Una anomalia permanent. Costaria definir millor la relació política entre Catalunya i València. Una anomalia basada en la manca de comunicació estable entre les seves principals institucions, en l’absència d’una agenda política compartida, i en la feblesa dels seus ponts de connexió a través de partits i representants. Hom podria dir que és una relació no gaire diferent de la que mantenen altres comunitats autònomes, i resultaria cert. Però aquesta desconnexió política entre el nord i el sud de l’Ebre és anòmala perquè no es correspon amb la fortalesa dels seus especials vincles demogràfics, econòmics i culturals. I especialment, perquè contrasta sorollosament amb el relat oficial que, des de fa dècades, estan alimentant aquells sectors del catalanisme que avui es troben alineats amb l’independentisme, i que es reflecteix en la pervivència de la idea de Països Catalans.

En part, aquesta anomalia té a veure amb una de les dimensions fallides de la Catalunya autonòmica dels darrers quaranta anys: la seva incapacitat per teixir malles geogràfiques políticament ambicioses amb els seus veïns. Tot i l’intent del president Maragall d’articular un espai de col·laboració entre Catalunya, l’Aragó, les Illes i el País Valencià (i que acabà donant lloc a l’Euroregió Pirineus Mediterrani, sense presència valenciana), el Govern de Catalunya persisteix avui en una política intramural i amb escassa capacitat de vehicular coalicions territorials que permetin impulsar millor les seves polítiques estratègiques de llarg abast. Cal no oblidar que quasi la meitat de les exportacions catalanes dintre d’Espanya es fan en aquests tres territoris veïns, i que el seu volum econòmic equival al de les exportacions senceres cap a França i Alemanya, els dos principals països estrangers importadors de productes catalans. La ineptitud induïda del procés en aquest terreny no pot amagar un fracàs amb arrels més antigues.

D’una banda, Catalunya i la Comunitat Valenciana han seguit el model de regionalització introspectiva que ha fomentat, potser involuntàriament, l’Estat autonòmic. Encapsulats per una inèrcia política interna que els dissuadeix de mirar més enllà de les seves respectives fronteres electorals, els governants catalans i valencians s’han acostumat a conviure d’esquena. Una dada: en els darrers 20 anys, els Molt Honorables Presidents de les Generalitats només han celebrat tres cimeres oficials per parlar entre ells dels afers comuns, amb continguts i resultats més que discrets.

Més important, però, és l’enorme asimetria que s’ha establert d’ençà de la recuperació de la democràcia a les relacions intel·lectuals i mediàtiques entre les dues comunitats, i que està condicionant la manera de percebre’ns i d’explicarnos.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Catalunya hi té molta responsabilitat en aquesta asimetria, des de la seva dinàmica centrípeta i absorbent que li ha dificultat copsar la transformació de la realitat valenciana. Podríem citar la presència de notables valencianes i valencians —escriptors, periodistes, acadèmics— a la vida pública catalana, que contrasten amb la pràctica absència en sentit contrari, on costaria trobar veus catalanes que, durant aquests anys de democràcia, hagin continuat la drecera empresa per Josep Fontana o Ernest Lluch temps enrere.

Una asimetria reflectida també en la presència irrellevant d’un partit català a terres valencianes (ERC), mentre que el catalanisme polític se sent incòmode amb l’ascens experimentat aquests anys per la fórmula de Compromís i la seva adaptació pragmàtica del discurs de la identitat a una realitat plural, en clara oposició a la deriva divisiva del sobiranisme català.

Potser on és més palesa aquesta asimetria és en el paper exercit per TV3, més difusor que apropador, contribuint a propagar una òptica de Catalunya al sud de l’Ebre (amb tots els colors —i els límits— de la pluralitat catalana que s’hi vulgui), però amb un resultat més que insatisfactori per transmetre a Catalunya la realitat valenciana d’avui. Només cal sentir el silenci estrident de la nul·la informació que els catalans han rebut aquests mesos sobre com estava gestionant la Generalitat valenciana la pandèmia de la covid, amb evidents dissonàncies amb l’acció del Govern català.

El problema és que aquestes asimetries han contribuït a un relat cada vegada més distorsionat de la realitat valenciana actual, i que no s’allunya de la caricatura d’una societat castellanitzada i políticament poc sofisticada.

Certament, les relacions entre Catalunya i el País Valencià no s’escapen de la desconfiança, quan no hostilitat, que alguns actors de l’Estat manifesten cap a aquesta entesa, com ja apuntava la mateixa Constitució de 1978, i que avui encara són presents en les traves per a l’intercanvi d’emissions de TV3 i À Punt, o l’ús administratiu de la llengua entre totes dues Comunitats, entre altres. Però aquests haurien de ser precisament motius per enfortir l’acció conjunta, no per disculpar-la.

Potser el desllorigador cal trobarlo en altres plans, amb l’exigència que la política catalana es mostri predisposada a acceptar una relació política d’igual a igual amb els seus veïns, encara que això signifiqui incorporar també aquella part de la realitat política valenciana que no encaixa en el retrat heretat de la generació fusteriana. Unes relacions com les teixides per Maragall i Pérez Casado des de les seves alcaldies, o com la que va fer possible l’Acadèmia Valenciana de la Llengua entre Pujol i Zaplana. La indiferència practicada aquests anys ha mostrat la seva esterilitat. Caldria atrevir-se a explorar noves fórmules d’entesa, més simètriques i menys nostàlgiques, que sàpiguen estar en consonància amb el que la societat i l’economia ja han sabut fer fora de la política: un incipient Benelux mediterrani.