Funcionari a Madrid i a Brussel·les

Costa imaginar el diplomàtic i historiador Ángel Viñas (Madrid, 1941) sense el seu serrell rebel i el seu llacet germànic. Aquest toc singular l’ha acompanyat des dels seus anys de formació com a doctor en Ciències Econòmiques (1973) i al llarg d’una carrera professional on ha combinat l’exercici d’alts càrrecs en l’administració espanyola, en la Comissió Europea i en diverses institucions internacionals amb una rellevant trajectòria acadèmica i investigadora. Compromès amb la dimensió pública i divulgativa, la seva presència és habitual als mitjans, des de les seves primeres aparicions a La Clave a les més recents intervencions tant en espais tradicionals com en les xarxes socials. Resident a Brussel·les d’ençà que està jubilat, ha superat l’angoixa del confinament redoblant el seu ritme de treball. I és que, com assegura a la seva autobiografia encara inèdita: «Que al menos mi labor como historiador sirva para demostrar que mi vida quizá no haya sido inútil en la tarea colectiva de desentrañar un pasado común».

 

La seva formació –laica, plurilingüe i europea– gairebé recorda més un Erasmus del segle XXI que un espanyol del XX.

Sóc una rara avis, i en sóc ben conscient. Un cop li vaig dir a Enrique Fuentes Quintana: «mire usted, don Enrique, es que yo me siento como muy extranjero aquí en España». La seva resposta no l’he oblidat mai: «Ángel, usted es el tipo más español que conozco en la manera de reaccionar». Però jo em sentia estrany.

Un cosí em va assegurar que la meva família paterna era d’origen jueu. I és possible, ja que a casa les festes religioses catòliques no es van celebrar gairebé mai o amb una manca d’entusiasme increïble. No formaven part de la genètica familiar. A més, vaig tenir la sort de ser deixeble del professor José Aldomar Poveda. Aquest mestre dels anys republicans, represaliat per haver participat en les Milícies de la Cultura, va tornar a impartir classes en un col·legi al carrer Atocha, vora de casa. Va descobrir en mi algunes qualitats i va convèncer el meu pare que havia de seguir estudiant. També donava classes particulars i, sovint, jo anava a casa seva.

Don José era un home de cultura francesa i em va inculcar l’interès per aquella cultura. Més tard, un jueu alemany, representant de comerç que visitava la botiga del meu pare, li va proposar que la seva dona, per distreure’s, em podia donar classes d’alemany gratis. Això va durar tres o quatre anys i, per tant, als 16 o 17 anys ja estava molt abocat a Alemanya i França. Als 17 vaig començar a viatjar, quan el pare em va aconseguir un passaport per a estudiar a França i així va començar a rodar tot.

 

A la Facultat d’Econòmiques madrilenya entra en contacte amb economistes com el ja citat Fuentes Quintana o José Luis Sampedro. Com el marcaren aquestes personalitats tant rellevants com allunyades ideològicament?

Tots dos eren excel·lents professors, amb una capacitat comunicativa extraordinària, sobretot en comparació amb altres catedràtics de classes penoses o excessivament tècniques. En canvi, tant Fuentes Quintana com Sampedro eren gent d’horitzons més amplis.

Tanmateix, qui m’influeix per fer-me historiador fou indubtablement Fuentes Quintana. Venia de Falange i no era particularment monàrquic, després se’n va fer. Com a ajudant de classes pràctiques, assistia cada setmana a les reunions de la seva càtedra, on parlàvem de moltes coses, no només d’Economia i Hisenda Pública. D’aquella quadra, com ell anomenava el seu entorn d’adjunts i ajudants, en va sortir gent molt important a l’economia i la política espanyoles.

Després de passar pel Ministeri de Comerç com a tècnic comercial i per l’FMI a Washington com a economista, el 1971 em van destinar a l’ambaixada a Bonn com a agregat comercial. Llavors ell, obsessionat amb la Guerra Civil, em va demanar que aprofités el destí per estudiar el finançament alemany de la guerra. Aquest encàrrec es va convertir en un informe de 175 pàgines que Fuentes Quintana volia publicar en uns números de la revista Hacienda Española sobre la dimensió econòmica del conflicte.

«La interminable guerra del Marroc va forjar una casta militar divergent totalment respecte del seu entorn europeu.»

Encara que el meu informe li va semblar fantàstic, jo sabia que era només un estat de la qüestió i li vaig dir que, per fer alguna cosa nova, necessitava accedir als arxius del Ministeri d’Afers Exteriors alemany. Així va començar el meu enamorament immediat de la documentació, gràcies a la qual finalment m’assabentava de què havia succeït.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Aquella recerca es va convertir en tesi doctoral i, posteriorment adaptada, en el meu primer llibre: La Alemania nazi y el 18 de julio (Alianza, 1974). No va ser el darrer perquè, després de la invitació per estudiar el finançament alemany, Fuentes Quintana va voler que em dediqués al republicà i, sobretot, al famós or de Moscou. Jo hi estava predisposat, però necessitava accedir als arxius del Banc d’Espanya. No sense dificultats, em va aconseguir el permís i el 1976 apareixia El oro español en la guerra civil (Instituto de Estudios Fiscales). Però va ser retirat immediatament.

Ocupat amb les meves classes com a catedràtic a la Universitat de València, no en vaig conèixer els motius fins temps després: la raó de la censura havien estat les pugnes internes entre els Ministeris d’Afers Exteriors i d’Hisenda sobre com establir relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica. Ells ja ho sabien que l’or de Moscou s’havia gastat, perquè disposaven de les mateixes informacions que jo. El problema era si es plantejava o no la reclamació formal als soviètics de la devolució de l’or com a condició prèvia a l’establiment de relacions diplomàtiques. Era un autèntic absurd i, finalment, trobaren una fórmula per obviar la qüestió i es va poder normalitzar la situació el març de 1977.

 

Des del 1968, quan guanya amb el número u de la seva promoció una plaça de tècnic comercial de l’Estat, va combinar els càrrecs oficials amb la seva recerca històrica. Aquestes dues ànimes degueren ser de gran utilitat en la coordinació dels dos volums col·lectius Política comercial exterior en España (1931-1975) (Banco Exterior de España, 197