escriptora argentina ha construït una sòlida obra a banda i banda de l’Atlàntic, reconeguda pel públic i per la professió, amb diversos guardons com el XIV Premi de Periodisme Manuel Vázquez Montalbán el 2019.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.