L’emergència climàtica és el repte més gran que enfronta la humanitat i que condicionarà la vida de les generacions venidores amb intensitat variable segons quina sigui la capacitat de les nostres elits polítiques i econòmiques d’actuar amb determinació. No hi ha una sola autoritat acadèmica acreditada que posi en dubte que el canvi climàtic és un fet, que algunes de les seves conseqüències són irreversibles, però que és possible desescalar la crisi mediambiental si els governs i les organitzacions internacionals actuen de forma coordinada, amb lleialtat i sense reserves mentals, condicions sine qua non atès que el desafiament és global i les solucions han de ser globals. Som tots tripulants i viatgers d’una mateixa nau; o ens salvem tots o ens condemnem tots.

El cas és que des del Protocol de Kyoto, signat l’any 1997 i que va entrar en vigor el 2005, la degradació dels sistemes naturals no ha fet més que avançar, no s’ha complert cap dels paràmetres essencials per reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. El cas és que els Acords de París de 2015, tancats després d’un llarg estira-i-arronsa, es van saludar amb una proliferació de bones paraules, però l’objectiu de mantenir l’augment de la temperatura mitjana del planeta per sota dels dos graus amb relació als registres preindustrials està molt lluny de poder-se aconseguir. El cas és també que els negacionistes s’han instal·lat en les organitzacions d’extrema dreta per combatre els canvis.

La celebració a Glasgow de la Conferència de les Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (COP 26) del 31 d’octubre al 12 de novembre, ajornada fa un any degut a la pandèmia, tindrà sobre la taula una peça de convicció de gran valor científic i polític per posar fil a l’agulla: l’informe del Panel Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC), que l’ONU va difondre l’agost. Diuen els seus redactors, de solvència contrastada, que encara som a temps de limitar l’augment de la temperatura mitjana del planeta a 1,5 graus en relació a l’anterior a l’era industrial, però diuen també que si no s’actua ja, l’erosió del medi natural multiplicarà els efectes irreversibles i farà inhabitables moltes regions de la Terra. No és que l’informe albiri un futur distòpic, propi d’un relat de ciència-ficció, sinó que les dades objectives són les que són i cap gestor públic no les pot negar.

Aleshores, quins són els obstacles per sotmetre l’acció a la realitat i prendre mesures com més aviat millor? Essencialment, la parsimònia a l’hora d’actuar té a veure amb la necessitat ineludible d’introduir canvis en el model productiu, de posar data de caducitat als combustibles fòssils, de posar d’acord les grans potències econòmiques que es disputen l’hegemonia –els Estats Units i la Xina, dos grans contaminants– i de vèncer la resistència d’algunes potències emergents –l’Índia i Sud-àfrica, entre altres– a canviar el seu model energètic si no és amb ajuda internacional. L’absència d’una autoritat executiva a escala internacional afavoreix les actituds més restrictives i la defensa de la rendibilitat a curt termini, justificat tot plegat amb l’argument oportunista d’atendre necessitats peremptòries.

Com ha explicat el professor Mariano Marzo, l’efecte retardat de l’escalfament de la Terra «tendeix a diluir la motivació de part de la població mundial i dels seus dirigents per actuar de forma immediata i eficaç». El cert és, tanmateix, que la comunitat internacional ha arribat a un punt a partir del qual el marge de temps entre les emissions de gasos d’efecte hivernacle, per exemple, i el perjudici que causen és cada cop més curt. El mateix passa amb l’acumulació desordenada de residus de tota mena, la contaminació de les aigües i tants altres escenaris on l’impacte sobre el medi ambient i l’equilibri climàtic no admet discussió.

Mentrestant, alguns debats necessaris es deixen ad kalendas graecas. El decreixement econòmic, la bomba demogràfica, la capacitat real del planeta de garantir tres menjars al dia a tota la població, l’allargament de, o renúncia a, l’energia nuclear a mitjà termini i molts altres enunciats són part del problema, però els grans actors internacionals no van més enllà de referències de passada. En termes generals, no comprometen la seva opinió quan es planteja una de les grans preguntes que algun dia s’haurà de respondre sense embuts: és possible un creixement econòmic sense topalls i, al mateix temps, preservar el medi ambient? I encara menys volen entrar a discutir com pot afectar els sistemes democràtics la lluita contra el canvi climàtic si encongeix l’exercici de drets consagrats, i fins a quin punt el pacte social pot trontollar si el repartiment dels costos de la transició ecològica recauen de manera desproporcionada en els segments socials més vulnerables.

Quan Laurent Fabius, ministre francès d’Afers Estrangers l’any 2015, va presentar l’Acord de París com «un punt d’inflexió històric» per combatre l’emergència climàtica no va exagerar. Es va oblidar de dir, però, que calia –cal– complir-lo; cal fixar un calendari per a la generalització de les fonts d’energia renovables, cal treure lliçons del desgavell climàtic, bressol de catàstrofes de tota mena. Cal també aconseguir que es tradueixin en resultats concrets algunes iniciatives, com ara el programa Next Generation de la Unió Europea, i que, en canvi, les pressions internacionals neutralitzin el propòsit d’una part de les grans multinacionals dels Estats Units d’oposar-se per raons fiscals al programa d’inversions de 3,5 bilions de dòlars per finançar el trànsit cap a l’economia verda. Com ha escrit el Nobel Paul Krugman, no treballar en aquesta direcció equival a torpedinar els esforços per limitar els danys d’una crisi d’abast global que, diu, amenaça la civilització; és desentendre’s del deure moral que imposa la solidaritat intergeneracional perquè l’aire segueixi sent en el futur respirable.