Expresident del CSIC

Enric Trillas ha estat catedràtic de Ciències de la Computació i Intel·ligència Artificial de les universitats politècniques de Barcelona i de Madrid, investigador de l’European Center for Soft Computing i professor emèrit de la Universitat d’Oviedo. Va presidir el Consell Superior d’Investigacions Científiques, va ser director general de l’Institut Nacional de Tècnica Aeroespacial i secretari general del Pla Nacional d’Investigació Científica i Tècnica. És autor o coautor de més de quatre-cents articles i ha escrit una dotzena de llibres. El llibre Fray Pedro o la dudosa memoria. Una vida heterogénea (Buenas Letras) és un repàs de la seva vida en format de diàleg amb un franciscà que va viure a cavall entre els segles XII i XIII.

Per què té tant protagonisme el monjo Fray Pedro a les seves memòries?

Veurà, feia temps que pensava que algunes de les coses i situacions que he viscut les havia d’escriure perquè aquells que les havien viscut amb mi ja eren morts; creia que, si no ho feia, correrien el perill de desaparèixer amb mi. Em feia pena que s’arribés a perdre, però no sabia ben bé com fer-m’ho i, per exemple, escriure un relat cronològic no em venia gens de gust, no volia avorrir-me escrivint un tal relat; sempre he procurat divertir-me, gaudir escrivint sense quadricular-me el pensament més enllà de l’estrictament necessari a cada cas. Va ser la casualitat de trobar Fray Pedro, la tradició que a Oviedo el fa arribar amb sant Francesc d’Assís, que va fer que pensés a escriure unes memòries bo i dialogant amb el frare franciscà.

Encara que gairebé només de coses científiques, escric des de fa més de seixanta-cinc anys, des dels meus disset i, sempre, d’una manera o altra, m’he divertit escrivint; no suporto avorrir-m’hi. En els darrers vint anys he publicat un grapat de llibres, la majoria intentant analitzar (matemàticament) el llenguatge, el pensament dirigit i el raonament: un tema en el qual he anat avançant lentament. Però no havia escrit mai quelcom de caràcter literari i fer-ho em va agradar; m’ho vaig passar tan bé que ho he seguit fent.

Deixi’m dir-li que, de bell antuvi, em va fer gràcia dialogar amb un frare mort el 1214; va ser quelcom que no em va resultar gaire estrany, ja que, d’una banda, Sant Francesc d’Assís sempre m’ha semblat un gran personatge, un sant interessantíssim –potser no és en va, a aquest respecte, que el meu mestre, el professor Sales i Vallès, home molt catòlic, es deia Francesc i signava «F. d’A. Sales»– i, de l’altra, que les obres de dos franciscans, anglesos i també del segle XIII, Guillem d’Occam i Roger Bacon, hagin influït el meu pensament. Com també ho ha fet la del bisbe i cardenal del segle XIV, Nicolau de Cusa (anomenat el Cusà), que em va suggerir l’anàlisi matemàtica del concepte de conjectura i l’anomenada «conjunció d’oposats» que tanta fama va rebre, sobretot a partir de Lenin, en el pensament marxista.

Entre els segles XIII i XIV s’hi troben algunes arrels del que he fet i que, no sense atreviment, gosaré dir-ne la meva «obra científica»: són dos segles crucials, preparen el Renaixement que clou l’Edat Mitjana i obre la porta al posterior pensament modern. Afegint que, a Califòrnia, m’havia apassionat per la història de les missions franciscanes i pel seu iniciador, el franciscà mallorquí sant Juníper Serra i que també em va influir, que m’atrau molt el personatge literari Guillem de Baskerville, a la novel·la El nom de la rosa, d’Umberto Eco (un franciscà inspirat en Guillem d’Occam).

Ja es veu que si vaig arribar a Fray Pedro amb alguna familiaritat i simpatia amb i per als franciscans és ben possible que jo l’idealitzés com no era. No sé com era Fray Pedro; el del llibre és el meu Fray Pedro. En el llibre del qual parlem, Fray Pedro no només em va permetre escriure d’allò que sense ell ni sabia com fer-ho, sinó que, després, l’he continuat fent servir per a escriure més llibres.

