Aquest mes d’abril, Emmanuel Macron (Amiens, 1977) es presenta a la reelecció com a president de la República Francesa després d’un quinquenni marcat pel conflicte de les armilles grogues, les protestes contra les reformes que pretenien transformar França, i la pandèmia de la covid-19. Amb 39 anys, va guanyar a Marine Le Pen les eleccions presidencials del 2017 (66,1 % contra 33,9 % a la segona volta) i es va convertir en el president més jove de la història de França.

Abans havia estat secretari general adjunt de l’Elisi amb el president François Hollande (2012-2014) i ministre d’Economia (2014-2016). L’agost de 2016, quan va dimitir com a ministre d’Economia per dedicar-se al moviment En Marxa! –nom que coincideix amb les seves inicials–, fundat a l’abril, va declarar: «L’honestedat m’obliga a dir-los que ja no soc socialista». Havia militat al Partit Socialista, des dels 24 anys, fins al 2009. Format en les institucions més elitistes de França (Jesuïtes a Amiens, liceu Henri IV a París, Filosofia a Nanterre, polítiques a Sciences Po i Escola Nacional d’Administració), va col·laborar amb el filòsof Paul Ricoeur i va treballar quatre anys a la Banca Rothschild, on li deien «el Mozart de les finances». El 2007, es va casar amb Brigitte Trogneux, 24 anys més gran que ell, que havia estat la seva professora al col·legi dels jesuïtes La Providence d’Amiens.

Macron es va presentar a les eleccions encapçalant un moviment transversal, que no volia ser ni de dretes ni d’esquerres o ser de dretes i d’esquerres a la vegada, encara que al final ha fet una política més de dretes que d’esquerres, o almenys així ho perceben els francesos. «La veritable divisió està entre progressistes i conservadors, entre l’obertura i l’immobilisme. Dreta i esquerra estan fragmentades entre proeuropeus i antieuropeus, per exemple», va declarar a El País i altres mitjans europeus el 14 de gener de 2017, tres mesos abans de les presidencials. No va participar en les primàries de l’esquerra «perquè les primàries són una aberració, són màquines de matar les idees i d’impedir governar», va dir a la mateixa entrevista. Ell es considera també «una aberració» des del «punt de vista del sistema polític tradicional». «En realitat, jo no soc més que l’emanació del gust del poble francès pel novel·lesc», va confiar a La Nouvelle Revue Française (NRF) el maig de 2018.

Populisme centrista

Acusat de populista de centre, Macron desconfia del «terme populisme perquè té diversos significats. Molts, tant d’esquerres com de dretes, m’han dit que era populista. Quan els partits estan cansats, s’estranyen que puguem parlar al poble. Si això és ser populista, no és res de dolent», va declarar a El País i altres set diaris europeus en la primera entrevista com a president (22-6-2017). «La gent no us reconeix com un dels seus si no demostres que ets capaç de compartir la seva emoció», va dir a l’esmentada entrevista a la NRF, on va reflexionar sobre el poder. «No s’ha d’oblidar mai que un representa a la vegada el poder i la nació, dues coses que van a la par, però que no es poden confondre. Aquesta dualitat és constitutiva de la meva funció», va explicar, abans d’afegir: «Jo assumeixo totalment la “verticalitat” del poder, que creua l’horitzontalitat de l’acció política». Per a ell, «la gran aposta és sortir de la insignificança. Vivim des de fa 30 anys una forma de postmodernisme mal digerit. L’aposta és retrobar la possibilitat de construir, assumint la part a vegades unívoca, unilateral, de qualsevol decisió».

Preguntat sobre què el fa ser optimista i pessimista, va respondre: «No hi ha res que inciti tant al pessimisme com el nihilisme que amenaça per tot arreu i condueix al cinisme, a l’absència de qualsevol desig i qualsevol ambició. Paradoxalment, el que em fa ser optimista és que la història que vivim a Europa torna a ser tràgica. Europa no tornarà a ser protegida com ho va ser després de la Segona Guerra Mundial. Aquest vell continent de petits burgesos que se sent a l’abric en el confort material entra en una nova aventura a la qual s’invita la tragèdia.» I amb els canvis que venen «hi ha molt a reinventar».

PUBLICITAT

Identitat i islamisme

Macron acaba un mandat que s’ha caracteritzat per les reformes –algunes de frustrades o suspeses–, el conflicte de les armilles grogues –revolta, el 2018 i 2019, de la França interior en protesta per la pujada del preu dels carburants– i la pandèmia, que va provocar una forta intervenció de l’Estat per lluitar contra les conseqüències de la covid-19. Sobre les reformes, Macron opina que «França no és un país que es reformi, és un país que es transforma, un país de revolució. Per tant, mentre sigui possible no reformar, els francesos no ho fan» (El País, 22-6-2017). «El meu objectiu continua sent reconciliar i unir el país, però no se l’unirà amb la inacció, cedint a la tirania de minories que s’han acostumat a les cessions», va reblar el 15 d’abril de 2018 en una entrevista a BFM-TV, RMC i Mediapart.

«Paradoxalment, el que em fa ser optimista és que la història que vivim a Europa torna a ser tràgica.»

