El canal de Suez és una referència central en la geopolítica contemporània. La seva obertura, el 1869, va derivar d’una lògica de consolidació dels imperis colonials europeus, especialment el francès i el britànic, que necessitaven millorar la comunicació amb les seves possessions a Àsia. La nova via escurçava radicalment el camí de l’Índia i d’Indoxina.

A una escala menor, l’obertura de l’istme afavoria igualment els Països Baixos, Espanya i Portugal. El fet que la iniciativa fos de França va implicar una posició inicial escèptica de Londres que, finalment, va corregir en decidir-se a entrar amb força en el capital de la societat impulsada a París per Ferdinand de Lesseps, diplomàtic que havia estat cònsul general de França a Barcelona més de vint anys abans.

Després de la Segona Guerra Mundial, el canal va adquirir una rellevància fonamental com a via per al comerç del petroli. Més recentment, el canal ha estat fonamental per al trànsit dels portacontenidors gegants que asseguren el flux de les importacions de la Xina.

El creixement desmesurat en les dimensions dels vaixells planteja, però, alguns interrogants sobre la seguretat de la navegació, com s’ha pogut constatar en l’incident de l’Ever Given.

Suez té avui també una importància estratègica considerable per al manteniment de les operacions navals americanes en el Golf Pèrsic i de les missions aliades en la lluita contra la pirateria al Golf d’Aden i, en general, a l’Oceà Índic.

El canal ha estat en el centre dels conflictes bèl·lics a l’Orient Mitjà posteriors a la Segona Guerra Mundial. El 1956, Washington va parar l’intent de Londres i París de revertir la nacionalització del canal decidida per Nasser quan les forces franceses, britàniques i israelianes ja havien desembarcat a Port-Said.

En la guerra dels Sis Dies de 1967, els israelians van tornar a arribar a la riba del canal després d’haver ocupat tot el Sinaí. Com a conseqüència de les hostilitats i de la suspensió del trànsit, un total de catorze vaixells va quedar bloquejat als Llacs Amargs fins a l’any 1975. Van ser coneguts com la «flota groga» per l’efecte de la pols del desert. Els dos mercants alemanys atrapats van arrribar a Hamburg, el seu port de destí, amb vuit anys de retard.

Posteriorment, en el marc de la guerra del Yom Kippur d’octubre de 1973, les forces israelianes van contrarestar l’avantatge inicial de la sorpresa aconseguida pels egipcis llençant unitats de paracaigudistes a la riba occidental del canal i amenaçant per la rereguarda l’exèrcit que Egipte havia desplegat sobre la península del Sinaí.

En tot cas, Suez s’ha mantingut com una referència estratègica molt particularment per als britànics que identifiquen el canal no solament com un choke point, és a dir, un enclavament crític comercial i militar, sinó com un punt clau en el seu mapa d’influència. Si els anys 60 van estar marcats per la retirada de l’est de Suez, l’actual projecte de Global Britain té en la presència més enllà del canal un dels seus senyals d’identitat i de projecció en l’opinió pública.

Més que per a altres països occidentals, el canal persisteix en l’imaginari britànic des dels temps de la navegació a vapor en la ruta de l’Índia. És el cas de l’adjectiu posh, que podríem traduir lliurement per pijo. Posh l’acrònim de port out, starboard home. És l’exigència que es podien permetre els viatgers benestants d’escollir la banda del vaixell per a les seves cabines i, quan encara no hi havia aire condicionat, evitar la pols de la sorra del desert.