La política espanyola s’endinsa en aquesta nova legislatura en un camí cada cop més estret i plagat d’obstacles i trampes. No és un escenari nou, sinó la continuació de l’escenari que es va obrir el 2018 amb la moció de censura constructiva que va fer caure el govern del Partit Popular presidit per Mariano Rajoy i va donar pas al govern de coalició de les esquerres presidit per Pedro Sánchez. Les dues eleccions generals de 2019 i de 2023 han permès reeditar la mateixa coalició governamental amb el suport parlamentari de les forces nacionalistes catalanes i basques.

En aquest període de cinc anys s’ha reafirmat la fragmentació del mapa polític registrada a les eleccions de 2015 amb la crisi del bipartidisme i l’emergència de l’anomenada nova política, representada per Unidas Podemos i Ciudadanos. Com també s’han fet notar les conseqüències del procés en la política espanyola amb l’aparició de Vox, de manera que ha cristal·litzat un escenari frontista amb dos blocs configurats per les esquerres espanyoles i els nacionalismes català, basc i gallec, d’una banda, i les dretes espanyoles, de l’altra. Aquella nova política emergent ha acabat enfonsant-se, víctima del mateixos mals de la vella política que pretenia substituir, amb un resultat pervers: de la situació precedent d’un bipartidisme imperfecte hem passat a un marc de bibloquisme perfecte.

El frontisme genera contradiccions internes dins de cada bloc, difícils de gestionar. El Partit Popular es debat entre l’afirmació d’un projecte autònom dins de la tradició liberal-conservadora i la necessitat de fer concessions a l’extrema dreta per tal de poder governar autonomies i municipis. El PSOE ha d’atendre les demandes i exigències dels partits nacionalistes, entrant sovint en contradicció amb els seus propis plantejaments, amb la dificultat que suposa de poder impulsar un projecte coherent i comprensible.

Més enllà, dels problemes i contradiccions internes, el frontisme imposa un estil de fer política que polaritza i crispa el clima polític i social. Al temps que fa gairebé impossible explorar acords transversals per afrontar amb el consens necessari reformes institucionals pendents i polítiques d’Estat.

En aquest marc, el president Pedro Sánchez és objecte d’una campanya permanent de demonització i d’una oposició implacable per part d’una formidable coalició política, mediàtica i judicial. El mot d’ordre de José María Aznar –«el que pueda hablar, que hable, el que pueda hacer, que haga, el que pueda aportar, que aporte, el que se pueda mover, que se mueva»– és seguit amb entusiasme, no tan sols per amplis sectors de l’espectre ideològic de les dretes, sinó també per sectors de tradició progressista incòmodes amb decisions controvertides, especialment per l’amnistia als dirigents del procés.

Convé recordar, però, que no és la primera vegada que assistim a una campanya semblant. Cada cop que el Partit Popular pateix la síndrome d’abstinència del poder s’activen els mecanismes per crear l’ambient necessari per fer insuportable a l’opinió pública l’existència d’un govern socialista. Va passar amb els presidents Felipe González i José Luis Rodríguez Zapatero. La novetat és que Pedro Sánchez ha forjat la seva personalitat política en circumstàncies summament adverses que han fet de la capacitat de resistència a l’adversitat un dels seus trets definitoris, a què afegeix una audàcia en el contraatac que ratlla a vegades la temeritat.

Del que podem estar segurs és que el president afronta la legislatura disposat a superar la llarga carrera d’obstacles que el separen de la «terra ferma» a la qual aspira arribar. Obstacles com l’oposició a l’amnistia d’una majoria de l’opinió pública; les negociacions permanents amb Junts i ERC, sotmeses als imponderables de la competència entre les dues forces independentistes; les conseqüències de la ruptura entre Sumar i Podemos; l’oposició del Partit Popular des del Senat i les Comunitats Autònomes; la guerra sorda amb el món de la judicatura; les eleccions gallegues, basques, catalanes i, per descomptat, europees; l’aplicació d’una política econòmica ajustada a les noves regles fiscals de la Unió Europea; sense oblidar els efectes de les turbulències generades per les guerres d’Ucraïna i de Gaza, ni l’escenari d’un possible retorn de Trump a la presidència dels Estats Units.

En tot cas, el combat polític que està disposat a lliurar Pedro Sánchez depassa el marc espanyol i s’inscriu de ple en l’àmbit europeu, on en els propers mesos hi ha el perill que es produeixi un canvi regressiu si es donen les condicions per a una majoria conformada per la dreta conservadora i l’extrema dreta. Sánchez constitueix avui en dia un puntal de la socialdemocràcia europea per afrontar amb determinació el repte polític d’aturar la contaminació nacionalpopulista que amenaça amb fer retrocedir el projecte europeu. Tots els que no hi veuen més enllà de les seves exigències, haurien d’entendre que aquest és el combat important i decisiu.