Cregui’m, si us plau, que parlar amb un frare mort el 1214, no és degut a estar boig; no és, sinó, un recurs literari que em va molt bé perquè m’agrada escriure en forma dialogada. No saber res de la vida i del pensament de Fray Pedro m’ha permès sentir-me lliure per fer-li dir el que sigui; m’hauria estat molt més difícil, per exemple, amb Roger Bacon o amb algun (inventat) heterònim meu.

Al títol, parla de «dubtosa memòria». No ens podem fiar prou dels records que tenim quan ens fem grans?

Sospito que sempre, tant si som joves com vells, hem de dubtar dels records i, especialment, d’aquells que no reprodueixen «fets pelats», sinó fets o situacions amb els quals estem involucrats; la possibilitat de «guarnir-ho» a favor nostre hi és sempre. Si en els «fets pelats» pot prevaler l’objectivitat, així que hi estem relacionats apareix la subjectivitat; és per això que considero, amb lleialtat per al lector, que la meva memòria és dubtosa. No sempre puc garantir que les coses fossin tal com jo les recordo.

Al subtítol escriu «Una vida heterogènia». De totes les facetes de la seva vida, quina és la més determinant?

Pel que fa a la segona qüestió, crec que a la meva vida no hi ha un únic determinant; almenys en veig set: L’educació que de jove vaig rebre a la meva família; la necessitat personal d’entendre el que, interessant-me, no conec prou o gens bé; els meus mestres; els meus deixebles; uns pocs amics; molts llibres i, finalment, els meus fills.

Ha tractat amb molts personatges públics força coneguts, tant en el camp de la política com en el de la docència. Des del rei Joan Carles I fins a Felipe González, passant per Sandro Pertini o Salvador Dalí. Algun d’aquests personatges l’ha marcat especialment?

No. Els que em van marcar realment i intel·lectualment van ser els professors Francesc Sales, Karl Menger, Lotfi A. Zadeh, Michio Sugeno i Abe Mamdani, catedràtics, respectivament, a les universitats de Barcelona (on Sales va supervisar la meva tesi doctoral), Illinois Tech a Chicago, Califòrnia a Berkeley, Tokio Tech a Yokohama i Imperial College a Londres.

Gràcies a Menger vaig entrar en contacte amb un corrent important d’investigadors; gràcies a Zadeh, a la seva obra i amistat, vaig fer recerca de rellevància; gràcies al que va fer Sugeno vaig poder reenfocar l’obra de Zadeh, i, gràcies a les converses i correspondència amb Mamdani fou possible que m’adonés del canvi de ruta que m’ocupa des de fa més de quinze anys. Només Michio Sugeno és viu i el considero un bon amic; dels altres m’atreveixo a dir que són els meus mestres.

No vull, ni haig d’oblidar que també m’han marcat alguns d’aquells que han treballat amb mi i als quals crec que puc anomenar amics: Claudi Alsina, Sergio Guadarrama, Claudio Moraga i Settimo Termini i que, respectivament, són catedràtic jubilat de la Universitat Politècnica de Catalunya, investigador a la companyia Google, professor jubilat de la universitat de Dortmund i professor ordinari jubilat de la universitat de Palermo. Alsina fou un dels meus primers doctorands i Guadarrama un dels darrers.

Potser val la pena, a més a més, dir que si algun dels altres personatges que surten al llibre em van interessar –com Salvador Dalí, per exemple i el que més– no puc dir que em deixessin marques intel·lectuals com els nou investigadors que he citat. Si hi ha gent que em limito a recordar-la, també hi ha qui no li he dedicat més enllà d’una cita per haver-la trobat –o topat– de passada. D’alguna altra persona no en dic ni el nom i no em faria res oblidar-lo; no en vaig aprendre res que valgui la pena.

Ha estat molts anys a la universitat. Com ha evolucionat l’educació universitària? A quin nivell internacional estan els nostres centres universitaris? També ha ocupat, força anys, càrrecs de gestió, la presidència del CSIC o la direcció de l’INTA, per exemple. Li ha agradat més ocupar aquests càrrecs o la docència universitària?

Pel que fa a la seva primera pregunta, no sé ben bé què respondre més enllà que em sembla veure-hi un aspecte que crec perniciós, l’«endogàmia», l’excessiu reclutament com a professors de gent formada –grau, màster i doctorat– a la mateixa universitat que els contracta. És una «malaltia infecciosa» que imposa la mediocritat i la burocràcia, els enemics mortals de la creativitat i per a la qual no sé de cap antídot, més enllà d’una sostinguda tradició de fugir-ne.

