Les moltes incerteses per l’impacte sobtat de la pandèmia de la covid-19 han activat la necessitat d’obtenir informació, sovint de forma compulsiva i desordenada. D’entrada, per saber-ho tot d’aquest virus: origen i evolució, símptomes de la malaltia, mesures de prevenció, possibilitats d’erradicació, conseqüències individuals i socials. Al mateix temps, s’escruta amb ànsia l’horitzó per endevinar quan s’obrirà la porta i es podrà tornar a la «normalitat». També, a dia que passa, les incerteses i les angoixes creixen quan es planteja la gran pregunta de com serà el futur després d’aquest xoc imprevist. Quan s’obri la porta, quin món ens trobarem?

La demanda bulímica d’informació i de pronòstics que ajudin a calmar l’ansietat, disminuir les incerteses i il·luminar l’avenir s’ha vist corresposta amb una inflació de l’oferta comunicativa dels mitjans, des dels més convencionals als nous canals de les xarxes socials. El consumidor d’informació té al seu abast un menú comunicatiu sobreabundant, dispers, sense ordre ni concert, que en molts casos provoca una indigestió informativa.

Sense filtres, conviuen informacions fiables i contrastades amb notícies falsejades i manipulades o amb rumors sense base; opinions fonamentades d’experts conviuen amb opinions arbitràries de diletants; posicions polítiques enraonades amb pronunciaments forassenyats; treballs periodístics honestos amb preteses exclusives sensacionalistes; informació institucional veraç amb propaganda i contrapropaganda; fins arribar a les desinformacions interessades i les mentides. El resultat: una sopa on es fa molt difícil distingir la veritat de la mentida.

No cal insistir en la importància de disposar d’eines per filtrar l’allau caòtica d’informacions i d’opinions, amb criteris que n’assegurin la solvència i el rigor. Per fortuna tenim a l’abast un ventall ampli d’aquestes eines, algunes de les quals sorgides expressament per cobrir l’actual situació excepcional, amb el propòsit de facilitar al públic lector les indagacions que permetin construir rutes sòlides per obtenir informació fiable i contrastada.

El sedàs de l’escepticisme

De totes les preguntes formulades potser la més difícil de contestar sigui la de com serà el futur que ens espera quan els indicis d’una possible resposta encara són molt fràgils. A grans trets es perfilen dues respostes a aquesta pregunta que, de manera molt simplificada, es podrien etiquetar com la visió idealista i la visió realista.

D’una banda, els qui consideren que com a conseqüència de la gran pausa (en paraules de Raimon Obiols) es produirà una gran mutació de la nostra civilització. Molts d’aquests pronòstics es deuen a les aportacions d’autors prestigiosos en el camp de les disciplines humanístiques i socials, com per exemple els pensadors Yuvah Noah Harari, Byung-Chul Han, Slavoj Zizek, Francis Fukuyama o John Gray, de qui els mitjans de referència competeixen per publicar-ne els articles. Són aportacions certament estimables, però convindria passar pel sedàs d’un prudent escepticisme, com aconsella Juan Claudio de Ramón:

PUBLICITAT

«…no sobra una mica d’escepticisme davant la facúndia amb què aquests dies es pregonen imminents processos de palingènesi econòmica i social. Un amable tuiter em recordava fa poc aquesta cita de Ferlosio: “Els dies, els mesos, els anys, els segles, són a la fi quantitats d’un mateix compte, però les Noves Eres són incommensurables cops de decrepitud”» (The Objective, 15-04-20).

A l’altra banda, els realistes pensen que el pes de la inèrcia acumulada farà que es retorni amb algunes adaptacions a l’anterior normalitat, accentuant en tot cas les tendències que ja s’hi observaven. És el punt de vista de Dani Rodrik:

«La crisi sembla haver posat encara més en relleu les característiques dominants de la política de cada país. En efecte, els països s’han convertit en versions exagerades de si mateixos. Això suggereix que la crisi potser no és el punt d’inflexió en la política i en l’economia global que molts auguraven. En lloc de col·locar el món en una trajectòria significativament diferent, és probable que s’intensifiquin i consolidin les tendències ja existents.

