Industrialista optimista

Antón Costas es va graduar com a Enginyer Industrial (Vigo, 1972) i es va llicenciar en Economia per la Universitat de Barcelona el 1977. La seva tesi doctoral, dirigida per Fabián Estapé i Ernest Lluch, va versar sobre el pensament i la política econòmica liberal del segle XIX. És catedràtic de Política Econòmica de la UB, actualment jubilat, i ha estat president del Cercle d’Economia entre el 2013 i el 2016. Li interessen els processos de formació de les polítiques públiques i de reforma econòmica. Ha publicat, entre d’altres, els llibres La crisis de 2008. De la Economía a la Política y más allá (2010) i La torre de la arrogancia. Políticas y mercados después de la tormenta (2011).

 

En un article recent vostè plantejava que per superar la crisi originada per l’impacte de la pandèmia s’havia de resistir, recuperar-se i reinventar-se. Què és el més urgent a molt curt termini?

La urgència a curt termini és evitar com sigui una recessió llarga i prolongada, és a dir, una depressió. Perquè els costos de les recessions són molt més alts del que suposàvem els economistes. De fet, tenen un impacte sobre el benestar de més del 15 %, que és molt.

Però és que en el cas d’Espanya aquesta urgència està especialment indicada perquè tenim una economia maniacodepressiva. Ja portem tres cicles en aquest sentit. En els 80, en els 90 i a començaments de segle vam ser els que vam créixer més però quan va venir la recessió el nostre enfonsament va ser més acusat i, sobretot, prolongat. És un cicle bipolar, maniacodepressiu, típic, i seria tremend que el tornéssim a reproduir ara per quarta vegada.

Des dels anys 80 som una economia que en la fase de recuperació manté uns altíssims nivells de persones a la cuneta, en l’atur estructural. No solament per la regulació laboral. No es pot deixar els treballadors, tant els que han perdut la feina com els que haurien d’entrar en el mercat laboral, tres o quatre anys desocupats, perquè quan l’economia torni a funcionar aquestes persones no podran ser ocupades d’una manera regular. Per això, el que és urgent ara és evitar la depressió.

Com va dir John Maynard Keynes als anys 30, l’esperable passa rarament, és l’inesperat el que sol ocórrer [The expected never happens; it is the unexpected always]. Esperàvem el canvi climàtic, la digitalització, la robotització… I el que sorgeix és l’impensat: una crisi pandèmica. Això obliga els poders públics, els governs i els bancs centrals a fer l’impensat. Què significa l’impensat? Que els governs han de passar a ser els pagadors últims de les nòmines, han de nacionalitzar un terç de les nòmines, que és una cosa espectacular.

I, en segon lloc, que els bancs centrals han de passar a ser els prestadors últims de l’economia i dels governs. Això és un problema a la Unió Europea. En canvi, el Regne Unit ha passat no solament a prestar, sinó que ha decidit monetitzar l’augment de la despesa. D’aquesta manera, arribarà al final de la pandèmia, quan sigui, amb els deures fets i sense la pedra de Sísif del deute addicional. En canvi, nosaltres probablement haurem de suportar aquest pes.

 

I quan s’haurà de pensar en la recuperació?

A partir del moment que tinguis la seguretat que pots anar obrint més sectors de l’economia pots entrar en una fase que qualifiquem de recuperació en la qual, a més de mantenir els suports de la primera etapa, s’hauran de desenvolupar programes sectorials perquè no n’hi haurà prou amb ajuts genèrics. El virus no ha destruït actius productius, a diferència del que passa en una guerra. El que ha fet és produir un trombe en el flux circulatori dels ingressos, de la renda, que no deixa funcionar l’economia. Per tant, s’ha de dissoldre aquest coàgul i recuperar el flux dels ingressos.

«El malestar de les nostres societats i el suport al populisme autoritari procedeix de les desigualtats territorials».

Però això no és suficient en la segona fase. S’han de dissenyar plans de recuperació d’acord amb els diferents sectors productius, adaptats a cadascun d’aquests sectors. No són el mateix aquells sectors que poden obrir en condicions de seguretat que, per ser molt pròxims al món de les relacions alegres i desinhibides del món d’ahir, els governs no s’atreveixen a obrir perquè són focus de contagi molt importants.

 

I més enllà de la recuperació?