No desapareix per lleis del Parlament ni per decrets del govern. Només els que són dins de la universitat poden fer que no hi sigui. Només els millors «usos i costums» universitaris, en els departaments bàsicament, la poden evitar. L’endogàmia és un corc que es menja el que troba i que pot destruir qualsevol estructura universitària que, abans, era ben sòlida.

L’excessiu reclutament com a professors de gent formada a la mateixa universitat que els contracta és una «malaltia infecciosa» que imposa la mediocritat i la burocràcia.

Pel que fa al valor internacional de les nostres universitats, crec que augmenta però, pel meu gust, ho fa poc i massa a poc a poc. No sé i no m’ho sembla, que hi hagi corrents d’opinió social que se’n preocupin. No em sembla que hi hagi preocupació pel problema de l’endogàmia i que, a més, gairebé no hi hagi professors no espanyols.

Tampoc sento a «rondinar» pel fet que no tinguem cap universitat entre les primeres del món. Potser la gent ja en té prou que donin un títol als seus fills. A més, a vegades he sentit parlar, a aquest respecte, algun responsable universitari que m’ha semblat empeltat de cofoisme. No sé, prengui-ho si us plau com uns comentaris insegurs.

La darrera qüestió: sense cap mena de dubte m’ha agradat més la feina a la universitat! Una feina que sempre he vist lligada a la recerca. No crec en la docència repetitiva. Un professor d’universitat no ha de ser un «repetidor» del que altres han establert. Ha d’explicar, també, el que hagi descobert. Si no ho fa, no hauria de passar d’ajudant de càtedra.

Enric Trillas a casa seva a Oviedo. Fotografia d’Andy Trillas.

De quina decisió de les que ha pres al llarg de la seva vida se sent més satisfet en l’àmbit científic?

Ai, Déu meu! És una pregunta difícil. Vegem! Tres cops vaig canviar el focus de la meva recerca i n’estic ben satisfet. Dos cops vaig reenfocar, refinant-lo, un primer enfocament i també n’estic satisfet. Foren decisions que van incrementar la meva producció científica i, a poc a poc, em van anar portant cap a l’anàlisi científica del raonament, cap a plantejar una «física del llenguatge, el pensament dirigit i el raonament», el desenvolupament efectiu del qual he deixat, a causa de l’edat, en mans del meu amic i antic col·laborador Luka Eciolaza, professor a la universitat de Mondragón, al País Basc, i a qui intento ajudar tant com puc.

PUBLICITAT

Veurem com evoluciona un estudi que tot just s’està iniciant. Personalment, m’agrada més parlar de llenguatge, pensament i raonament que d’intel·ligència, natural o artificial.

Es defineix com a socialdemòcrata i va tenir càrrecs en els governs socialistes. Què en queda de la il·lusió que va portar 10 milions d’espanyols a votar els socialistes el 1982?

Sí, em considero socialdemòcrata i és així, potser, per la forta admiració que vaig sentir (i encara sento) per Willy Brandt i Olof Palme que foren les cares més visibles del socialisme europeu. I sí, entre 1983 i 1996 vaig treballar a tots els governs de Felipe González. Per a mi fou un honor. Quant a les eleccions de 1982, ja fa quaranta anys, hi ha partits polítics que han desaparegut o altres que els han hagut de «refundar» per evitar-ho. Aquella il·lusió tan gran ja no és a l’ànim de tanta gent com aleshores. Fou un moment molt especial. Feia set anys, Franco encara manava i un any abans vam patir un intent de cop d’Estat perpetrat per militars. El PSOE era l’únic partit que, bo i garantint la democràcia, es veia jove, amb gent nova i desconeguda, gent que semblava una promesa per als treballadors, per als intel·lectuals i per a la gent més progressista.

Em considero socialdemòcrata i és així, potser, per la forta admiració que vaig sentir, i encara sento, per Willy Brandt i Olof Palme.

Avui, tot és molt diferent, com diferents de González són Zapatero i Sánchez; parodiant Alfonso Guerra i pensant en l’Espanya de 1982, ja no la coneix ni la mare que la va parir. Un canvi per al qual les polítiques dels governs socialistes han estat essencials. Crec que el socialisme democràtic aguanta força bé. Malgrat l’horror i la immensa pena causades pels episodis de corrupció protagonitzats per (presumptes) socialistes, jo no he trobat mai un altre partit per votar-lo.

