Funcionari a Madrid i a Brussel·les

Costa imaginar el diplomàtic i historiador Ángel Viñas (Madrid, 1941) sense el seu serrell rebel i el seu llacet germànic. Aquest toc singular l’ha acompanyat des dels seus anys de formació com a doctor en Ciències Econòmiques (1973) i al llarg d’una carrera professional on ha combinat l’exercici d’alts càrrecs en l’administració espanyola, en la Comissió Europea i en diverses institucions internacionals amb una rellevant trajectòria acadèmica i investigadora. Compromès amb la dimensió pública i divulgativa, la seva presència és habitual als mitjans, des de les seves primeres aparicions a La Clave a les més recents intervencions tant en espais tradicionals com en les xarxes socials. Resident a Brussel·les d’ençà que està jubilat, ha superat l’angoixa del confinament redoblant el seu ritme de treball. I és que, com assegura a la seva autobiografia encara inèdita: «Que al menos mi labor como historiador sirva para demostrar que mi vida quizá no haya sido inútil en la tarea colectiva de desentrañar un pasado común».

La seva formació –laica, plurilingüe i europea– gairebé recorda més un Erasmus del segle XXI que un espanyol del XX.

Sóc una rara avis, i en sóc ben conscient. Un cop li vaig dir a Enrique Fuentes Quintana: «mire usted, don Enrique, es que yo me siento como muy extranjero aquí en España». La seva resposta no l’he oblidat mai: «Ángel, usted es el tipo más español que conozco en la manera de reaccionar». Però jo em sentia estrany.

Un cosí em va assegurar que la meva família paterna era d’origen jueu. I és possible, ja que a casa les festes religioses catòliques no es van celebrar gairebé mai o amb una manca d’entusiasme increïble. No formaven part de la genètica familiar. A més, vaig tenir la sort de ser deixeble del professor José Aldomar Poveda. Aquest mestre dels anys republicans, represaliat per haver participat en les Milícies de la Cultura, va tornar a impartir classes en un col·legi al carrer Atocha, vora de casa. Va descobrir en mi algunes qualitats i va convèncer el meu pare que havia de seguir estudiant. També donava classes particulars i, sovint, jo anava a casa seva.

Don José era un home de cultura francesa i em va inculcar l’interès per aquella cultura. Més tard, un jueu alemany, representant de comerç que visitava la botiga del meu pare, li va proposar que la seva dona, per distreure’s, em podia donar classes d’alemany gratis. Això va durar tres o quatre anys i, per tant, als 16 o 17 anys ja estava molt abocat a Alemanya i França. Als 17 vaig començar a viatjar, quan el pare em va aconseguir un passaport per a estudiar a França i així va començar a rodar tot.

A la Facultat d’Econòmiques madrilenya entra en contacte amb economistes com el ja citat Fuentes Quintana o José Luis Sampedro. Com el marcaren aquestes personalitats tant rellevants com allunyades ideològicament?

Tots dos eren excel·lents professors, amb una capacitat comunicativa extraordinària, sobretot en comparació amb altres catedràtics de classes penoses o excessivament tècniques. En canvi, tant Fuentes Quintana com Sampedro eren gent d’horitzons més amplis.

Tanmateix, qui m’influeix per fer-me historiador fou indubtablement Fuentes Quintana. Venia de Falange i no era particularment monàrquic, després se’n va fer. Com a ajudant de classes pràctiques, assistia cada setmana a les reunions de la seva càtedra, on parlàvem de moltes coses, no només d’Economia i Hisenda Pública. D’aquella quadra, com ell anomenava el seu entorn d’adjunts i ajudants, en va sortir gent molt important a l’economia i la política espanyoles.

Després de passar pel Ministeri de Comerç com a tècnic comercial i per l’FMI a Washington com a economista, el 1971 em van destinar a l’ambaixada a Bonn com a agregat comercial. Llavors ell, obsessionat amb la Guerra Civil, em va demanar que aprofités el destí per estudiar el finançament alemany de la guerra. Aquest encàrrec es va convertir en un informe de 175 pàgines que Fuentes Quintana volia publicar en uns números de la revista Hacienda Española sobre la dimensió econòmica del conflicte.

