La infraestructura entesa com a acumulació de «capital social fix» és substancial per complir les tres exigències bàsiques de l’urbanisme: habitar-treballar-desplaçar-se. Això explica que l’Eixample derivat del Pla Cerdà hagi caracteritzat durant més de 150 anys la forma, l’essència i la potencialitat de Barcelona. Avui, en plena globalització i enmig d’una greu crisi sistèmica, l’Eixample també ens mostra la potencialitat per abordar-la des de l’escala urbana.

Durant el període industrial, a l’Eixample s’hi van allotjar els serveis que garantien l’activitat i es va convertir en el veritable downtown terciari de Barcelona. Ara, en un context global i gràcies a la seva flexibilitat, la seva isotropia i la seva fractalitat, l’Eixample continua augmentant la nostra visibilitat global i, sobretot, ha permès ampliar el ventall terciari, convertint-se en el Districte Central Neoterciari de Barcelona i Catalunya. BCN 22@ és un espai mixt residencial-productiu a l’Eixample exindustrial del Poblenou que ha assumit el lideratge per desenvolupar la nova economia neoterciària i ha generat més de 100.000 llocs de treball en una dècada. Es tracta d’un bon exemple de la potencialitat de la trama Cerdà, més enllà de l’activitat industrial convencional.

És important assenyalar que avui, a l’Eixample (només Districte II) el 39 % del construït es destina a l’activitat econòmica, representa aproximadament el 25 % del valor cadastral de tota la ciutat i acull el 27 % de l’ocupació. Si se li suma la trama Cerdà d’altres districtes, especialment el de Sant Martí, el teixit Cerdà genera més del 40% del PIB de Barcelona, cosa que dona una idea de la seva criticitat i potencialitat socioeconòmica.

L’«efecte crida» interior i exterior que produeix l’Eixample genera un protagonisme de Barcelona en el context global i una projecció econòmica i cultural que es tradueix en qualitat de vida, riquesa i llocs de treball. L’Eixample no ha de ser considerat com un districte més, sinó com el Districte Central, l’eficiència del qual és absolutament necessària per superar l’actual crisi sistèmica i per assegurar el progrés socioeconòmic. Per això, les actuacions sobre el seu teixit no poden ser ni improvisades ni frívoles, el que no vol dir que l’Eixample hagi de ser intocable. De fet, la centralitat i els valors de l’Eixample han persistit després de fortes intervencions recents com la Vila Olímpica i el 22@.

 

Unes conseqüències nocives

Però l’envejable centralitat qualitativa de l’Eixample, tan constatada en la teoria i en la pràctica, es pot veure truncada avui per una obsessió municipal, falsament ecològica, que l’indueix a «grapejar de manera infortunada» els seus valors principals: el caràcter isotròpic i fractal de la trama, la potencialitat mediambiental i la naturalesa nuclear dels grans equipaments. Per això estem obligats a preguntar-nos sobre les conseqüències culturals i socioeconòmiques nocives que poden causar el seu deteriorament progressiu.

Podrem suportar la pèrdua d’activitat econòmica que provocarà una irracional restricció de la mobilitat, si seguim raonant, com fa el projecte Eixos Verds, des d’un relat subjectivoemocional que detesta insensatament el cotxe sense tenir en compte ni les noves tecnologies no contaminants, ni la pèrdua d’activitat socioeconòmica que comportarà la seva desaparició?

Podem ser indiferents a la conjuntura social que podria sorgir si encara s’agreuja més la crisi econòmica, especialment des de la perspectiva de l’ocupació?

Algú pensa que la pèrdua d’isotropia i de fractalitat provocada per una mala interpretació de la malla de l’Eixample és un tema cultural i socioeconòmicament banal?

Podem prescindir, en plena crisi ecològica, de la potencialitat mediambiental de l’Eixample?

Si les restriccions i les limitacions imposades impliquen que els viatges urbans siguin cada cop més llargs i difícils, no s’estan generant més embussos, més temps de circulació, més soroll i més emissió de gasos contaminants i, en definitiva, més desànim entre els ciutadans?

Si la cultura i la qualitat paisatgística és part de la solució, el que està passant va en la direcció correcta?

Potser els populistes creuen que tenen el monopoli de les preocupacions ecològiques?

En realitat, quan reflexionem sobre aquestes qüestions pensem que els actuals responsables de la política urbanística desconeixen la ciutat i els seus mecanismes urbanístics, actuen sota un cert «somnambulisme urbanístic» o simplement per ignorància proposen un urbanisme de baixa qualitat, inconscients de les seves conseqüències socioculturals i econòmiques, o potser la ciutat només els interessa com a plataforma per aconseguir els seus objectius polítics. Precisament en un context de crisi sistèmica com l’actual, la preocupació i l’escepticisme general sobre l’eficiència dels nous projectes indueix a pensar si en el fons no estem assistint a un procés de progressiva proletarització de les classes mitjanes barcelonines, cosa insòlita en la nostra història, recent i remota.