Va néixer a Barcelona el 1940, viu a Oviedo des de fa un grapat d’anys i ha voltat per mig món. Què en pensa de la proposta que Catalunya sigui un país independent d’Espanya?

Soc fora de Catalunya des de 1984. Abans de viure a Astúries ho vaig fer vint-i-dos anys a Madrid i ja en fa setze que visc a Uviéu (com es diu en bable). Són 44 anys a Catalunya i 38 a la resta d’Espanya; crec tenir bons amics arreu i entendre, conèixer i estimar les parts d’aquest litigi. Penso que la (ara per ara legalment impossible) independència de Catalunya seria una gran pèrdua per a Espanya i una grandíssima pèrdua per a Catalunya, i no només des del punt de vista econòmic. Hi ha molts llaços entre les persones, les cultures i les terres que no es poden jutjar pel fet que algú amb dos cognoms castellans sigui independentista, ni pel fet que algú amb dos cognoms catalans no ho sigui. Són molts segles i abans tampoc era Catalunya realment independent. Era una part del regne d’Aragó. La història d’Espanya no és lineal, és força complicada.

Confio pel bé de tot i de tothom que no es repeteixi mai més res ni semblant als fets d’octubre de 2017. Tot plegat fou ridícul i vaig sentir molta pena, molta.

A més a més, i per a la Unió Europea, en la qual vivim gent de països tan diferents com França i Alemanya, Polònia i Portugal, Itàlia i Suècia, Grècia i Luxemburg, etc., seria un greu error polític. No cal més sinó menys fronteres i hem de tendir a una federació europea. A mi m’agradaria que Espanya fos un país federal; per a això ja hem fet un tros del camí, les nostres comunitats autònomes són una mena d’assaig del qual caldria eliminar el que no ha funcionat i preservar-ne el que ha funcionat. No cal fer grans canvis a la Constitució de 1978.

Encara que no em sembla suficient, m’agrada quan sento a parlar de cogovernança. No crec que l’independentisme sigui una bona idea; crec en el federalisme i cada dia prefereixo més les paraules modestes, petitones que no les grandioses i immodestes que em fan por. A vegades sento coses que em fan venir ganes de córrer, anar a amagar-me. M’agrada ser un espanyol català –no crec poder ser altra cosa– i anar pel món amb el mateix passaport Espanya-Unió Europea, que un valencià, un andalús, un madrileny, un asturià, etc. Confio, pel bé de tot i de tothom, que no es repeteixi mai més res ni semblant als fets d’octubre de 2017. Tot plegat fou ridícul i vaig sentir molta pena, molta.

Els franciscans tenen una presència notable en el llibre. La religió hi juga un paper positiu o negatiu en el progrés de la Humanitat?

Bé, ja li he explicat la raó de la presència franciscana. Pel que fa al paper de la religió en el progrés, la meva resposta és «depèn». Si Occam, Bacon i el Cusà juguen en el terreny positiu, els que van condemnar a mort, a cremar-lo viu, a Giordano Bruno, juguen en el negatiu. Isaac Newton fou un home molt religiós que, fins i tot, estudià molt a fons la Bíblia, i va jugar en el terreny positiu. Em sembla un error pensar només en catòlics; no són els únics amb una religió i hi ha molta gent que no és catòlica.

Entre 1983 i 1996 vaig treballar a tots els governs de Felipe González. Per a mi fou un honor.

Per exemple, Albert Einstein ni era catòlic, ni cristià, ni seguia la religió jueva, però a mi em sembla un home religiós, un home que creia en Déu, el seu Der Alte, «El Vell», un Déu que no jugava als daus. Einstein jugà en el camp positiu. Tampoc no estic segur que s’hagi de pensar en només dos camps; hi ha gent de qui no se sap si tenien religió i que dubto que hagin estat sempre al mateix camp. A quin va jugar Werner von Braun? A quin va jugar Oppenheimer? Jo no en tinc la resposta.

Creu més possible que existeixi Déu o que hi hagi vida intel·ligent a l’univers?

Són dues coses que crec arrelades en àmbits molt diferents de pensament i per això se’m fa difícil contestar. De la segona, empírica a la fi, pot ser que s’acabi tenint-ne dades i, aleshores, serà possible assignar-li una probabilitat. Mentrestant, només es pot raonar per analogia, per semblances i la meva resposta és que crec força probable que hi hagi vida intel·ligent a l’univers. No puc, no sé, anar més enllà.