«La interminable guerra del Marroc va forjar una casta militar divergent totalment respecte del seu entorn europeu.»

Encara que el meu informe li va semblar fantàstic, jo sabia que era només un estat de la qüestió i li vaig dir que, per fer alguna cosa nova, necessitava accedir als arxius del Ministeri d’Afers Exteriors alemany. Així va començar el meu enamorament immediat de la documentació, gràcies a la qual finalment m’assabentava de què havia succeït.

Aquella recerca es va convertir en tesi doctoral i, posteriorment adaptada, en el meu primer llibre: La Alemania nazi y el 18 de julio (Alianza, 1974). No va ser el darrer perquè, després de la invitació per estudiar el finançament alemany, Fuentes Quintana va voler que em dediqués al republicà i, sobretot, al famós or de Moscou. Jo hi estava predisposat, però necessitava accedir als arxius del Banc d’Espanya. No sense dificultats, em va aconseguir el permís i el 1976 apareixia El oro español en la guerra civil (Instituto de Estudios Fiscales). Però va ser retirat immediatament.

Ocupat amb les meves classes com a catedràtic a la Universitat de València, no en vaig conèixer els motius fins temps després: la raó de la censura havien estat les pugnes internes entre els Ministeris d’Afers Exteriors i d’Hisenda sobre com establir relacions diplomàtiques amb la Unió Soviètica. Ells ja ho sabien que l’or de Moscou s’havia gastat, perquè disposaven de les mateixes informacions que jo. El problema era si es plantejava o no la reclamació formal als soviètics de la devolució de l’or com a condició prèvia a l’establiment de relacions diplomàtiques. Era un autèntic absurd i, finalment, trobaren una fórmula per obviar la qüestió i es va poder normalitzar la situació el març de 1977.

Des del 1968, quan guanya amb el número u de la seva promoció una plaça de tècnic comercial de l’Estat, va combinar els càrrecs oficials amb la seva recerca històrica. Aquestes dues ànimes degueren ser de gran utilitat en la coordinació dels dos volums col·lectius Política comercial exterior en España (1931-1975) (Banco Exterior de España, 1979).

La idea sorgeix el 1976 de l’aleshores conseller delegat del Banc Exterior Rafael Martínez Cortiña. Em va encarregar una recerca sobre la història del comerç exterior des de la República fins a la mort de Franco. Instal·lat ja a Madrid com a catedràtic d’Alcalá de Henares, disposava de dos anys i mig, d’un equip valuós i de fiar, i de totes les facilitats del món, tant econòmiques com d’accés a documentació. Malgrat les presses, no vam tenir temps ni de redactar un resum final, segueix sent una obra de consulta.

Aquell treball ens va permetre documentar el calamitós rumb de la política econòmica del primer franquisme. La dictadura, corrupta fins a la medul·la, se sostenia amb un control absolut de la societat i dels mitjans de comunicació, amb una població acovardida pel trauma de la guerra i centrada a sobreviure, i amb un exèrcit pretorià destinat a combatre l’enemic intern com a última ratio del sistema.

«A diferència d’altres de la meva generació, a mi no m’interessaven els Estats Units. M’interessava Europa.»

Franco es podia permetre qualsevol cosa: com tenir una política econòmica completament absurda. Ho sabia ell i ho sabia el règim, però faltava qui n’extragués les conclusions necessàries. Aconseguir una modificació de criteri va ser una lluita sorda que es va prolongar entre el canvi de govern de 1951 i l’aprovació del Plan Nacional de Estabilización y Liberalización Económicas de 1959. I s’assoleix només quan les solucions preferides per Franco (mantenir l’autarquia, la introversió, el creixement cap a dins, la industrialització substitutiva d’importacions…) no funcionen per manca de divises i es veu acorralat.

