Logo p&p
PLAÇA OBERTA
Altaveu de la pluralitat a opinions diverses.

En un article de Lluís Orriols publicat a El País el dia 27 d’abril, l’autor sostenia i argumentava, de forma clara i convincent, una cosa potser òbvia però no assumida per la majoria de ciutadans, que en escenaris de no existència de majories absolutes, eren totalment incompatibles el trencament de blocs rígids i polaritzats (per exemple un bloc de partits de dreta i un altre bloc de partits d’esquerra, o un bloc de partits independentistes i un altre de no independentistes) amb la formació dels anomenats cordons sanitaris (compromís de tots els partits de no fer pactes de govern amb partits considerats extremistes).

Dit d’una altra manera: si dins de cadascun dels blocs no es pot formar un govern sense comptar amb un partit aïllat per un cordó sanitari, només amb un trencament o un semi trencament dels blocs per part d’algun partit es pot formar un govern. Un trencament si es fa un govern de coalició format per membres de tots dos blocs, o, alternativament, un semi trencament de blocs amb el consentiment (instrumentat amb les abstencions o vots necessaris per a la investidura) d’un o més partits del bloc oposat al del candidat a investir i/o de partits no enquadrats en cap dels dos blocs per permetre la formació d’un govern en minoria. Un govern en minoria, que estarà permanentment obligat a aconseguir majories, molt probablement amb aliances puntuals de geometria variable.

Trencar o mig trencar la rigidesa i la polarització entre blocs és desitjable. En cas contrari, en un escenari sense cap porositat entre blocs, és inevitable el creixement de la crispació i són impossibles els acords amplis i preferentment estables quan hi hagi alternances, sobre qüestions que ho requereixen, a vegades amb urgència. Si això no passa, estem de fet en parlaments sense parlamentar, quelcom més semblant a una guerra que a la civilitzada confrontació dialèctica pròpia de la democràcia.

En un altre article publicat el mateix dia, en aquest cas a El Confidencial, Juan Soto Ivars elogiava la decisió de Manuel Valls quan va votar, probablement sense cap entusiasme, a Ada Colau com a alcaldessa. El seu vot era decisiu per determinar si l’Alcaldia era per al candidat independentista o per a l’esmentada Ada Colau. L’autor diu literalment: «La decisión de Valls fue uno de esos extraños momentos de la política española que tanto se echan de menos. Fue romper un bloque y favorecer el gobierno de una candidata algo equidistante…» (equidistant entre independentistes i no independentistes). I més endavant afegeix: «A veces, la oportunidad para desactivar opciones extremistas no pasa por vencer en la batalla, sino por sacarle provecho a la derrota. Todo lo demás es electoralismo y propaganda».

Sembla que la combinació dels dos articles va impactar profundament en el meu subconscient perquè durant les tres nits consecutives dels dies següents, 28, 29 i 30 d’abril, vaig tenir tres somnis insòlitament similars entre ells i que tenen una clara relació amb les qüestions tractades en els dos articles.

En el somni de la primera nit, jo estava mirant a la tele la sessió d’investidura del candidat Aragonès a la Presidència de la Generalitat, la del dia 26 de març. Tot anava com estava previst i era més aviat avorrit per la previsió que res del que es deia servia per a alguna cosa. JxC ja havia decidit fer gruar al candidat, la investidura resultaria fallida. Però vet ho aquí que en el somni va sorgir, de sobte, una gran sorpresa: 25 dels 33 diputats del PSC van votar SÍ; eren just els necessaris per garantir la investidura.

Pere Aragonès i Salvador Illa. Fotografies de Xavier Jubierre.

Pere Aragonès i Salvador Illa. Fotografies de Xavier Jubierre.

 

Acabada la votació i abans que Pere Aragonès fos investit president, el cap del grup del PSC Salvador Illa va demanar la paraula per una explicació de vot i un cop li va ser donada, va dir: «Senyora presidenta, senyors diputats i senyores diputades, crec obligat explicar aquesta votació d’una part del nostre grup que permetrà que el senyor Aragonès sigui investit, d’aquí a pocs minuts Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya. Faré un breu preàmbul seguit de l’exposició de les cinc raons que han motivat aquesta votació. En condicions normals, és a dir, si JxC hagués decidit votar SÍ, hauria estat del tot normal que la presidenta hagués proposat al senyor Aragonès com a candidat a la investidura, hauria estat l’únic que reunís els vots necessaris per a ser investit. Però com que, per raons òbvies, la senyora Borràs sabia que no tindria prou vots, m’hauria d’haver proposat a mi, que tampoc tindria prou vots, però havia guanyat les eleccions i tenia dret a exposar les meves propostes per governar. I només havia de proposar el senyor Aragonès quan fos el candidat amb més possibilitats reals de ser investit.