En una altra entrevista a L’Express (22- 12-2020), el president francès va intervenir en el debat sobre la «identitat nacional» obert per Nicolas Sarkozy deu anys abans. Per Macron, «ser francès és, en primer lloc, viure una llengua i una història, és a dir, inscriure’s en un destí col·lectiu». I per això defensa una millor integració de la immigració: «A la nostra societat, ser un home blanc crea condicions objectives més fàcils per accedir a una funció com la meva, per tenir un habitatge, per trobar una feina, que ser un home asiàtic, negre o magribí.» Les discriminacions dificulten la integració: «El nostre combat és també un combat de civilitzacions. No d’una regió o d’una cultura contra una altra. Però hem de comprendre per què tants nens nascuts al nostre territori es giren contra les nostres democràcies, les abandonen, les ataquen. En aquest sentit, hem de trobar un imaginari, un esperit col·lectiu, un projecte de societat» (El Mundo, 27-12-2017).

El febrer de 2021, es va aprovar la llei més polèmica del mandat presidencial, un text que actualitza la laïcitat de l’Estat per combatre el que el president francès va anomenar «el separatisme islamista». «La lluita contra el terrorisme i l’islamisme radical és un combat europeu, una lluita de valors. Representa una lluita per nosaltres i, en definitiva, crec que la lluita contemporània és una lluita contra la barbàrie i l’obscurantisme. Això és el que està passant. No és en absolut un xoc de civilitzacions», va declarar a la revista de geopolítica Le Grand Continent el novembre del 2020.

En la mateixa entrevista defensava l’Europa política, advocava per un nou multilateralisme i lamentava la crisi dels valors universals. «Elements com la dignitat humana, que eren intangibles i als quals s’adherien tots el pobles de les Nacions Unides, tots els països representats, estan ara sent qüestionats, relativitzats. Hi ha un relativisme contemporani que s’apropa, que suposa realment una ruptura, i que és el joc de potències que no se senten còmodes en el marc dels drets humans de les Nacions Unides. Veiem molt clarament un joc xinès i un joc rus en aquest tema que promouen un relativisme de valors i de principis i un joc que també tracta de reculturitzar, de tornar a situar aquests valors en un diàleg de civilitzacions, o en un conflicte de civilitzacions».

Macron es referia també a la crisi de la democràcia i a la deriva del capitalisme. «A partir del moment en què les classes mitjanes ja no veuen el progrés per si mateixes i experimenten un declivi any rere any, s’instal·la el dubte sobre la democràcia. Això és exactament el que estem veient per tot arreu, des dels Estats Units de Donald Trump fins al Brexit, passant pels avisos d’advertència que tenim al nostre país i en molts països europeus». Més endavant afegia: «Som en un punt de ruptura […], que és un punt de ruptura del capitalisme contemporani. Perquè el capitalisme s’ha financeritzat, s’ha sobreconcentrat i ja no permet gestionar les desigualtats en les nostres societats ni a escala internacional. I només hi podem respondre refundant-lo».

Com Sarkozy, que ho va proposar el 2008 i va acabar en res, Macron també vol, doncs, refundar el capitalisme. A tot això, Macron suma internet i les xarxes socials, en què hi veu dos perills: la viralització de les emocions i la desjerarquització de la paraula, que comporta «el rebuig de qualsevol forma d’autoritat».

L’Europa protectora

A la seva presa de possessió, Macron va defensar també una «refundació històrica» d’Europa, i a l’entrevista a Le Grand Continent deia que «la UE desapareixerà si no es pot considerar a si mateixa com una potència mundial». En les declaracions a El País (14-1-2017) afirmava: «L’error que els nostres dirigents polítics han comès durant 10 o 15 anys ha consistit a deixar el terme sobirania als nacionalistes. L’única sobirania possible es construeix a nivell europeu.»

«Mai abans, des de la Segona Guerra Mundial, Europa ha estat tan necessària. I, tanmateix, no ha estat mai tan en perill.»

En l’entrevista a El País i set diaris europeus més (22-6-2017) explicava que Europa ha de ser, i amb això coincidia també amb Sarkozy, «una Europa que protegeixi, dotant-nos d’una veritable política de defensa i seguretat comuna. Cal ser més eficaç enfront de les grans migracions reformant profundament el sistema de protecció de les nostres fronteres, la política migratòria i el dret d’asil». Ha de ser també una Europa de valors. «Europa no és un supermercat. Europa és un destí comú. Es debilita quan permet que es rebutgin els seus principis. Els països d’Europa que no respecten les regles n’han d’assumir totes les conseqüències polítiques». I diferenciava Europa dels Estats Units. «Als EUA els agrada la llibertat tant com a nosaltres, però no aprecien la justícia com nosaltres. Europa és l’únic lloc del món en què les llibertats individuals, l’esperit de la democràcia i de la justícia social s’han unit».

El març de 2019, 28 diaris europeus, entre els quals El País (4-3-2019), van publicar un article de Macron en què deia que el «renaixement europeu» s’havia d’edificar sobre tres pilars: llibertat, protecció i progrés. Escrivia que «mai abans, des de la Segona Guerra Mundial, Europa ha estat tan necessària. I, tanmateix, no ha estat mai tan en perill». Posava el Brexit com a «exemple de la crisi d’una Europa que no ha sabut satisfer les necessitats de protecció dels pobles enfront dels grans canvis del món contemporani». Recordava, però, que Europa «és un èxit històric: la reconciliació d’un continent devastat, plasmada en un projecte inèdit de pau, prosperitat i llibertat».