El Moviment Europeu, creat el 1948 per promoure la unitat del continent, va celebrar el seu quart congrés a Munic, els dies 7 i 8 de juny de 1962. Atès que el govern espanyol havia sol·licitat, el febrer, l’obertura de negociacions amb la CEE i plantejava la possibilitat d’una associació capaç d’evolucionar cap a l’adhesió plena, el secretari general del Moviment Europeu, Robert van Schendel, va decidir celebrar un col·loqui previ al congrés, que reunís un grup d’espanyols (exiliats i europeistes residents a Espanya) per debatre com la CEE havia de tractar la sol·licitud espanyola.

Els espanyols reunits a Munic van acordar una declaració en la qual la convergència democràtica es presentava com una condició sine qua non perquè Espanya s’incorporés o s’associés a «Europa». El govern espanyol va reprimir (de diferents maneres) la majoria dels espanyols que van tornar a Espanya des de Munic.

Segons la literatura existent, a Munic es van establir els fonaments de la nostra transició, en lligar democratització i europeïtzació. Segons ens diuen, la reacció del govern espanyol va comportar que la Comunitat rebutgés la sol·licitud d’associació d’Espanya i bloquegés negociar amb la dictadura. Correspon a uns altres explicar que l’espectre polític del grup de Munic no representava les que serien les principals forces de l’oposició durant la Transició, ja que hi faltaven els comunistes i els socialistes que ja no es reconeixien en la gerontocràcia del PSOE de Toulouse. El que em toca aclarir ara és que l’affaire de Munic no va repercutir en l’elaboració de la política comunitària cap a l’Espanya franquista.

En primer lloc, la resolució espanyola no va impactar ni tan sols en el Moviment Europeu. La resolució final del congrés de Munic (una versió lleugerament modificada del projecte presentat pel ponent general, Pierre Wigny, abans que comencés la reunió) afirmava que només els estats democràtics europeus que acceptessin els Tractats de Roma i la unificació política com a etapa final del procés d’integració podrien ser membres de les Comunitats. Els estats que no complissin aquestes condicions podrien associar-se. «L’associació», deia la resolució, «s’ha de considerar especialment pel que fa als països europeus que mantenen relacions econòmiques particularment importants amb la Comunitat».

En altres paraules, segons el Moviment Europeu, l’Espanya de Franco podia legítimament aspirar a una associació amb les Comunitats Europees. El manifest espanyol, que demanava que tant l’adhesió com l’associació exigissin institucions democràtiques, va merèixer un aplaudiment, però no va ser assumit pel Moviment Europeu com a resolució pròpia, ni va alterar la resolució final del Congrés.

Davant les notícies que la resolució espanyola havia estat assumida pel Moviment Europeu, aquest va emetre, el 18 de juny, el comunicat de premsa següent: «Quant a les diverses interpretacions publicades sobre l’acollida que el Congrés va oferir a la resolució redactada per la delegació espanyola, cal recordar que aquesta va ser sens dubte molt calorosa. No obstant això, la moció no va estar sotmesa formalment a votació». El reglament només preveia la votació de les mocions sumàries proposades pel Comitè de Resolucions.

En segon lloc, el contingut de la resolució espanyola no va disgustar Franco. L’Oficina Executiva Internacional del Moviment Europeu va enviar tres representants a Madrid per demanar explicacions davant de la campanya repressiva. En la seva reunió, Franco va elogiar la tasca del Moviment Europeu, molts dels membres del qual visitaven regularment Espanya, convidats per una de les dinou associacions europeistes llavors actives al país, i no va presentar cap objecció al contingut de la declaració espanyola.

Els representants del Moviment Europeu van reconèixer que el govern espanyol era plenament conscient que l’adhesió a la CEE «implica una profunda transformació del règim». La qüestió que sí que preocupava Franco era deixar clar que el règim «aspira a conservar el control sobre el ritme de la seva integració». Franco advertia els qui, amb motiu de la sol·licitud de febrer, poguessin pretendre imposar un canvi polític a Espanya des de l’exterior.

 

Sol·licitud «absolutament inacceptable»

En tercer lloc, «Europa» no va respondre de manera irada. És cert que la Comissió de la CEE es va mostrar «escandalitzada» i va considerar que la repressió contra els de Munic resultava «incompatible» amb l’examen de la sol·licitud d’Espanya al Mercat Comú. També ho és que en el Parlament Europeu es declarés que la sol·licitud espanyola era «absolutament inacceptable» mentre durés el règim del general Franco. No obstant això, aquestes actituds no reflectien la posició del Consell. Un nou episodi repressiu del règim no canviava les actituds oficials dels governs dels Sis, en cap sentit.

Així, l’ambaixador francès acceptava la interpretació dels fets de Munic per part de Franco, mentre que el govern belga mantenia la seva oposició a qualsevol negociació amb Espanya mentre el país seguís sota el domini de Franco. Per part seva, la posició del govern italià va estar determinada pels seus interessos materials dins de la CEE. Si hagués obtingut satisfacció no hauria dubtat a seguir els suggeriments de París i Bonn.

El règim de Franco reprimiria quan ho considerés oportú, simplement perquè ho podia fer sense conseqüències.

