Es diu que les crisis són la veritable prova per als lideratges. D’aquestes crisis se’n surt bé o malament. A hores d’ara, donant una ullada a diferents països i diferents líders, hi ha diverses maneres d’afrontar la crisi del coronavirus, tant en accions com en comunicacions. Cada govern ha decidit la seva, que pot ser millor o pitjor segons cada opinió, però que, en aquesta situació de crisi excepcional per a la qual no existeixen protocols -com sí que n’hi ha per atemptats o catàstrofes naturals- és la que han cregut convenient. Estan emergint líders que ja ho eren, líders impensables fa unes setmanes, i líders amb errors comunicatius d’embalum que probablement patiran factures electorals en el futur. En qualsevol cas, en moments d’incertesa, és l’hora dels governs i de les seves decisions. A toro passat ja veurem què funciona i què no, però és interessant observar què es necessita en matèria de lideratge en una crisi d’aquesta envergadura:

 

1. Lideratge comunicatiu polític

Es necessita un/a líder que mostri seguretat, solucions, tranquil·litat i confiança, que entengui el que la gent necessita (per exemple, en aquesta fase temporal la gent té por, no ira, necessitem comunicació per prevenir aquesta por) i, finalment, i això crec que ha faltat en molts governs, algú que motivi i indiqui que tot anirà bé i acompanyi en moments d’incertesa. D’altra banda, un líder en un moment de crisi és aquell que busca consensos, que parla també amb l’oposició i que arriba a acords, o que avança el que es farà a altres líders del seu país. Un equip creatiu és necessari també per pensar en accions per llançar a les xarxes, no només informatives, sinó comunicatives. Un bon exemple, per nou, ha estat la iniciativa que ha difós Justin Trudeau perquè tothom feliciti i aplaudeixi als/ les transportistes de camions, mitjançant el hashtag #ThankATrucker, que ja ha començat a rebre nombrosos vídeos de gent aplaudint-los al seu pas. Tot el que permeti augmentar les accions i la presència, en diferents tipologies i formats, ajudarà a percebre aquest/a polític/a com a líder durant la crisi.

 

2. Ser ràpid i no deixar de comunicar

En les converses ciutadanes ha de parlar-se també de la versió del govern. És molt millor que es parli (encara que sigui críticament) de “el govern diu” o “fa”, que no “el govern no fa res” o “no diu res”. Per això és important no deixar buits comunicatius, perquè són aquests buits els que generen una percepció d’abandonament i ineficàcia, però també deixen espai pels rumors que degeneren en por i desconfiança. El líder ha d’erigir-se en el protagonista de la comunicació en un moment de crisi. Hi ha múltiples exemples. Un d’ells podria ser Boris Johnson, donant constants consells a la ciutadania: mantenir distàncies, higiene, autoconfinament (ja a partir del 16 de març). És interessant l’ús de la política pop per aquesta estratègia. Ja el 5 de març el ‘premier’ britànic participava en un programa magazine, d’entreteniment: ‘This morning’. La raó: arribar a molta més gent, no polititzada, per explicar-los què està fent el govern i per informar sobre què s’ha de fer i mostrar-se tranquil.

A Espanya, el passat 15 de març, Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, va fer el mateix, entrant en directe al programa Deluxe, i ho ha fet en altres, com a Todo es mentira. Podem observar altres accions comunicatives interessants i diferents de les merament informatives, com les de la primera ministra noruega, Erna Solberg, responent en línia preguntes de centenars de nens i nenes, que plantejaven qüestions com saber si podrien celebrar el seu aniversari, jugar amb els seus amics/gues, o veure els seus avis. També la manera d’usar Twitter per part de president argentí Alberto Fernández està sent molt propera, especialment algunes nits de matinada, quan parla durant dues o tres hores amb els seus ciutadans, felicitant fins i tot els aniversaris de gent confinada, gest que l’humanitza i el mostra més pròxim.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

 

3. Dir la veritat

Transparència i informació actualitzada. Per exemple, m’està agradant el web britànic específic sobre el virus i, sobretot, els de Singapur i Hong Kong, que contenen dades actualitzades, però també consells, vídeos, tests en línia per tranquil·litzar o informar sobre què fer si es pensa que es tenen símptomes, infografies i maneres ràpides de posar-se en contacte, incloent-hi fins i tot xats. Les apps ràpides de simptomatologia i ‘minisites’ informatius també han estat un encert. Tot el que els governs puguin crear per augmentar la informació prevé rumors i males percepcions. La transparència i tenir dades fiables i el més segmentades possibles esdevenen una arma comunicativa bàsica.

 

4. Compareixences diàries

Si en moments de crisi es busca lideratge i presència, Trump és un exemple perfecte: rodes de premsa diàries, d’una o dues hores, envoltat d’experts. A més, el seu to, més optimista -a l’estil Boris Johnson- va canviar el passat 16 de març, ja amb un to més seriós i solemne. Aquest protagonisme constant també li fa augmentar en valoració positiva. Una enquesta de Gallup el situava el 28 de març en un 49% d’aprovació del seu mandat, la més alta des que és president. Pel que fa a la seva gestió de la crisi del coronavirus, té un 60% d’aprovació. Cal destacar que sis de cada deu independents l’aproven, igual que el 27% dels votants demòcrates. Però Trump no sol deixar que responguin experts, sinó que ell s’erigeix com el líder. L’alternativa és Trudeau, on les seves conferències diàries davant els mitjans (sense preguntes), són seguides per rodes de premsa de diferents ministres a la mateixa sala, i amb una portaveu mèdica, la doctora Theresa Tam. En qualsevol cas, és interessant també observar aquells mandataris que accepten preguntes dels periodistes, aquells que filtren aquestes preguntes en directe ells mateixos (com Conte), aquells que són els seus equips qui les filtren prèviament (Pedro Sánchez), i altres que, directament, no les admeten (com el ja citat Trudeau)

 

5. Tenir un bon portaveu

Que sigui expert, és a dir epidemiòleg en aquest cas, i que informi puntualment cada dia. Té molta més credibilitat que un portaveu polític i pot respondre preguntes dels mitjans. Es tracta que sigui “notari”, i no protagonista. El polític surt només en moments clau. Quan el polític fa d’expert perd credibilitat i pot cometre moltíssims més errors. És important que cadascú entengui el seu lloc. En paraules d’Andrew Cuomo, governador de Nova York, davant d’una pregunta tècnica: “el més important a la vida és saber el que no saps, i jo no sé de medicina, així que li dono la paraula al doctor”.

 

6. Millorar cada dia

És lògic que al principi hi hagi errors comunicatius, i no importa, perquè és normal. Però aquests errors cal esmenar-los com més aviat millor. Gairebé tots els governs van reaccionar tard i malament davant la crisi, però gairebé tots han millorat amb el pas dels dies. Per exemple, Giuseppe Conte, el primer ministre italià. En un inici va tenir moltíssims errors comunicatius, quan els contagis i morts s’estenien pel nord d’Itàlia, primer, i després per tot el país. En aquests primers dies va arribar a filtrar-se un document