I la tercera fase, reinventar. Com passa amb les marees que quan baixen es veu qui s’estava banyant despullat, una recessió pandèmica com aquesta deixa al descobert les fragilitats de molts sectors i al mateix temps et fa ser més conscient dels corrents de fons, de les tendències que ja estaven operant. En aquest sentit el que fa la pandèmia és accelerar d’una forma extraordinària tendències que ja estaven aquí com són la digitalització, la robotització, el canvi climàtic, la desigualtat…

D’aquesta manera, s’anticipa en cinc o deu anys el que hauries de fer dintre d’un lustre o d’una dècada, i ho has de fer ja, ara mateix. Per això parlo de reinventar. Per tant, la recuperació no pot ser tornar al món d’ahir –per utilitzar l’expressió de Stefan Zweig– que ja ha desaparegut. Has de recuperar-te, reinventant-te. Ho hauran de fer les empreses i els governs… Has de buscar un nou equilibri entre mercat, Estat i societat en molts àmbits. En primer lloc en l’àmbit de la sanitat i la salut, però també en el sector de l’automòbil o en el sector turístic… Un nou reequilibri pensant en el món futur i no en el que hem deixat enrere… Has de fer les dues coses al mateix temps, recuperar i reinventar…

 

Què hem de fer amb l’atur estructural quan es retiri la marea?

El que he proposat és crear un fons estatal per a la plena ocupació que rebi les propostes de noves iniciatives emprenedores tant del sector privat com del sector públic i del sector social, que és molt important. Propostes que han de ser competitives i que incorporin tres elements d’aquesta reinvenció: per una banda, un avanç en la digitalització; segon, un enfocament amable, benèvol amb el medi ambient, és a dir, la transició energètica, i tercer, que s’atengui especialment l’atur estructural dels territoris, no de les grans ciutats. Perquè, a parer meu, el malestar de les nostres societats i el suport al populisme autoritari procedeix de les desigualtats territorials… Aquest suport al populisme no s’ha produït ni a París, ni a Londres ni a Nova York; s’ha donat a Detroit, al nord industrial de França o al d’Anglaterra.

La meva proposta és que, de la mateixa manera que els poders públics s’han compromès amb la preservació de l’ocupació existent a través dels ERTO, ara s’ha d’ampliar aquest compromís amb l’ocupació per abastar totes aquelles persones que, volent treballar, no troben una feina en el sector privat. L’ocupació ha de passar a ser un dret efectiu, com ho són avui la sanitat i l’educació.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

No s’hi val a dir retòricament que no estem d’acord amb un ingrés mínim vital permanent i que el que volem és una feina. Si aquesta és la seva opció, digui’m com ho pensa fer. Crec que tenim experiències parcials d’altres països per poder dir que això és possible. Però, a més, és que ja hi ha hagut una iniciativa en el marc de la Unió Europea que ha sigut la creació d’un fons, de moment amb 100.000 milions d’euros, per a fer front a l’atur. Crec que després de l’Ingrés Mínim Vital el pas següent, que pot trigar anys, és un fons estatal per a la plena ocupació.

 

Com es paga aquesta ingent aportació de diner públic per mantenir l’activitat i l’ocupació a la vista del desequilibri pressupostari estructural de l’economia espanyola?

Això ha de constituir una preocupació, però no ens ha d’ocupar ara mateix. Ara es tracta de travessar el riu, costi el que costi, no fos cas que ens hi quedéssim al mig. No hi ha una alternativa sensata a l’expansió pressupostària. Són paraules del governador del Banc d’Espanya en la seva intervenció a la Comissió de Reconstrucció del Congrés… i l’FMI diu el mateix: «gastin, gastin, gastin …» No hi ha alternativa a gastar, gastar i gastar… però s’ha de gastar bé.

Hem de començar a preocupar-nos, no a ocupar-nos, de com farem front a partir de l’any 2021 al pagament de l’augment del deute i a la reducció del dèficit. Però si aconseguim evitar la recessió prolongada, si enfoquem bé la recuperació, el creixement serà la principal palanca per poder anar pagant aquest deute. A més, s’ha de tenir en compte que, encara que el deute espanyol és el més elevat en temps recents, el servei del deute és el més baix en dècades i ho continuarà essent perquè el Banc Central Europeu mantindrà els tipus d’interès baixos per evitar que el pagament del deute interrompi el creixement dels països.