Dit això, explicaré les cinc raons per les quals el meu grup ha fragmentat el vot per tal que el senyor Aragonès fos investit. 1). Tranquil·litzar la població tallant d’arrel la hipòtesi de noves eleccions, que serien un greu problema per a Catalunya, com ho és també qualsevol dilació en la constitució d’un nou govern després de mesos de provisionalitat i anys de govern poc cohesionat. 2). No perdré el temps amb sessions d’investidura fallides. 3). Facilitar les coses al nou President per tal que pugui posar en marxa el nou Govern. Ja investit és molt probable que l’acord sigui ràpid; els objectius de JxC d’humiliar el candidat i de traslladar funcions pròpies del Govern a una entitat privada controlada per JxC ja no seran possibles. 4). La proliferació d’opcions polítiques fa pensar que estem entrant en un escenari de freqüència de governs en minoria. Per si aquest acord entre ERC i JxC no es produís, hem volgut garantir al nou president que aquest govern en minoria ja el té assegurat a partir d’avui mateix. Si després arriba a un acord amb JxC, ho podrà negociar amb millors condicions. Si no hi arriba i el seu govern és definitivament minoritari, estarem en un escenari de majories de geometria variable. En aquest supòsit, ens comprometem a no rondinar mai pels acords que el govern faci amb JxC, ho trobarem lògic, però, vull que el president sàpiga que quan no sigui així, ens trobarà sempre disposats a parlar i a negociar sobre tots els temes que convingui i arribarem, o no, a acords puntuals (segurament no caldria dir que no deixarem de fer també tan bé com podrem, la nostra feina d’oposició sempre que discrepem del govern). I 5). Ens ha semblat honest i obligat evitar –avui– que el nou President de la Generalitat sigui humiliat per un suposat soci deslleial i disposat a evidenciar sense cap vergonya, que no sap perdre. Gràcies, senyors diputats i senyores diputades; gràcies, senyora presidenta».

Suposo que no cal que expliqui la meva immensa decepció quan em vaig despertar comprovant que es tractava només d’un somni.

La segona nit, el somni consistia en la retransmissió a la tele de la sessió d’investidura al parlament de la Comunitat Autònoma de Madrid. A la pantalla es veia clarament l’hora, però no la data, suposo que devia ser cap a finals de maig. Segons el somni, el resultat del 4-M havia donat una ajustada majoria a la suma del PP (58 diputats) i Vox (11 diputats), un total de 69 oposats als 67 de la resta de partits d’esquerra (C’s no havia aconseguit representació).

Acabada la intervenció de la candidata Ayuso, van començar les intervencions dels grups parlamentaris de menor a major. El portaveu de Vox va oferir el seu vot favorable a la investidura però exigint formar part del govern, concretament amb un mínim de tres consellers i triant les àrees de govern.

La penúltima intervenció, abans de la del grup del PP, la va fer el cap del grup socialista, Ángel Gabilondo, que més o menys va dir: «Hemos podido escuchar sin sorpresa el ofrecimiento y las exigencias de Vox para apoyar la investidura a cambio de entrar en el Gobierno. Señora Candidata, debo decirle en primer lugar que no nos gustaría nada que el de Madrid fuera el primer gobierno de la Unión Europea del que formaría parte un partido de extrema derecha populista. Para contribuir a evitarlo en favor de usted misma y de su partido –muy en particular del señor Casado–, pero también del prestigio de España en el marco europeo, tenemos una oferta que hacerle señora Candidata, una oferta que, de ser aceptada, podría evitar esta vergüenza para España garantizando automáticamente su investidura. Le ofrecemos 11 votos de nuestro grupo que le permitirían gobernar en minoría sin el pesado lastre de depender de Vox.

En la evidente transición de la política española desde un escenario casi bipartidista a una clara consolidación del multipartidismo es lógico que tiendan a proliferar los gobiernos en minoría obligados a formar mayorías puntuales de geometría variable, lo que puede tener alguna ventaja en términos de flexibilidad y de mejorar el clima de diálogo y evitar posibles abusos de poder por parte de gobiernos mayoritarios. En este escenario, estaremos siempre dispuestos a hablar y negociar acuerdos. Pero no solo eso, nuestra oferta incluye un compromiso: en ningún caso le reprocharemos ninguna mayoría circunstancial que usted forme con otros grupos de la cámara, Vox incluido. Criticaremos, eso sí, los contenidos que no compartamos de dichos acuerdos, pero nos sumaremos al voto favorable si los compartimos y lo haremos a pesar de que usted no nos haya elegido como interlocutores. Creemos que nuestra oferta es generosa, responsable y constructiva. La decisión es suya. Muchas gracias».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Un uixer va passar una nota a la Mesa arran de la qual es va suspendre la sessió per 10 minuts. Sembla que Pablo Casado volia parlar amb la candidata. I probablement li va demanar que no incorporés Vox al govern i que acceptés els 11 vots del grup socialista. Així va ser.

Segona gran decepció quan va sonar estridentment el despertador, com cada matí.

El divendres 30 d’abril, tercer i darrer somni. En aquesta ocasió el marc era el Congreso de los Diputados de Madrid. Tornava a ser la retransmissió d’un debat a la tele. Com sempre, es veia l’hora (les 16:39 quan va començar la sessió) però no el dia. Devia ser un dia de la segona quinzena de juny perquè en una intervenció es va parlar que era obligat enviar determinats documents a Brussel·les abans del primer de juliol.

Des del mes d’abril tots els mitjans parlaven de les pressions de Brussel·les al Govern d’Espanya per no demorar més les reformes, la m