Qui cedeix primer és l’almirall Luis Carrero Blanco, per influència de l’Opus Dei, naturalment. Franco es va fer de pregar, perquè només li interessava mantenir el seu poder personal… i res més. Per això, va ser com arrancar-li un queixal amb unes tenalles. Bona part del mèrit d’aquesta transformació s’ha d’atribuir als economistes amb les antenes ben sintonitzades respecte dels nous aires de la teoria econòmica mundial i que no eren idiotes. Allà hi havia Fuentes Quintana, Fabián Estapé, Joan Sardà Dexeus, José Ángel Sánchez Asiaín i molts altres.

Durant aquesta recerca, va trobar una documentació compromesa que el duria a interessar-se per les relacions entre els Estats Units i Espanya, amb un primer llibre el 1981, Los pactos secretos de Franco con Estados Unidos (Grijalbo), que culmina amb l’anàlisi del període 1945-1995 que trobem a En las garras del águila (Crítica, 2003).

Tot va començar amb un expedient de dues pàgines que vaig trobar en un lligall d’assumptes comercials amb els Estats Units. Una noteta que deia una cosa així com «nota secreta adjunta al artículo III del Convenio Defensivo…». En llegir-lo, vaig començar a suar. Aquell document mostrava com el franquisme s’havia abaixat els pantalons. I el vaig publicar dins d’un capítol sobre l’ajuda americana a Política comercial… i així vaig ficar-me de ple en les relacions hispanoestatunidenques que, fins aleshores, eren d’un secretisme absolut. El meu interès se centrava en els vessants polític, militar i econòmic, que creia més importants. Després, altres investigadors han aprofundit en la influència cultural i en altres camps que derivaven del salvavides al qual s’agafà la dictadura en fiar-ho tot als pactes amb els estatunidencs.

En les següents dècades manté el vincle amb l’acadèmia com a catedràtic successivament a la Complutense, la UNED i novament a la central madrilenya fins al reconeixement com a emèrit. Però, sobretot, són els anys que actua com a assessor dels ministres espanyols d’Afers Exteriors (1982-1987) i en diferents càrrecs dins de la Comissió Europea (1987-2001). Com es conjuga aquesta doble vida?

A diferència d’altra gent de la meva generació, a mi no m’interessaven els Estats Units. M’interessava Europa. A més, la distància i viure fora em va servir per entendre que Espanya era un cas singular, encara que embastat en la història d’Europa.

PUBLICITAT

Aquesta singularitat es manifestava en fets com que aquí no es va viure ni la Reforma ni la Il·lustració. O, millor dit, es van viure malament i amb grans resistències i això va crear una cultura històrica, política i social diferents. Malgrat que era un Imperi, en el substrat de la societat espanyola no impactaren les tremendes convulsions que es produïren a la resta d’Europa com les guerres de religió i d’alliberament posteriors a la revolució francesa. Vam tenir la guerra del francès, però fou la resposta, més o menys unànime del poble espanyol, a una invasió. En general, Espanya era un país molt aïllat.

«Vaig començar creient en la importància dels documents per a la història i, cinquanta anys més tard, ho mantinc.»

Mentre que al segle XX l’experiència formativa i deformativa de la Primera Guerra Mundial va ser el gresol de l’Europa contemporània, a Espanya aquest paper el va jugar la guerra del Marroc. La interminable guerra del Marroc va forjar una casta militar divergent totalment respecte del seu entorn europeu i que explica el nostre particular segle XX.

De la història econòmica es va decantant cap a la història més política, sota l’advocació en aquest cas d’un altre referent il·lustre com fou Herbert R. Southworth.

La influència de Southworth és evident com a autor de llibres fonamentals com El mito de la Cruzada de Franco (Ruedo Ibérico, 1963) o Guernica (University of California Press, 1977). Però, sobretot, el fet rellevant era la seva forma de treballar, per la centralitat que atorgava a les evidències primàries rellevants d’època (EPRE). Des del meu primer llibre i fins avui, fins i tot abans de conèixer-lo i sense saber-ho, jo seguia el seu mètode. Vaig començar creient fermament en la importància dels documents per a la història i, cinquanta anys més tard, ho mantinc. No he canviat d’idea.