 

Desnaturalització dels carrers

Els 200 km de carrers de l’Eixample, en distribuir l’espai igual entre vianants i trànsit generen una proporció per al ciutadà insòlitament alta a les grans ciutats de tot el món. A més, els carrers de l’Eixample connecten Barcelona amb les ciutats de l’Àrea Metropolitana i s’han de considerar una peça essencial per a l’accessibilitat i la connectivitat a escala regional. Per això, tal com revela l’informe de Barcelona Oberta, és tan greu que la nova mobilitat, en lloc d’afavorir, deteriori l’economia, especialment el comerç de proximitat, clau per a la urbanitat mediterrània que, en bona mesura, depèn dels ciutadans procedents de les comarques catalanes situades més enllà de les Rondes.

En aquest sentit, la reforma de la Via Laietana i la manera com el túnel de Glòries encaixa amb el viari urbà són inadmissibles. D’altra banda, els carrers de l’Eixample de Cerdà contenen elements significatius que per la seva singularitat configuren el paisatge urbà. Puntejats amb una doble filera d’arbres, produeixen un ambient vegetal tan apreciat com deficientment conservat, que juntament amb les seves esplèndides arquitectures, preeminentment modernistes i noucentistes, contribueixen a conformar una singular identitat paisatgística.

Qualsevol proposta urbanística destinada a calmar l’ambient de l’Eixample a partir d’una nova matriu de mobilitat, ha de ser sistèmica i no jerarquitzada (cal recordar que la proposta de jerarquitzar el viari de l’Eixample ja es va intentar als anys trenta amb el Pla Macià i no va prosperar mai, tot i que provenia d’un arquitecte tan il·lustre com Le Corbusier). Però tampoc no pot ser arbitràriament fraccionada. La fractalitat de l’Eixample el converteix en una unitat conformada per parts amb identitat pròpia generadora de barris ben diferenciats, com la Dreta de l’Eixample, l’Esquerra de l’Eixample, la Nova Esquerra, el Clot, el Poble Nou, la Vila Olímpica, el 22@… exemples de diversitat i identitat que no necessiten cap discriminació microambiental, com les superilles.

Els actuals responsables de la política urbanística actuen sota un cert «somnambulisme urbanístic» i proposen un urbanisme de baixa qualitat.

Sense cap objectiu d’innovació, els nous projectes renuncien a proposar noves solucions disruptives com podrien ser la producció d’electricitat a partir de l’efecte piezoelèctric produït pel fregament dels vehicles contra l’asfalt, la reordenació sistèmica dels serveis urbans caòtics que tant dificulten la vida ciutadana (el 1992, a Barcelona, ja es van construir més de 50 km de galeries subterrànies de serveis) la introducció de nous sistemes d’il·luminació, la millora i el desenvolupament de l’arbrat, la reestructuració del mobiliari urbà…

Sobretot, renuncien a proposar «plataformes energètiques urbanes» per avançar cap a una major autonomia energètica, a replantejar problemàtiques tan crítiques com la recollida de residus sòlids (avui, molts pobles i ciutats de Catalunya ja disposen de cabines subterrànies per emmagatzemar les escombraries) o la reordenació dels serveis de missatgeria i subministrament a domicilis, comerços i oficines, un fenomen que pel seu constant increment posa en crisi el sistema de mobilitat urbana (representa fins a un 40 % del trànsit).

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

L’Eixample, generador de zones verdes

Els problemes mediambientals detectables a l’Eixample com la contaminació del trànsit i el dèficit de zones verdes tenen solució al mateix Eixample, però no de la manera que s’està fent.

És absurd l’argument ecològic del Projecte Eixos Verds de reconvertir en zones verdes els carrers i cruïlles destinats a la mobilitat pel Pla Cerdà i el PGM, en lloc d’enjardinar els patis d’illa ocupats per edificacions majoritàriament obsoletes.

Més enllà de les conseqüències negatives per a l’activitat socioeconòmica, l’argument del Projecte és, en si mateix, ecològicament contradictori, fins i tot quantitativament. La superfície enjardinada que s’obtindria en un carrer de l’Eixample, entre dues cruïlles, seria d’uns 1.130 m2, mentre que l’enjardinament que s’obtindria transformant els dos patis d’illa del mateix tram generarien uns 6.000 m2 de jardí, cinc vegades més que enjardinant tota la calçada!

