Tornarem a votar. Un altre cop. Seran les cinquenes eleccions en deu anys. En la dècada que acaba la legislatura no ha arribat mai als quatre anys previstos. Les eleccions de 2010 van donar lloc a una dissolució el 2012 per interessos presidencials, per augmentar una majoria de 62 diputats a 72 escons demoscòpics. La realitat va ser colpidora: de 62 a 50, 12 menys reals, 22 menys demoscòpics.
El 2015, nova dissolució, per aconseguir l’aval electoral per arribar a Ítaca, coalició entre Convergència –sense Unió– i Esquerra Republicana de nom plebiscitari: Junts pel Sí. I, finalment, el 2017 les eleccions van ser convocades pel Govern espanyol en aplicació de l’article 155. El full de ruta iniciat el 2012 amb el dret a decidir finalitzava amb una votació fallida per la independència. La via unilateral es tancava sense èxit.
En aquests vuit anys, 2012-2020, el sistema polític i de partits va fer implosió i els dos pilars, CiU i PSC, que havien construït i consolidat el sistema, es van esquerdar i van patir tensions internes que van malmetre els socialistes i van comportar la desaparició de la coalició que havia governat Catalunya durant 25 anys.
Els dos eixos de competència tradicionals, l’ideològic, esquerra-dreta, i el de sentiment de pertinença, català-espanyol, van ser reconfigurats en una nova lògica que estructura l’anomenat procés en un sol eix de competència que fusiona esquerra amb català (ERC-JXC-CUP) i dreta amb espanyol (PSC-CS-PP). Els Comuns tenen un component electoral ambivalent, una direcció sobiranista i un electorat federalista.
L’element identitari, per tant, és el que preval en el relat polític i electoral des del 2012. La dicotomia republicà-unionista, en lògica irlandesa, o independentista-constitucionalista, formen part del llenguatge acceptat en la construcció dels dos blocs.
Cinc partits competeixen en un espai on només n’hi havia tres; la fragmentació pot tenir conseqüències en el resultat final.
La formació d’aquests dos blocs hermètics, homogeni l’independentista i heterogeni el no independentista, té conseqüències per entendre l’immobilisme del sistema. Ens trobem en un empat electoral que es perpetua en bucle. L’explicació d’aquest empat és que no es produeixen transvasaments de vots entre els dos blocs, sinó que el transvasament es dóna a l’interior de cada bloc, semblant a un efecte ascensor: el que guanya un, ho perd un altre.
En aquests tres anys el context ha canviat de manera radical. En primer lloc, el Partit Popular no governa a Espanya. Ha estat substituït pel Partit Socialista. Aquest fet ha tingut un impacte sobre l’espai independentista. La relació entre el Govern de Mariano Rajoy i la Generalitat de Carles Puigdemont era de confrontació oberta que retroalimentava les bases electorals de cadascun dels dos partits en lògica de frontó, sense cap diàleg polític i amb una resposta judicial com a element bàsic de relació.
Una lògica de diàleg
En segon lloc, l’arribada de Pedro Sánchez com a president del Govern canvia la lògica de confrontació per una lògica de diàleg. Taula de diàleg, comissions bilaterals entre els dos governs, són l’inici d’una altra manera de fer política.
L’obertura del diàleg té com a conseqüència fraccionar els interessos del món independentista. Esquerra inicia una fase pragmàtica de col·laboració amb el Govern espanyol, mentre que Junts segueix la via radical de la confrontació. Uns voten a favor dels Pressupostos Generals de l’Estat, els altres hi voten en contra.
El gener del 2020, el president Torra conclou que ha perdut la confiança en el seu govern, però la pandèmia impedeix la dissolució del Parlament. Un any de govern en el qual els dos socis deixen de ser solidaris i lleials i inicien un enfrontament públic sobre la gestió de la pandèmia. Torra, inhabilitat, no dissoldrà el Parlament i deixarà que es dissolgui automàticament en no haver-hi cap candidat a la Presidència de la Generalitat.
L’espai independentista, a diferència del 2017, arriba a les eleccions confrontat entre els dos partits principals i, a més, amb Junts escindit en dos partits més, PDECat i Partit Nacionalista de Catalunya. Cinc partits competeixen en un espai on només n’hi havia tres. La fragmentació electoral podria tenir conseqüències en el resultat final.
PUBLICITAT
Amb la renúncia de Miquel Iceta a favor de Salvador Illa, la partida ha començat de nou.
L’oferta electoral també augmenta en l’espai no independentista on apareix un nou partit, Vox, que tindrà impacte electoral en la reubicació de les diferents forces en competència. La incògnita és quants votants alliberarà Ciutadans. El 2017, Inés Arrimadas va aconseguir guanyar les eleccions amb 36 escons i un milió cent mil vots. En dos anys, Albert Rivera va tocar el cel amb 57 diputats (28 d’abril) fins a caure a l’infern amb 10 diputats (10 de novembre). Ciutadans avui és un partit en crisi. Qui s’aprofitarà de la crisi de Ciutadans?