De la primera, no és d’un fons que un hom pugui pensar a observar i experimentar; no és una pregunta de base empírica, no és comprovable, no és falsable; no em sembla que pugui tenir una resposta des de la ciència. És un assumpte de «creença». Hi ha gent, científics o no, que, com jo mateix, creu en un Déu únic, com hi creien Baruch Spinoza i Albert Einstein; d’altres no hi creuen.

Jo el veig entre les meravelles i regularitats de la vida, en com a cada estació de l’any es reprodueix tot (les fulles cauen per exemple, els arbres brosten, etc.), en la meravellosa adaptació de les matemàtiques per estudiar la natura, en la fantàstica grandària de l’univers… De fet, la meva creença es basa en les meravelles de la natura. Potser és estètica, metafísica, més espiritual que no altra cosa.

Jo veig Déu entre les meravelles i regularitats de la vida, en com a cada estació de l’any es reprodueix tot.

No se m’acudeix parlar de la probabilitat que Déu existeixi i tinc per a mi, fent costat a Spinoza i Einstein, que Déu és tot el que hi ha, el que hi va haver i el que hi haurà; un ens de pensament que no és ni mascle ni femella i que, com qualsevol pensament, no el puc tocar; és fora dels sentits. És un concepte preciós, és l’Amor incondicional; per a Ell, pensar i fer és el mateix. No sé què més puc dir-li.

Conclou el llibre preguntant-se si ha complert amb l’oració de Sant Francesc d’Assís, «que no busqui jo tant ser comprès com comprendre/ser estimat com estimar…» Quina resposta hi dona?

Que ho vaig intentar, però que és molt possible, fins i tot probable, que més d’un cop no ho hagi aconseguit. Sant Francesc, molt comprensiu amb les flaqueses humanes és, com a l’Evangeli ho és Jesús sovint, molt exigent; és un cristià que es pren molt seriosament allò d’estimar-se els uns als altres. Per a mi, aquesta oració és, conjuntament amb el Paternoster, una gran síntesi del cristianisme i tant si és, realment, de Sant Francesc com si no ho és. Un punt de vista des del qual, ho torno a dir, ho vaig intentar.

Té la sensació d’haver inclòs tot el que caldria en aquestes memòries?

No, en absolut. Un cop publicat el llibre vaig adonar-me d’algun oblit que m’ha dolgut i, sobretot, que bo i explicant moltes coses en les quals vaig intervenir, hi ha una manca de significat del personatge –jo mateix– que cal arrodonir. Hi manquen, per exemple, experiències i aficions, espirituals i intel·lectuals. Cal un esforç per a allunyar-me més de mi mateix mirant-me envoltat de les meves lectures, amics o coneguts perduts, etc.

L’heterogeneïtat de la meva vida no és suficient per explicar-me o, almenys, per fer-ho del tot i cal, a més a més, corregir aquells oblits que m’han disgustat i que, en part, són deguts a com vaig escriure el llibre, sense dissenyar-lo primer. De totes maneres, a la coberta del llibre ja es diu que és el primer de tres, d’una trilogia.

El segon, ja acabat i que aviat entrarà a impremta, sortirà al febrer de 2023 amb el títol En tregua conmigo mismo: Excursum Vitae. El tercer, encara no escrit del tot, serà una novel·la, un relat fictici situat al segle XIII i del qual Fray Pedro, ja mort, n’és l’origen a causa del que li suggereixen unes ulleres que, aleshores, començaven a ser habituals.

És un relat en el qual juga un rol notable la universitat d’Oxford, aleshores jove, i es barreja amb alguna història local inventada. El títol compartit pels tres llibres, el de la trilogia, serà, naturalment, Fray Pedro o la dudosa memoria. Sense l’aparició, a la meva senectut, de Fray Pedro, no l’hauria escrit mai. Si a Una vida heterogénea explico el que crec recordar com a verdader, a l’Excursum ja obro la porta a la imaginació i a Crónica tot és ficció.

Per acabar, deixi’m afegir que, com pot veure, hi ha força motius per al notable paper del franciscà; un paper que, malgrat canviar considerablement, es manté en el segon llibre, però que en el tercer es difumina cap a la rereguarda del relat.