Durant el canvi de mil·lenni, el cinema espanyol va experimentar múltiples transformacions. Una, va consistir en l’aparició d’una nova forma de relat semidocumental, l’anomenada «no-ficció», que va servir de base per fer moltíssimes pel·lícules. Gràcies a les noves càmeres digitals, i a la facilitat amb què es podia editar el material enregistrat en un ordinador, es tractava d’un format ràpid, econòmic i amb múltiples possibilitats creatives. En construcción (2001), de José Luis Guerín, era potser l’intent més reeixit, en dura competició amb La leyenda del tiempo (2006), d’Isaki Lacuesta.

Però seria insensat ara pretendre esmentar-los tots; n’hi ha prou amb referir-se a un dels que, en el seu moment, es va convertir també en emblema dels nous temps. En efecte, Fuente Álamo. La caricia del tiempo (2002), dirigida per un cineasta que aleshores a penes havia superat els 30 anys, Pablo García, responia perfectament al model: a partir d’una autoficció que pretenia parlar dels seus orígens, del lloc geogràfic i de la família de la qual procedia, el jove director reflexionava sobre el pas del temps, el país en què li havia tocat viure, les possibilitats del cinema per reflectir-ho tot plegat…

Gairebé vint anys després, Pablo García acaba de presentar la seva última pel·lícula, Camino incierto (2021), que es va poder veure a l’últim Festival L’Alternativa de Barcelona i que ha signat com a Pablo García Pérez de Lara. El temps que ha transcorregut entre l’una i l’altra dóna una idea del que els ha passat a bona part d’aquells joves cineastes que es van atrevir a dirigir un primer film en aquells moments i que ara, al cap dels anys, troben que la seva carrera en el cinema no ha estat precisament un camí de roses.

La crisi econòmica del 2008 en va tenir la culpa, però també la idiosincràsia del cinema espanyol i català, perquè va ser a Catalunya on van sorgir molts d’aquests nous directors.

 

Un relat melancòlic

Obsessionades per un model de cinema obsolet, amb formats narratius incapaços de connectar amb les noves generacions, les «indústries» respectives es mostren sempre poc inclinades a acceptar qualsevol mena d’innovació, tant en la posada en escena com en les formes de producció i distribució. I el resultat és un paisatge més aviat desèrtic, en el qual encara s’intenta viure del fals glamur dels premis locals i no hi ha prou ajudes, ni econòmiques ni morals, per als qui intenten fer alguna cosa diferent. Camino incierto, de títol inequívoc pel que fa a aquest tema, dóna compte d’aquesta situació mitjançant un relat melancòlic, que bé podria ser el dolgut epitafi provisional de tota aquella revolució.

Miñarro és una de les personalitats irreemplaçables de la producció cinematogràfica a Espanya i Catalunya.

Som davant d’una pel·lícula sobre el fet de créixer, també d’envellir, i de veure que en el fons només romanen les mateixes coses: Fuente Álamo, el poble d’Albacete on Pablo García va filmar la seva òpera prima i on se situen els seus orígens, i per descomptat el cinema, o millor, la manera com el cinema pot donar sentit a una vida. Paral·lelament, tanmateix, Camino incierto documenta la decadència actual d’aquella revolució f ílmica en la figura d’un dels seus artífexs fonamentals, el productor Lluís Miñarro, la persona que va ser al darrere de Fuente Álamo i de Bolboreta, Mariposa, Papallona (2007), el llargmetratge de «no-ficció» que va dirigir després García.