Per reprendre el camí que porta a l’equilibri pressupostari s’han d’introduir primer, millores en la recaptació fiscal; segon, una reordenació de la despesa pressupostària amb una reducció significativa de la despesa fiscal que a Espanya és de 80.000 milions d’euros anuals, en gran part ineficient, a favor d’altres partides de despesa, i tercer, incorporar nous ingressos en la línia que està suggerint la Unió Europea en el programa de recuperació. Dit això, el fonamental és creixement i augment dels ingressos fiscals.

 

Més enllà d’explicacions basades en el caràcter col·lectiu, a què obeeix el comportament bipolar de l’economia espanyola al qual ha fet referència?

S’explica per com de malament vam fer la reconversió industrial de finals dels 70 i la integració posterior a la Unió Europea… Havíem pactat en el Tractat d’Adhesió que abans de liberalitzar totalment els mercats de capitals a Espanya i, per tant, el tipus de canvi, buscaríem un període d’adaptació per tal que el nostre sector productiu pogués adequar-se a les noves condicions de competència. Això és el que han fet els exitosos països asiàtics; han treballat amb la política industrial abans d’obrir els fluxos de capitals. En canvi, nosaltres en els anys 1986-1988 vam decidir obrir-nos, per la pressió de França especialment. És el moment en què els sindicats convoquen la vaga general contra el govern de Felipe González que, en comptes d’optar per una política d’acords socials i industrials, el que va venir a dir és que el treball brut me’l facin des de fora, «no queréis caldo? pues siete tazas».

 

I en aquest moment cauen subsectors productius i tanca una gran quantitat d’empreses.

Unes empreses que en una situació com la prevista en el Tractat d’Adhesió haguessin tingut possibilitats de subsistir.

I un altre moment posterior que recordo molt bé és quan la pesseta entra en el Sistema Monetari Europeu, a l’euro. Hi havia marge per entrar amb una paritat o amb una altra. Entrar amb un cèntim per sobre o per sota era molt important per als exportadors. Vam anar a veure Aznar el president del Cercle d’Economia, que era Salvador Gabarró, i jo, com a secretari tècnic. Vam acordar que Salvador començaria dient «president, el tipus d’entrada de la pesseta a l’euro serà molt important», i jo, a continuació havia de donar-li suport tècnicament. Comença Salvador dient «president, volem parlar-te de la pesseta» i el talla Aznar i li diu «al que em parli de la pesseta el poso a la porta de l’infern».

Aquestes actituds van continuar amb una fantasia, amb un miratge, que va ser la idea d’una nova economia i la supressió del Ministeri d’Indústria. És una seqüència que segueixen les autoritats d’aquest país. Es crea un Ministeri de Ciència i Tecnologia però se suprimeix el d’Indústria. Quin pensament hi ha al darrere? Paral·lelament, s’ha de dir també que cap alcalde d’Espanya no volia xemeneies al seu territori local, tots hi volien indústria neta. Allò va ser tremend. Com pots imaginar que aquesta seqüència no acabi tenint un impacte en el teixit productiu, en l’ocupació industrial i en l’atur de llarga durada?

«Sóc molt industrialista perquè vaig començar a treballar als 14 anys en unes drassanes».

El Govern espanyol ha estat massa influït en les àrees econòmiques pels Tècnics Comercials i Economistes de l’Estat i això no ha estat sempre positiu. Els tècnics comercials tenen una ideologia econòmica que tendeix a pensar que els mercats lliures actuen de forma eficient; és una fantasia com n’hi ha moltes altres a la vida. En canvi, països desenvolupats com França, Alemanya, el mateix Regne Unit o els Estats Units no han abandonat mai la política industrial, encara que no en parlessin.

A Espanya hem sofert el problema del convers. A parer meu, estem pagant encara aquesta idea de la necessitat de no caure en l’intervencionisme franquista, però s’ha de reconèixer que en termes industrials, i també en habitatge, el règim de Franco va ser més actiu que ho ha sigut la democràcia. Aquesta manca de consideració envers la indústria només la poden tenir persones que no han posat en la vida els peus en una fàbrica.

 

I creieu que és possible ara una nova política reindustrializadora?