Enjardinar un pati d’illa és funcional i, ecològicament, molt millor que enjardinar la calçada.

Enjardinar un pati d’illa és funcional i, ecològicament, molt millor que enjardinar la calçada. És segur i òptim per als nens, com a espai de joc addicional al dels centres escolars i com a àrea de descans per a les persones de més edat. És, a més, una mesura òptima per augmentar la qualitat ambiental dels habitatges que el conformen, que mirarien un jardí i no una edificació industrial obsoleta.

Respecte a la calçada, la massa vegetal d’un pati d’illa enjardinat és molt més gran i ofereix més opcions de disseny i més riquesa d’espècies. Però, sobretot, si s’enjardinés un nombre suficient de patis, es produiria un ecosistema urbà molt significatiu ecològicament. El Central Park resultant no seria un espai continu sinó una «acupuntura de jardins» que permetria als ciutadans desplaçar-se per l’Eixample, al marge dels carrers, caminant, amb bicicleta o amb patí, descobrint nous paisatges i arquitectures singulars.

Aleshores, en una emergència mediambiental com l’actual, per què es renuncia a generar un gran sistema verd central mitjançant l’enjardinament generalitzat dels partits d’illa?

 

Tendències deslocalitzadores

Tan greu és el menyspreu per la capacitat vertebradora dels grans equipaments de l’Eixample com la inacció davant d’algunes tendències deslocalitzadores o de reutilització impròpia.

Els grans equipaments de l’Eixample, si per alguna raó han de ser deslocalitzats, de cap manera poden ser considerats genèricament com a «solars funcionalment expectants». Han d’estar reservats per a equipaments socioculturals de primer ordre amb capacitat de vertebració a escala regional.

Alguns temes necessiten una reflexió profunda. Per exemple, el raquitisme funcional del Seminari; el rendiment sociocultural més gran que es podria obtenir de l’Hospital de Sant Pau després de la seva deslocalització; la insòlita, per perllongada, ocupació provisional de la plaça Miró del Parc de l’Escorxador; el caràcter «local» i no «general» dels nous usos del solar de l’antiga presó Model; el deteriorament del parc de la Ciutadella i la desaparició del Zoo; la indefinició sobre Montjuïc; la pobresa funcional de l’Escola Industrial, un espai que per la dimensió i la ubicació hauria d’estar destinat a l’expansió de l’Hospital Clínic; el despropòsit socioeconòmic que suposaria la deslocalització del Clínic, fora de l’Eixample… són renúncies i inaccions politicourbanístiques inadmissibles en temps de crisi.

La reforma de la Via Laietana i la manera com el túnel de Glòries encaixa amb el viari urbà són inadmissibles.

La desnaturalització i impotència de Barcelona que provocarà l’anomenat «urbanisme tàctic» és la conseqüència de defugir la complexitat urbana, difícil d’explicar, que ha estat substituïda per un relat subjectiu emocional, fàcil d’explicar, i d’efectes molt ràpids. La frase d’Einstein que demana «explicar les coses de manera que s’entenguin, però sense simplificar-les», no té sentit per al tacticisme populista barceloní que neix de «fòbies» i s’implanta mitjançant «dreceres urbanístiques».

Fòbia, al cotxe, al progrés tecnològic, als plans urbanístics, al disseny qualificat, a la societat civil emprenedora, a la complexitat urbana… al mateix concepte de «ciutat». Són fòbies que per materialitzar-les requereixen dreceres urbanístiques que també impliquen dreceres procedimentals que poden suposar inseguretat jurídica i un desincentiu per a la inversió.

Però a Barcelona, la qüestió no està avui només a debatre sobre què es fa, sinó també sobre com es fa.

Criticar severament les dreceres urbanístiques no implica intentar restringir la capacitat de l’Ajuntament per transformar la ciutat. Al contrari, es tracta d’assegurar que la transformació en qüestió sigui compatible amb la creixent complexitat urbana, encara que porti més temps i sigui més difícil, i d’evitar per imperatiu democràtic que es faci arbitràriament.

Les dreceres urbanístiques del populisme neoperonista municipal per defugir la complexitat dels grans temes urbans són dirigides des d’un lideratge messiànic i cal analitzar-les políticament pel risc que suposen per la seva deriva cap a una democràcia il·liberal.

La qüestió és si, conscients de la potencialitat de l’Eixample per encarar els nous reptes derivats de la crisi sistèmica actual, estarem disposats com a societat civil a menysprear un renaixement urbà pacífic i rigorós a canvi d’una revolució emocional subjectiva.