El cas de la República Federal és il·lustratiu de l’ampli marge de maniobra del qual gaudia el règim de Franco. Va ser el govern de Bonn el que va impedir que el Moviment Europeu discutís i incorporés el manifest espanyol a les resolucions del seu congrés, si bé l’ajuda del govern federal estava condicionada al fet que els assistents no sofrissin represàlies. La decepció subsegüent no es va traduir en res. Dues setmanes després de la repressió, el ministre Hans-Joachim von Merkatz va expressar, en una conferència europeista que tenia lloc a l’Escorial, en nom del govern federal, l’«admiració i el respecte» als assoliments històrics del poble espanyol i l’orientació proeuropea del seu govern.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Sens dubte, tant el govern francès com l’alemany van ser, des del principi, conscients dels problemes polítics que es derivaven del seu suport a Espanya i, per tant, esperaven que Madrid evités episodis als quals les seves opinions públiques eren especialment sensibles. Però el règim de Franco reprimiria quan ho considerés oportú, simplement perquè ho podia fer sense conseqüències.

 

Espanya, «miracle econòmic»

L’aprovació de tres acords amb França i l’Alemanya Occidental, el 14 de juliol de 1962, en la mateixa sessió de les Corts que va escoltar la diatriba contra el contuberni de Munic per part del ministre de l’Interior espanyol, va servir per recordar a l’opinió pública que, independentment de la naturalesa no democràtica del règim polític que llavors governava el país, Espanya oferia als Sis un mercat ampli quan els experts internacionals coincidien que Espanya mostrava indicis de convertir-se en el pròxim «miracle econòmic» d’Europa.

Es percebia que el procediment més directe i segur per a un avanç irresistible de l’economia espanyola passava per un cert grau d’associació amb el Mercat Comú i per l’obertura progressiva de l’economia espanyola com a conseqüència. L’associació d’Espanya a la CEE s’hauria de produir «d’alguna manera», sol·licitava obertament The Economist (13-10-1962).

Les democràcies occidentals sempre han hagut de bregar amb els dictadors. No admetre’ls com a socis en certs clubs no ha estat mai prou per satisfer l’opinió pública. La qüestió espanyola va mobilitzar una opinió pública que va exigir als seus governs mesures més dràstiques contra el règim de Franco que l’exclusió passiva de la CEE. Sense cap èxit. Tal com advertia el llavors sotssecretari d’Afers exteriors, Pedro Cortina, «al govern espanyol només li importa la reacció dels governs, no la de l’opinió pública».

 

«Una noció flexible»

Amb raó! Quan es van discutir al Consell de la CEE, l’octubre del 1962, els expedients d’associació implicats en les negociacions de Brussel·les per a la primera ampliació de la CEE, els governs de França i de l’Alemanya Occidental van considerar avantatjós que el Tractat de la CEE no definís amb precisió les implicacions de l’associació. El ministre francès d’Exteriors, Maurice Couve de Murville, com a president en exercici del Consell, va recordar als seus col·legues que l’associació, tal com es defineix en el Tractat de la CEE, era «una noció flexible i relativament imprecisa, i així és també en la situació actual».

Cada país que es vol associar a la CEE representa un cas singular que requereix una fórmula específica i no estandarditzada. L’associació sempre s’ha considerat un instrument polític especialment flexible de la Comunitat, ja que permet tenir en compte les particularitats de cada sol·licitud d’associació. L’associació va ser a l’inici, i ho va continuar sent durant molt de temps, un concepte capaç d’adaptar-se a diferents circumstàncies.

L’associació d’Espanya a la CEE s’hauria de produir «d’alguna manera», sol·licitava obertament ‘The Economist’ (13-10-1962).

Així les coses, el maig del 1964, Paul Henri Spaak, president en exercici de la CEE, va convidar el cap de la representació espanyola davant de les Comunitats, l’ambaixador Carlos de Miranda, a redactar la versió final de la resposta del Consell de la CEE a la petició espanyola. Ho han llegit bé! La ironia d’aquesta història és que un antic president del Moviment Europeu (Spaak) redactés –amb l’ajuda del mateix diplomàtic espanyol (Miranda) que havia coordinat l’estratègia del règim de Franco durant la reunió del Moviment Europeu de juny de 1962– la nota que autoritzava la Comissió de la CEE a iniciar, el desembre de 1964, converses exploratòries amb els representants de l’últim reducte del feixisme que governava a Europa.

 

L’acord més reeixit

Aquestes converses van desembocar en l’acord entre Espanya i la CEE de juny de 1970 que, amb caràcter general, va funcionar com l’acord d’associació més reeixit (per al tercer país concernit) que havia signat mai la Comunitat Europea i que va establir el marc formal de relacions entre Espanya i la CEE, vigent entre 1970 i l’1 de gener de 1986, data de l’adhesió del Regne d’Espanya a les Comunitats Europees. L’europeïtzació que la societat i l’economia espanyola van experimentar entre 1970 i 1985 es va produir sota la influència d’aquest acord.

Els que van acudir a Munic mereixen reconeixement i respecte, però no hi ha un reconeixement millor i un respecte més gran que l’esforç de situar-los en el context històric que els correspon. Ni contubernis ni mites, la història pròpiament dita, amb les seves llums i les seves ombres. Aquesta història, dins de la seva enorme complexitat, ja s’ha explicat (Guirao, The European Rescue of the Franco Regime, 1950-1975, Oxford University Press, 2021). N’hi ha prou amb prestar-li l’atenció que es mereix.