Aquest mes d’abril, Emmanuel Macron (Amiens, 1977) es presenta a la reelecció com a president de la República Francesa després d’un quinquenni marcat pel conflicte de les armilles grogues, les protestes contra les reformes que pretenien transformar França, i la pandèmia de la covid-19. Amb 39 anys, va guanyar a Marine Le Pen les eleccions presidencials del 2017 (66,1 % contra 33,9 % a la segona volta) i es va convertir en el president més jove de la història de França.

Abans havia estat secretari general adjunt de l’Elisi amb el president François Hollande (2012-2014) i ministre d’Economia (2014-2016). L’agost de 2016, quan va dimitir com a ministre d’Economia per dedicar-se al moviment En Marxa! –nom que coincideix amb les seves inicials–, fundat a l’abril, va declarar: «L’honestedat m’obliga a dir-los que ja no soc socialista». Havia militat al Partit Socialista, des dels 24 anys, fins al 2009. Format en les institucions més elitistes de França (Jesuïtes a Amiens, liceu Henri IV a París, Filosofia a Nanterre, polítiques a Sciences Po i Escola Nacional d’Administració), va col·laborar amb el filòsof Paul Ricoeur i va treballar quatre anys a la Banca Rothschild, on li deien «el Mozart de les finances». El 2007, es va casar amb Brigitte Trogneux, 24 anys més gran que ell, que havia estat la seva professora al col·legi dels jesuïtes La Providence d’Amiens.

Macron es va presentar a les eleccions encapçalant un moviment transversal, que no volia ser ni de dretes ni d’esquerres o ser de dretes i d’esquerres a la vegada, encara que al final ha fet una política més de dretes que d’esquerres, o almenys així ho perceben els francesos. «La veritable divisió està entre progressistes i conservadors, entre l’obertura i l’immobilisme. Dreta i esquerra estan fragmentades entre proeuropeus i antieuropeus, per exemple», va declarar a El País i altres mitjans europeus el 14 de gener de 2017, tres mesos abans de les presidencials. No va participar en les primàries de l’esquerra «perquè les primàries són una aberració, són màquines de matar les idees i d’impedir governar», va dir a la mateixa entrevista. Ell es considera també «una aberració» des del «punt de vista del sistema polític tradicional». «En realitat, jo no soc més que l’emanació del gust del poble francès pel novel·lesc», va confiar a La Nouvelle Revue Française (NRF) el maig de 2018.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.