Episodis transcendentals com la crisi actual engendren el seu propi “biaix de confirmació”: és probable que vegem en el desastre de la covid-19 una afirmació de la nostra pròpia visió de món. I podem percebre senyals incipients d’un ordre econòmic i polític futur que estem enyorant des de fa molt de temps». (Project Syndicate, 6-04-20).

El xoc econòmic es preveu brutal i comportarà una caiguda general del benestar i el deteriorament de les expectatives dels més joves.

Més precises i modestes que les grans visions són les primeres temptatives de prospectiva elaborades pels think tanks. És el cas del Real Instituto Elcano que ha publicat un primer esbós prospectiu d’Andrés Ortega. O del CIDOB, amb uns primers apunts del seu director Pol Morillas. I també de la Fondation pour la Recherce Stratégique, amb una nota de Bruno Tertrais. La lectura d’aquests textos prospectius suggereix un primer inventari de tendències i escenaris.

Models a refer

Andrés Ortega recomana acotar la dimensió temporal al mitjà termini (els dos o tres anys vinents) i deixar en suspens les especulacions sobre el llarg termini. El punt de partida determinant és la durada efectiva de la crisi sanitària que, en funció de si és curta o llarga, provocarà efectes menys o més intensos en l’activitat econòmica i social.

Sigui com sigui, el xoc econòmic es preveu brutal, amb dubtes sobre el caràcter de la recuperació (en forma de V, U o L), variant en funció de les característiques específiques de cada país. Amb unes conseqüències socials greus que, en els països desenvolupats, comportarà una caiguda general del benestar, el declivi de les classes mitjanes, l’augment de les desigualtats, la intensificació del conflicte entre generacions amb el deteriorament de les expectatives dels més joves. En resum, models econòmics i contractes socials a refer.

Les conseqüències polítiques del deteriorament econòmic i social apunten a un retorn dels Estats, dels poders públics per donar resposta a les demandes socials de seguretat i protecció, amb els riscos que la situació d’excepcionalitat justificada per combatre la pandèmia derivi cap a formes de major control social que erosionin les llibertats individuals. En alguns casos, ens podrem trobar amb mutacions cap a democràcies semiautoritàries. Aquest retorn al castell va lligat a un replegament nacionalista, amb més fronteres i rebuig a la immigració.

Com a resultat de la tendència a replegar-se s’està produint un retrocés relatiu de la globalització, amb una caiguda del comerç internacional, l’accentuació del proteccionisme i del nacionalisme econòmic, una possible recomposició de la divisió internacional del treball que inclou processos de reindustrialització. Tot plegat en plena crisi del sistema multilateral de governança internacional.

Un món més dividit

De l’experiència de les dificultats per prevenir i gestionar l’actual pandèmia se’n podria esperar que s’imposés la necessitat d’un món més cooperatiu, especialment si es considera que pot ser un avís de crisis futures relacionades amb l’acceleració del canvi climàtic. La realitat és que ara com ara el món està més dividit, amb les principals potències afeblides, començant per uns Estats Units que han dimitit del seu lideratge; la Xina, amb una gran ambició global, probablement per sobre de les seves possibilitats; una Unió Europea incapaç d’esdevenir un actor global en un món cada cop més desoccidentalitzat; amb les institucions del sistema de Nacions Unides gairebé irrellevants; amb les organitzacions de cooperació econòmica mundial boicotejades; amb un G-20 inactiu… En definitiva, el desordre global s’està accelerant, amb els riscos d’accions polítiques i militars oportunistes, de proliferació d’Estats fallits i d’abandonament dels països més desfavorits a la seva sort.

El desordre global s’accelera, amb risc d’accions polítiques i militars oportunistes i abandonament dels països més desfavorits a la seva sort.

Les dades de la realitat no són gens engrescadores, però el xoc provocat per la pandèmia ofereix una oportunitat de reacció. Andrés Ortega simplifica en tres escenaris les respostes: un «campi qui pugui» catastròfic; l’activació d’una «intel·ligència col·lectiva internacional» capaç de cooperar; i un «anar fent per sortir del pas» que mitigui els efectes però no ataqui les causes. Coneixent-nos, el més probable és el tercer escenari.