Vaig enviar la ressenya de les memòries Primera página de Juan Luis Cebrián al Cultura/S cinc dies abans que el periodista Alfons Quintà assassinés Victòria —la seva parella durant els últims 20 anys— i després se suïcidés disparant-se amb una escopeta de caça. La crítica es complementava amb un destacat sobre una anècdota revelada per Cebrián al llibre: el dinar al restaurant de Zalacaín amb un grup de directius de Banca Catalana. Va ser l’any 1980 i a ell i a Jesús de Polanco els van demanar que El País no publiqués més articles de Quintà sobre el seu banc. Cebrián deia que eren emissaris de Pujol i que els van fer cas. «Es, creo, la mayor pifia que cometí durante mis años al frente del diario y constituyó un crimen de leso periodismo».

Quan ho vaig llegir em semblava que ho tenia tot: un moment prototípic de l’entrecreuament opac entre poder polític, poder econòmic i el quart poder. I no deixava de sorprendre una reacció que havia sorprès Cebrián: quan li va dir que no es publicaria la sèrie que ja tenia escrita, al periodista tant li va fer. Era enigmàtic. Però aquell enigma també quedaria sense resposta. La nit del 18 al 19 de desembre de 2016 Quintà va matar, primer, i després es va suïcidar.

El seu egocentrisme li feia dir que havia tingut amistat amb persones que només hi tenien tracte perquè se sentien assetjades per ell.

En aquell moment jo no havia llegit un sol article de Quintà, almenys conscientment, ni tampoc no l’hauria reconegut si me l’hagués creuat pel carrer. No vivíem al mateix barri, però sí a la mateixa ciutat. Aleshores jo investigava per escriure la biografia de Josep Benet i va ser en aquell moment, revisant els obituaris que es van escriure quan va morir, que vaig quedar parat per una frase que aleshores havia escrit Quintà: «En Josep hauria pogut descriure la meva vida amb detall, com jo ho podria fer respecte a una gran part de la seva». Ara penso que exagerava molt perquè una de les mostres del seu egocentrisme era dir que havia tingut amistat amb persones que només hi tenien tracte perquè se sentien assetjades per ell, però quan ho vaig llegir em va semblar que havia estat un error no entrevistar-lo. Perquè, de fet, era un dels noms que m’havia suggerit la vídua de Benet, que a més era pacient de la dona de Quintà.

La carta del xantatge

La frase de Quintà sobre Benet i el fragment de les memòries de Cebrián em tenien fascinat. Durant les següents setmanes vaig preguntar per ell a diversos amics que l’havien tractat. A Xavier Folch i a Lluís Bassets. Com que a les agendes de Pla hi apareixia, li vaig preguntar també a Xavier Pla si hi havia documentació de Quintà a la Fundació Josep Pla. Sí. I entre d’altres, em va passar la carta del xantatge. Creuant diversos testimonis, el 29 de gener del 2017 vaig publicar a La Vanguardia un article titulat «El fill del xofer».

PUBLICITAT

Algunes persones que el van llegir van contactar amb mi per explicar–me episodis de la seva relació amb Quintà. Sota l’article, un lector va escriure aquest comentari: «per què no ho va escriure fa un any?». Naturalment perquè no ho sabia, però dubto que, si hagués sabut alguna cosa del que sé ara, hauria gosat explicar-ho. De fet hi havia desenes de persones que havien patit la seva conducta, assetjadora i tirànica, però no ho va denunciar mai ningú.

No vaig pensar que dedicaria uns anys de la meva vida a aquest assassí fins que vaig llegir Laëtitia o la fi dels homes d’Ivan Jablonka a finals d’aquest 2017. Avalat pels seus estudis com a teòric de la història i les seves relacions amb la literatura, en aquell llibre Jablonka explicava com havia reconstruït la biografia de Laëtitia Paerris i el seu tràgic final. El seu compromís, que mostrava usant la primera persona al relat, el legitimava per explorar el succés de manera honesta i descobrir, a través d’aquest succés, com l’Estat pot perpetuar la dinàmica de la injustícia a través d’aquella esquerda de dolor en la realitat. Pocs llibres m’han commogut tant. Jablonka convertia l’escriptura biogràfica en un exercici d’investigació el propòsit del qual era conscienciar els seus conciutadans. Actuava com un Plutarc democràtic, una expressió que vaig descobrir a la contracoberta d’El meteorólogo de Jean Rolin.