Tots els països desenvolupats ho estan fent ja clarament, tot i que d’una manera força perillosa dins de la Unió Europea. Trump està fent coses que Hillary Clinton faria exactament igual, encara que amb menys soroll i amb un altre tarannà, perquè la preocupació per la debilitat creixent de la indústria nord-americana és anterior a l’arribada de Trump, que no ha fet altra cosa que utilitzar aquesta preocupació. I en els casos d’Alemanya o de França, de fet, no s’ha abandonat mai la política industrial.

Però, el que està passant a Europa té un risc terrible per a països com Espanya, perquè la Comissaria de la Competència –que en els darrers anys havia estat tan primmirada quan havia denunciat Espanya per ajudes d’Estat al sector naval per uns pocs centenars de milions d’euros– en aquest moment, sense que sapiguem quins són els criteris, està autoritzant en el cas d’Alemanya ajudes directes de més de 100.000 milions d’euros a les empreses que li interessen (Lufthansa, per exemple). França està negociant per ajudar a PSA. I s’han autoritzat a Holanda ajudes a KLM. Tots els països de la Unió Europea que tenen capacitat pressupostària i fiscal per a fer-ho estan impulsant una política industrial nacional d’una manera descarada i trencant el mercat interior europeu.

Es pot i cal fer una política de reindustrialització per dos motius. Primer, perquè la Xina ens hi obliga. Segon, perquè la pandèmia ha deixat al descobert que les nostres prioritats no estaven ben definides, com és el cas dels dèficits en els sectors industrials relacionats amb la sanitat. La indústria nacional està sotmesa a una competència fortíssima amb la indústria farmacèutica xinesa. I en la gestió de la pandèmia s’ha palesat la descoordinació entre els diferents departaments ministerials: Sanitat té un compte d’explotació propi, Indústria, un altre. I cadascú intenta maximitzar en el seu àmbit, però no hi ha ningú capaç de conciliar els interessos a mitjà i a llarg termini dels diferents departaments per pensar en termes de prioritats. Som molt poc sofisticats en haver identificat tot el que era política industrial amb el franquisme, rebutjant-la en el mateix paquet que la dictadura.

 

En aquest sentit, Catalunya constitueix un cas espectacular.

No solament no tenim política industrial, sinó que en els últims vint anys, especialment en els deu últims, s’han desmuntat els pocs instruments que teníem de comunicació entre els sectors econòmics i l’Administració. Com també ha passat el mateix en l’àmbit de l’R+D. Es necessiten plataformes, instruments o fòrums on regularment el poder públic es pugui relacionar amb els sectors econòmics. S’ha produït una desertització radical de la conversa, i així és molt difícil prendre bones decisions legislatives.

 

El cas basc sembla ser una excepció.

Han tingut sort a parer meu. Malgrat un procés de reconversió industrial molt seriós, les famílies industrials tradicionals basques s’han mantingut vinculades a l’activitat productiva. En canvi, a Catalunya, després de la venda de moltes empreses industrials, els capitals no es van tornar a invertir en la indústria i se’n van anar a altres sectors. Al País Basc, els Ybarra, per citar un nom, i altres famílies han mantingut una vinculació amb l’empresa, un amor a l’empresa podríem dir-ne.

Al mateix temps han tingut també la sort que, des de l’àmbit polític, el Partit Nacionalista Basc ha estat més a prop dels sectors productius, mentre que a Catalunya la meva impressió és que l’autogovern i la proximitat del poder polític no han estat bons per al desenvolupament de l’economia catalana. Caldria preguntar-se’n el perquè.

El nacionalisme català té una pulsió molt forta –legítima– pel sobiranisme. Però l’energia emprada pel nacionalisme català en la causa de la independència ha desviat de forma natural totes les energies polítiques cap a aquest objectiu, relegant l’atenció a l’economia. Probablement, el fet que el Partit Nacionalista Basc tingui separada la presidència de govern de la secretaria general del partit ha estat positiu, com es va poder veure en el cas d’Ibarretxe en permetre que el PNB comencés abans, molt abans, a virar i deixés estavellar-se el lehendakari.

 

En quina mesura podem associar el declivi industrial de Catalunya a la decadència de la burgesia catalana?

Una indústria catalana molt bolcada en el tèxtil va tenir més dificultats en el moment de la reconversió industrial perquè era un sector molt procliu a la deslocalització, un sector al qual altres països poden accedir molt ràpidament. Mentre que altres sectors de la mena d’indústria bàsica i de capacitats empresarials i laborals més exigents resisteixen millor.

