Ambronay és un poble del departament francès de l’Ain que no arriba als tres mil habitants. Sobre el nucli urbà, que ha variat ben poc en tres-cents anys, vetlla una abadia que data del segle IX. Des de 1980, per l’església i el claustre hi ressonen cada setembre notes pretèrites interpretades per joves emergents i per artistes ben consagrats dedicats al repertori de música antiga i barroca. El Festival d’Ambronay vinculat al Centre de Recerca actiu allà mateix des del 2003, ha permès en un dels quatre caps de setmana llargs en què es desenvolupa, seguir l’evolució musical des de les obres renaixentistes de Mateu Fletxa el Vell (1481-1553) fins al barroc més assentat de Georg Friedrich Händel (1685-1759), amb una bona colla de parades en aquest recorregut de dos segles.
Cantoría, el quartet vocal format a l’ESMUC, estretament vinculat al programa per a emergents que promou la Unió Europea i que té a Ambronay un punt de trobada, va oferir unes ensalades de Mateu Fletxa el Vell, obres de les quals n’havia fet un enregistrament amb la discogràfica del festival, mereixedor d’un prestigiós guardó. La interpretació del grup que dirigeix Jorge Losana a la sala Monteverdi (dia 22) va posar de manifest la gran qualitat musical i interpretativa del quartet. En aquesta ocasió, Cantoría va estar acompanyat de tres instrumentistes procedents del conjunt originat també a Barcelona a redós de l’ESMUC, The Ministers of Pastime, posant així en relleu el caràcter de trobada per a músics joves que té aquest festival.
El mateix dia, però al vespre i a l’abadia, hi havia en programa el que havia de ser un dels grans moments musicals de tot el festival, la recuperació de l’oratori Il dono della vita eterna, d’Antonio Draghi (1634-1700), compositor italià que va triomfar a Viena. Leonardo García Alarcón i la seva Cappella Mediterranea, amb una vinculació antiga i molt estreta amb Ambronay, el Cor de Cambra de Namur i un estol de molt bones veus solistes, n’eren els protagonistes. Malauradament, un infart va colpir mortalment al baríton Alejandro Meerapfel a dalt de l’escenari. La tràgica ironia de la vida, o de la mort, és que el paper que interpretava era el de Déu Pare i el títol de l’obra feia referència al do de la vida eterna.
Consolació i homenatge
Les Arts Florissants és una formació habitual al festival francès. Aquesta vegada (dia 23), amb una versió només vocal i molt reduïda del grup creat per William Christie sota la direcció de Paul Agnew per interpretar un repertori sacre. El programa, que es va convertir en un acte de consolació i un homenatge al baríton mort la nit abans en aquell mateix escenari, era dels que agraden molt al director escocès, el repertori renaixentista anglès que domina a la perfecció. Es tractava de la Missa a cinc veus del compositor William Byrd (1539/40-1623), sent una de les veus de tenor la del mateix Agnew.
Paul Agnew, segon per la dreta, durant la interpretació de Les Arts Florissants al Festival d’Ambronay.
Fotografia de Bertrand Pichène
Però no només s’interpretava la missa. Al programa hi havia peces de les Cantiones Sacrae i dels Gradualia del compositor catòlic, peces segurament interpretades originalment en la clandestinitat quan es va acabar la tolerància religiosa després del restabliment de la fe protestant. Les cinc veus a cappella van omplir l’abadia amb la seva gran bellesa. La soprano Miriam Allan va mitigar ben aviat un so una mica estrident en començar per fixar una veu nítida. La contralt Mélodie Ruvio va destil·lar una gran calidesa vocal. El tenor Sean Clayton i el baix Edward Grint van demostrar el gran nivell que s’espera d’una formació com Les Arts Florissants. I tots, amb una afinació absoluta.
Agnew dirigia amb pocs gestos, donant només algunes entrades i imprimint dinàmiques contrastades en alguns moments, com en el Sanctus Dominus. A més d’intervenir a la missa, el director s’havia reservat alguna de les peces de cant pla que hi havia al programa i que va interpretar amb la seva veu bonica. El concert va acabar amb una altra peça monòdica, la ben coneguda Salve Regina, mater misericordie que tantes vegades hem sentit massacrada en cerimònies religioses i que a Ambronay sonava angelical.
Ocells i papallones
Un contrast absolut amb el programa dirigit per Paul Agnew va ser el concert que es va fer el mateix dia al vespre, també a l’abadia. Barroc en estat pur, filigranes i acrobàcies musicals. A estones semblava que l’església s’havia convertit en un aviari ple d’ocells. Els intèrprets eren el sopranista Bruno de Sá i la flautista Dorothee Oberlinger amb la seva formació de corda Ensemble 1700. La directora i els seus músics van interpretar obres d’Alessandro Scarlatti, Händel, Alessandro Marcello, Francesco Barsanti i Arcangelo Corelli, algunes d’elles escrites originalment per a oboè, adaptades a la flauta de bec. Així mateix, va tocar tota una col·lecció de flautes barroques de bec, de soprano fins a la de baix amb la que va sorprendre el públic interpretant Jonny Faa, un aire escocès de Barsanti.
La virtuositat d’Oberlinger està fora de dubte i la compenetració amb els seus vuit músics, també. El plat fort, però, van ser les interpretacions de De Sá i les d’aquest amb la flautista les quals, més que un diàleg, eren un duel de pirotècnia musical, un concurs d’agilitats, en què abundaven les referències volàtils d’ocells i papallones. Fins i tot, a Qui l’augel da pianta in pianta de l’òpera Aci, Galatea e Polifemo d’Händel, De Sá va respondre a l’instrument d’Oberlinger tocant una flauta d’èmbol.
La veu del cantant brasiler, de soprano natural, és lluminosa i bonica. Té un fiato i una potència vocal que li permet anar del pianíssim al fortíssim amb una tranquil·litat esbalaïdora. Dit això, va tenir alguna dificultat momentània, a Partir vorrei ma sento, de Bononcini, la primera obra que va interpretar, i a Ombra mai fu de l’òpera Xerse, del mateix compositor. Per això va repetir aquesta ària i ho va fer de manera impecable com a darrera propina. Abans, havia regalat altres dues àries a un públic totalment entregat. Una va ser Il volo cosí fido, de l’òpera Riccardo primo, d’Händel, plena d’agilitats estratosfèriques, i una altra, d’Aci, Galatea e Polifemo. Tot un piromusical.