Miñarro és una de les personalitats irreemplaçables de la producció cinematogràfica a Espanya i Catalunya, per bé que des de determinats sectors encara no se’l reconeix com a tal. A través de la productora Eddie Saeta, que va fundar el 1989 juntament amb Isabel Coixet, ha fet possible algunes pel·lícules dels directors catalans i espanyols més prestigiosos, des de Marc Recha a Albert Serra, passant per José Luis Guerín i Javier Rebollo, però també d’un grapat d’estrangers que pertanyen a la flor i nata de la modernitat cinematogràfica de les últimes dècades: l’argentí Lisandro Alonso o el portuguès Manoel de Oliveira, entre altres. I amb la seva participació a L’oncle Boonmee recorda les seves vides anteriors (2010), l’obra mestra del tailandès Apichatpong Weerasethakul, va contribuir que la pel·lícula guanyés la Palma d’Or a Cannes i es va convertir en el segon productor català (després de Pere Portabella, que va ser-ne el pioner amb Viridiana, de Luis Buñuel, el 1961) capaç d’aconseguir aquesta proesa, si la memòria no em falla.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Camino incierto es dedica també a filmar els dies en què Miñarro es va veure obligat a desallotjar la seu de la seva productora a Barcelona, forçat per la situació econòmica global. Es tractava d’una casa tranquil·la i lluminosa, situada en un dels passatges més bonics de l’Eixample, que ja no va poder pagar quan va arribar la crisi. En la pel·lícula de García Pérez de Lara, veiem com el productor desa el material de l’oficina en capses de cartó, deambulant per habitacions buides, murmurant alguna frase mentre la càmera intenta acostar-se al seu rostre cansat i seriós… És el final d’una època, una situació que sembla inspirada en algun film de Luchino Visconti, però a la qual el director s’enfronta amb senzillesa i humilitat, sabedor que també està sent testimoni del seu propi passat.

 

El productor de cinema Lluís Miñarro en una imatge d’arxiu de Petr Novák. Wikipedia Commons.

El productor de cinema Lluís Miñarro en una imatge d’arxiu de Petr Novák. Wikipedia Commons.

 

Àlbum de records

Si a aquestes escenes petites i memorables, hi afegim la presència a la pel·lícula del mateix Apichatpong, però també de Pedro Costa, un dels millors cineastes portuguesos d’ara mateix (no es perdin Vitalina Varela si la veuen anunciada en alguna filmoteca o plataforma), aquest segon llargmetratge de García Pérez de Lara s’acaba convertint en una mena d’àlbum de records d’una certa manera d’entendre el cinema que potser avui ja comença a pertànyer al passat.

En els dos últims anys, no obstant això, Miñarro ha aconseguit donar suport pel seu compte a films igualment arriscats, com Un blues para Teherán (Javier Tolentino, 2020) o el curtmetratge Records d’un arbre (Sònia Abella, 2021), presentats recentment al Festival de Cinema d’Autor de Barcelona juntament amb l’extraordinària, estranyíssima, La veduta luminosa (2021), de Fabrizio Ferraro, que també acaba de produir.

El cinema català i espanyol que val la pena continua resistint contra aquell que pretengui reduir-lo a un simple instrument polític.

El protagonista d’aquesta última és un director de cinema italià, desencantat i depressiu, que té la intenció de dirigir una pel·lícula sobre Hölderlin en algun lloc d’Alemanya. Quan una ajudant de producció s’entesta a acompanyar-lo en un viatge per a aquestes localitzacions, la pel·lícula es converteix en una road movie sense destinació ni objectiu, una travessia absurda pel que queda d’Europa que arriba al seu punt àlgid quan el cineasta s’interna en l’espessor d’un bosc perdut en els seus propis pensaments. Qui s’atreviria a produir avui dia una història com aquesta si no fos algú que ja té molt poc a perdre? El treball com a director de Lluís Miñarro, que inclou propostes tan suggeridores com Stella cadente (2014) o Love Me Not (2019), i del qual parlarem un altre dia, potser és a la base d’aquesta confiança inalterable seva en les pel·lícules que encara estan per fer, en el cinema que sens dubte vindrà.

 

El poder corrosiu de la ficció

Perquè una altra de les seves produccions del 2021 està signada per una jove directora espanyola i ha estat avalada tant pel Festival de Rotterdam com, no fa gaire, pel de Màlaga. Destello bravío, d’Ainhoa Rodríguez, proposa contemplar una petita localitat d’Extremadura com si es tractés d’una barreja entre realisme i surrealisme, entre costumisme i esperpent, entre Berlanga i David Lynch.

I el resultat és una successió de vinyetes enlluernadores, que celebren el poder corrosiu de la ficció pel que fa a qualsevol il·lusió identitària alhora que reivindiquen un lloc únic de pertinença: el cinema i els seus voltants. D’aquella «no-ficció» del canvi de segle a aquest «nou relat» que proposa Destello bravío, el cinema català i espanyol que realment val la pena continua resistint contra vent i marea, contra tot aquell que pretengui continuar reduint-lo a un simple instrument polític o a un mer avatar de la indústria.