En el repàs a la seva trajectòria, la tetralogia sobre la República és de referència obligada (La soledad de la República; El escudo de la República; El honor de la República; i –en coautoria amb Fernando Hernández Sánchez– El desplome de la República, tots a Crítica, 2006-2009).

Just abans de la darrera reimpressió, en vaig rellegir el tercer volum i no vaig poder evitar sorprendre’m agradablement, ja que en el breu primer capítol resumeixo el món en què arrancava el Govern Negrín de maig de 1937. Puc pecar d’immodèstia, però quan el vaig escriure el 2008, no existia res com aquesta síntesi. L’obra té forats, tota obra en té, però en línies generals s’hi fixa amb gran precisió el succeït durant la Guerra Civil, sense apriorismes ni mites, sinó a partir de les EPRE. Alguns d’aquests buits ara ja els puc cobrir perquè disposo de nova documentació i és que, sense documentació, jo no escric.

Tota la meva obra respon a una concepció: els homes –perquè les dones eren absents en aquella època en els temes que jo tracto– fan la història com poden i no com volen ¿Quién quiso la guerra civil? i El gran error de la República (Crítica, 2019 i 2021 respectivament) mostren les condicions, les accions humanes, les dificultats en la presa de decisions… No és l’única forma possible d’escriure història, excepte quan et centres en la història de les decisions humanes. Perquè el passat no existeix, ni hi pots tornar. Per això treballes amb representacions i les EPRE fan evident que no totes les representacions del passat són vàlides.

També el general Francisco Franco figura entre els temes recurrents de les seves darreres recerques.

Sobre el dictador queden poques llacunes. Ens manquen alguns detalls concrets i acotats, com si disposava d’informació sobre l’ajuda feixista als conspiradors monàrquics. No ho he pogut demostrar, però penso que sí, ja que es trobava en el mateix solc. De fet, Franco volia donar el cop d’estat després de les eleccions de febrer de 1936 per impedir el retorn al poder de les esquerres. Aquí l’error fou del Govern republicà per no investigar d’on havia sortit el telegrama circular que ordenava als caps de les divisions orgàniques a declarar l’estat de guerra.

«El passat espanyol és tempestuós, però també ho és l’italià, el britànic o el belga.»

Franco arriba a Canàries decidit a revoltar-se. Cap dubte sobre això, per molt que la propaganda franquista ens parli de les seves reticències o del caràcter reactiu del cop d’estat. Tot això és mentida. Franco era un home essencialment cautelós i dubitatiu, poc donat a córrer riscos, lent en la presa de decisions i implacable un cop decidit. Pagat d’ell mateix, perquè la fortuna l’havia afavorit, sabia quan intervenir. Després va permetre, i contribuir, que se l’envoltés d’una aurèola radicalment falsa.

Amb tot, la seva Fundació segueix funcionant.

La Fundación Nacional Francisco Franco emet comunicats absurds, publica un butlletí també absurd… i, a qui fa mal? Només a qui es deixa enganyar. Perquè historiogràficament no representa res. L’únic element d’interès és la petita part dels seus fons no digitalitzats ni traslladats al Centro Documental de Memoria Histórica de Salamanca. El que em preocuparia és la digitalització d’aquest 15 % i posar-ho tot a la xarxa, com s’ha fet, per exemple, amb la Causa General.

Tanmateix, aquest coneixement històric contrastat, documentat i científic no sempre aconsegueix arribar al gran públic. En canvi, el relat autodenominat «revisionista», si no directament franquista, triomfa comercialment.

A Espanya hi ha una batalla pel relat. No és un problema històric o de l’historiador, sinó de comunicació, de política i d’ensenyament del passat. La democràcia espanyola no ha volgut mai fer com la resta de països del nostre entorn que han trobat diverses formes de barallar-se amb els seus respectius passats. Perquè el passat espanyol és tempestuós, però també ho és l’italià, el britànic o el belga. En alguns casos, han prohibit directament la propaganda nacionalsocialista com a Alemanya, amb una Constitució militant a diferència de l’espanyola. D’altres, la majoria, s’han servit de l’educació pública. Aquí no ha estat possible perquè qualsevol reforma en aquest sentit és denunciada per la dreta com a adoctrinament i això espanta el govern de torn.