Però, en segon lloc, crec que en aquesta decadència hi va tenir molta importància el distanciament i la desconfiança del nou poder polític català respecte a les figures més representatives de la burgesia industrial catalana. La llunyania entre Carles Ferrer Salat i Jordi Pujol, per exemple, va ser molt evident en el seu moment. Al llarg del temps i fins ara mateix crec que hi ha hagut una desconfiança des de les direccions del nacionalisme cap a la burgesia catalana barcelonina que ha estat acusada de ser poc addicta. I això ha debilitat tant el poder econòmic de la burgesia catalana com el mateix poder polític.

 

Una desconfiança recíproca en tot cas…

Sí, però crec que ha estat més determinant la desconfiança des del món polític del nacionalisme cap a la burgesia. L’última demostració més evident es produeix amb la sortida de dipòsits en el moment crític del procés independentista. Des del Cercle d’Economia vam advertir els presidents de la Generalitat de les conseqüències més que probables d’una declaració unilateral d’independència.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

A Puigdemont se’l va advertir uns dies abans. I va ser rebut com una amenaça, «veniu amb la por». Però no ho deien tan sols els polítics, també molts intel·lectuals –el nom dels quals no cal esmentar–: «ja utilitzeu el missatge de la por», et deien. Que el món independentista no s’adonés de les conseqüències de les seves decisions em sembla inconcebible i que tampoc ho fessin persones com Mas-Colell, encara m’ho sembla més.

 

Quines són les conseqüències socials de la desindustrialització?

La idea d’indústria l’associo a projectes empresarials de llarg termini. Cal distingir entre empresa i negoci. El negoci és una operació econòmica determinada, sense menysprear aquesta activitat. La indústria es desenvolupa amb projectes empresarials de llarg termini que només són possibles si hi ha una lleialtat entre totes les parts implicades de treballadors, empreses, bancs, administracions.

Si hi ha aquesta visió de futur, es generen mecanismes de cohesió molt importants. Això és determinant. Sóc molt industrialista perquè vaig començar a treballar als 14 anys en unes drassanes i per a mi les virtuts cardinals i gairebé les teologals estan molt vinculades a la indústria: prudència, justícia, fortalesa i temprança. I normalment hi afegeixo la puntualitat. La idea d’esforç i de cooperació està molt vinculada a la idea d’indústria.

Dit això, com a enginyer industrial entenc la indústria en un sentit més ampli que el de la manufactura. Per a mi, indústria és tota activitat econòmica productiva que hagi racionalitzat la seva cadena de valor. Per a mi l’agricultura pot ser una indústria. El sector agroalimentari és per al nostre país d’una importància espectacular, però ha de ser una indústria. Mercadona és per a mi una indústria en el sentit ple de la paraula, integral. El turisme no ho és encara, però ha d’esdevenir una indústria perquè, com és possible pensar que no ho sigui un sector que representa el 13 % del PIB i una mica més d’ocupació? O la construcció i promoció immobiliària que més o menys té el mateix pes, el 12 %, o la indústria agroalimentària amb un 10-11 %.

Com podem arribar a pensar que tirarem pel desguàs, a més de l’aigua bruta, aquests tres grans sectors econòmics? Haurem no de canviar de model sinó de millorar el que ja estem fent. Per què parlo de Mercadona? Perquè Mercadona el que ha copiat són els processos d’estandardització de la cadena de valor de la indústria automobilística.

 

I quins sectors reindustrialitzem?

Primer, aquells que són fonamentals pel seu pes en l’estructura del PIB. Sectors amb una presència del 8 al 13 % s’han de cuidar i industrialitzar en el sentit integral del qual parlava abans. Segon, on hi tinguis llavors importants, perquè la política industrial no pot operar en el buit.

Has de basar-te en llavors que ja existeixin. En aquest sentit tenim una gran capacitat en la indústria farmacèutica i en la biofarmacèutica, vinculada a tot el sector sanitari, de la salut, i a tot el sector de la recerca. En molts sectors hi tenim vímets bons, però sense política industrial no farem el cistell. Tenim una indústria farmacèutica que, si la sabem cuidar –unes 40 plantes nacionals, algunes molt importants– probablement d’aquí a 10 o 20 anys la indústria de la salut pugui ser equivalent al que és avui el turisme.