Una sacsejada inesperada
Si analitzem les dades de les enquestes del darrer trimestre, arribem a la mateixa conclusió. Esquerra guanyarà les eleccions, Junts quedarà segon i es tornarà a conformar un govern independentista. El debat gira entorn de quin dels dos partits quedarà primer. A més, les dades de participació ens indiquen que serà un deu per cent menor, és a dir, passarem del 79 % al 68 %. I que la majoria dels abstencionistes seran del bloc no independentista. Per tant, la paraula clau és resignació, resignació partidista, tot continuarà igual.
El 30 de desembre es produeix la sorpresa: Miquel Iceta renuncia a ser candidat i cedeix la seva plaça a Salvador Illa. És una sacsejada inesperada. És un cop de peu al tauler electoral. És la introducció en l’escenari de campanya d’un nou actor imprevist. Les enquestes ja no serveixen. El partit comença de nou.
Un factor a tenir en compte és la manera com afectarà la gestió de la pandèmia i els seus efectes col·laterals l’economia i les llars. Les dades demoscòpiques ens mostren que les preocupacions dels ciutadans estan en els temes que els afecten directament. El 2017 l’impacte emocional de l’article 155 i les seves conseqüències van polaritzar l’electorat a favor de les dues opcions més confrontades, Junts i Ciutadans. L’eix identitari havia marcat el resultat. En canvi, en la campanya d’aquestes eleccions l’eix que preval és social, econòmic, pandèmic, no identitari. La independència no és el tema estrella com fa tres anys.
Un segon factor és com ha evolucionat l’opinió pública en el tema de la independència. Segons una enquesta de l’ICPS (novembre 2020), a la pregunta de «com li agradaria que acabés el procés sobiranista?», el 31,9 % prefereix la independència, el 45,2 % un acord amb el Govern que doti de més autogovern, i el 16,2 % que s’abandoni el procés. Però a la pregunta de «com creu que acabarà?» només el 9,1 % respon la independència, un 42,2 % amb més autogovern i el 26,7 % que s’abandonarà el procés. Només el 9,1 % creu que s’arribarà a aconseguir la independència. Representa el nucli dur de l’independentisme. Mentre que la majoria, el 42,2 %, vol diàleg i pacte per a una millora de l’autogovern.
Les dades, a més a més, ens mostren que l’opinió pública està irritada i enfadada. Si en la primera onada de la pandèmia la ciutadania ho va viure amb solidaritat, la desescalada i la segona onada s’ha viscut d’una manera més individual, més cansada, més preocupada i sense entendre mesures preses pel Govern de la Generalitat internament enfrontat.
No es pot saber com es canalitzarà aquest humor electoral ni quins seran els partits castigats o beneficiats. És cert que és un estat d’ànim, un humor, i, per tant, canviant, però qui el canalitzi tindrà molts rèdits electorals o, si no poden acabar anant a l’abstenció. Però si apliquem un criteri de vot de protesta, de vot negatiu, els dos partits beneficiats poden ser Vox, per la novetat, i Junts, per la confrontació. Si es canalitza en vot útil, aleshores Esquerra i Socialistes poden ser els beneficiats de l’electorat irritat.
Durant la dècada que acaba hem vist com el nacionalpopulisme convertia Catalunya en un laboratori de la postveritat.
Com es pot veure, les properes eleccions es jugaran sobre diferents variables. Ara comença el partit. Qui marqui l’agenda guanyarà. Preguntem-nos quins són els enjeux de les eleccions.
Què marcarà les eleccions?
En primer lloc, seran unes eleccions marcades per les emocions? En segon lloc, seran unes eleccions marcades per la gestió del Govern català? En tercer lloc, seran unes eleccions marcades pel tema de la independència, l’amnistia i el referèndum? En quart lloc, seran unes eleccions marcades pels temes socials, econòmics, pandèmics? En cinquè lloc, seran unes eleccions marcades pels candidats presents o absents? En sisè lloc, seran unes eleccions marcades per l’impacte del Govern de coalició a Espanya? En setè lloc, seran unes eleccions marcades per la participació i a qui afavorirà? En vuitè lloc, seran unes eleccions marcades per mantenir un govern independentista o un govern d’esquerres? En novè lloc, seran unes eleccions marcades per ser un referèndum sobre deu anys de procés? En desè lloc, seran unes eleccions marcades per definir el futur d’alguns polítics catalans?
Durant la dècada que acaba hem vist com el nacionalpopulisme convertia Catalunya en un laboratori de la postveritat i canalitzava el malestar cap a l’opció independentista per donar sortida a la frustració d’expectatives, al ressentiment social i l’aturada de l’ascensor social. Ha estat la rebel·lió dels exclosos, aquí, a Catalunya, als Estats Units (Trump) o a la Gran Bretanya (Brexit). Són les conseqüències de la crisi econòmica del 2008. No es vota per solucionar un problema, es vota per expressar un malestar, una exclusió.
Aquesta és la darrera pregunta: les eleccions catalanes seran unes eleccions en clau de solucionar un problema o per seguir expressant un malestar?