A més, la democràcia espanyola arrossega dos problemes d’origen. Primer, hi ha la lenta obertura dels arxius. Aquesta hauria de ser una decisió política i no tècnica: perquè tota la documentació oficial anterior a 1968 hauria de ser de lliure accés i amb una adient dotació pressupostària i de personal. Dic 1968 perquè és quan entra en vigor la Ley de Secretos Oficiales del franquisme on s’establien una sèrie de requisits que, estúpidament i idiotament, s’han estès amb efectes retroactius fins a l’època de la República i la Guerra Civil.

Segonament, caldria donar orientacions molt precises sobre els continguts curriculars d’història al sistema d’educació públic. Cal ser clars: no totes les visions del passat poden ser correctes. Totes no poden ser-ho a la vegada. N’hi ha que són més correctes que altres perquè responen a la documentació de l’època. Per molt que s’entossudeixi la dreta actual a donar continuïtat a interpretacions errònies provinents del franquisme, hi ha fets innegables. Per exemple, la repressió no fou la mateixa a la zona republicana que a la franquista, ni a nivell quantitatiu, ni qualitatiu, ni metodològic, ni espiritual, ni ideològic… no fou igual.

Vostè, que va ser a la sala de màquines de la integració espanyola i del mateix procés de construcció europeu, com valora l’actual evolució?

Espanya va ingressar en un moment dolç de rellançament de la integració europea. Tanmateix, a mesura que el procés ha avançat, ens hem acostat al nucli dur de sobirania dels estats: la imposició o taxació, l’educació, la política exterior i de defensa, i la justícia. Aquestes atribucions regalianes –per dir-ho a la francesa– són reclamades en exclusiva pels diferents estats i els esforços d’aproximació han tingut resultats escassos.

En segon lloc, l’ampliació cap a l’Est dels darrers anys responia a la vocació europea, però ja no era la Comunitat Europea compacta dels vuitanta. La incorporació dels antics països comunistes va significar introduir una gran heterogeneïtat de tradicions polítiques, psicològiques, etc., ja que responien a processos d’aculturació i politització completament diferents dels viscuts per l’Europa Occidental. I, finalment, el context internacional ha canviat de forma radical.

A aquests tres grans factors s’hi va sumar el suposat triomf del mercat i del capitalisme liberal, que jo vaig viure en la meva darrera etapa a la Comissió. Amb tot, aquella eufòria es va revelar falsa, perquè el món s’havia fet més complex i les dificultats més grans. De l’experiència de la pandèmia se’n poden extreure lliçons positives: convé continuar el procés d’integració en aquells sectors on els actors nacionals per separat no comptin gaire. Cal avançar a petites passes, conscients de les resistències internes, cal veure el Tribunal Constitucional alemany que, per quarta vegada, torna a posar bastons a les rodes. I això que Alemanya és la gran vencedora de la construcció europea, però el nacionalisme s’ha reintroduït per la porta falsa en el darrer quart de segle i això és mala cosa.

Deien els vells estalinistes que el Partit s’enfortia en la purga, serveix el mateix per a la Unió Europea i les crisis?

Històricament ha estat així… sempre que s’ha superat la crisi. Per tant, no exclouria que aquest axioma segueixi sent correcte en el futur. Però el futur no està escrit i, en una construcció política i humana com la UE, tot és possible. Ho hem vist amb el Brexit, producte d’una sèrie d’errors majúsculs per part de l’elit política britànica conservadora, amb qui la història no serà gaire complaent.

No crec que el Brexit sigui una anticipació del futur de la UE. Tot i que avançar en la construcció europea és molt difícil perquè s’ha deixat florir un relat injust que considera defectes allò que més aviat són imperfeccions d’un procés complex. Hi ha una llei bàsica: per integrar-se bé, cal integrar-se més i la integració ha d’abastar cada cop més sectors.