Revelar les trampes ocultes

A aquella mateixa idea, diguem ètica i política, hi responien altres llibres, la majoria francesos, que estaven assajant una nova manera de moralitzar la prosa de no–ficció. El cas més evident era Emmanuel Carrère, el Limonov del qual em semblava exemplar, però valia també per a Éric Vuillard. Quan el 13 de març del 2018 els editors Juan Cerezo i Pilar Beltran em van regalar l’oportunitat de presentar L’ordre del dia a Barcelona, tot i que a Laie hi havia moltes cadires buides, vaig aprendre també com l’elecció d’escenes descrites amb intencionalitat fidel podia ser un altre mecanisme de la no-ficció literària per revelar les trampes ocultes del funcionament de la societat. Es tractava, essencialment, de fixar–se en allò que no es veu i descobrir en aquell detall la veritat que es pretén ocultar.

Totes les reflexions disperses sobre la retòrica d’aquesta modalitat de llibres, vaig intentar sistematitzar-les quan Josep Ramoneda em va convidar a donar un curs a l’Escola Europea d’Humanitats. Durant la primavera del 2018 —discutint amb els assistents sobre l’Eichmann d’Arendt i la Mercader de Luri, el Marco de Cercas i l’Smith de Capote— ens vam comprometre en un diàleg adult sobre el mal dels altres i el mal que habita dins de nosaltres mateixos. Per a mi va ser una gran experiència. El 6 de juny vam fer l’última sessió i la vaig dedicar a explicar el meu projecte de llibre sobre Alfons Quintà. Els vaig preguntar si els semblava que tenia interès. Van dir que sí.

PUBLICITAT

Jordi Amat. El hijo del Chófer, Barcelona: Tusquets Editores, 2020. 224 pàgs.

Silencis petrificats

Amb prou feines havia avançat en la meva investigació, però la meva hipòtesi era que aquell home maligne, precisament pel seu final i la reacció que es va produir just després, permetia descobrir disfuncions del nostre país, ja que en diversos moments de la seva vida semblaven creuar-se poders i interessos de la política, la banca i el periodisme. A través d’ell es podia imaginar una contrahistòria no només del pujolisme sinó de l’Espanya del poder del 78.

El desafiament era intentar anar més enllà de l’esdeveniment o del relat històric per construir una narració, però assumint alhora que l’exercici literari d’anar cap endins del personatge era una forma d’embrutiment. Implicava, no només descobrir realitats tèrboles, sinó també embrutir de sordidesa la meva consciència i la del lector. Aquest fou un dubte constant per al Carrère de L’adversari. La seva via de sortida havia estat acceptar que escriure un llibre com aquell no et fa millor persona però permet eixamplar una mirada moral sobre els altres i sobre tu mateix. Era, d’alguna manera, una catarsi per superar l’horror.

Amb aquestes idees, amb aquestes lectures i amb aquests dubtes, i amb la meva convicció que el coneixement biogràfic ens fa més lliures i que la no–ficció literària té una funció social fonamental, vaig començar a treballar per escriure El fill del xofer. Escriure aquesta narració de fets reals no ha estat agradable, i pitjar la tecla del punt i final ha estat apaivagador. Necessitava treure-m’ho de sobre. Oblidar per perdonar-me que la seva publicació podia causar un dolor pel qual em disculpo. Assumir que no ho descobriria tot, perquè hi ha silencis petrificats, però que havia d’explicar tot el que pogués documentar encara que impliqués saltar-se la ratlla del respecte, traspassar la frontera de l’educació o enderrocar el mur de la conveniència.

He acabat per convèncer–me que dir el que explico és moralment discutible, però socialment necessari. Es tractava de buscar la veritat fosca que el poder amaga per perpetuar-se, però intentar trobar–la és experimentar el risc traumàtic i redemptor de la llibertat.