Un historiador amb mirada universal

Josep Maria Fradera és catedràtic d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Té una dilatada i molt variada experiència en universitats internacionals. Ha escrit d’història catalana, espanyola, llatinoamericana i dels Estats Units. L’any 2009 recopilà algunes intervencions puntuals i assaigs més extensos en un volum que portà per títol La pàtria dels catalans. Història, política i cultura. Actualment és un reconegut historiador del món colonial espanyol i dels imperis europeus. Té una mirada global i un plantejament que tendeix sempre a considerar el període llarg. Per això accepta parlar de la situació política, econòmica, social i cultural de la Catalunya actual després d’assegurar-li que el deixaré parlar d’història. Accedeixo gustosament perquè sé que acabarà parlant d’avui mateix com el resultat de molts vectors, més llunyans o més propers, sense els quals no ens podríem explicar com hem arribat fins aquí. El resultat és una conversa riquíssima i aparentment un xic desordenada que s’apropa de forma gradual a l’actualitat. L’aparent desordre i el ritme lent de l’apropament ens recorda un cop més que entendre la realitat és una operació que per ser duta a terme ha de defugir el simplisme. P. L. C.

 

Ara es parla d’una pèrdua de pes de l’economia, d’una pèrdua de dinamisme de la societat catalana. Se sol situar en aquests darrers anys. Hi està d’acord? Si la resposta és sí, comença ara o abans?

Hem de mirar la situació en perspectiva, anant enrere. La regió econòmica catalana durant tot el segle XIX i part del segle XX va ser l’única regió industrial d’Espanya, amb l’excepció del País Basc (gràcies a la indústria pesant) i d’algunes zones, localitzacions, que es converteixen en focus industrials perquè disposen de recursos naturals. És el cas d’Astúries, Andalusia o València, ben estudiats avui. Sigui com sigui, l’economia espanyola funciona com un tot integrat, ara més que mai, i en el passat amb un gran pes del món agrari. En aquest marc, Catalunya mostra una evident particularitat perquè s’industrialitza no pas a partir de recursos naturals propis, sinó gràcies a la disponibilitat de recursos humans preparats per una llarga trajectòria industrial i comercial prèvia; una història d’indústria lleugera, d’inversió acumulativa a llarg termini. La interacció d’uns i altres és innegable.

Els mestres dels historiadors econòmics del país –Josep Fontana i Jordi Nadal– parlaren a bastament d’aquesta simbiosi entre la regió econòmica i el context on s’inseria, l’única via possible per fer que l’economia catalana prosperés o fes la viu-viu. Hom no tria on pot actuar; sí que es pot triar en tot cas la forma com es fa. S’ha de partir d’aquí, altrament no s’entendria la cruesa del debat entre lliurecanvisme i proteccionisme al llarg del segle XIX, el perquè de les complicacions que s’establiren entre Catalunya i el poder de l’Estat com a poder regulador.

El mercat interior va continuar essent vital per als interessos de la indústria catalana fins a la dècada de 1960. La situació començà a variar en aquesta dècada, quan el Pla d’Estabilització i la liberalització econòmica relativa permesa pel franquisme impulsaren els interessos econòmics catalans a relacionar-se d’una altra manera amb els diversos nuclis d’activitat econòmica a la resta d’Espanya. Per altra banda és llavors que la indústria catalana rep un estímul poderós gràcies a la mà d’obra abundant que arribà de la resta d’Espanya, un món laboral mancat a més de capacitat contractual en condicions de dictadura.

No és pas una casualitat que una part molt rellevant dels arquitectes del Pla d’Estabilització fossin catalans, un fet que reforçà els vincles entre les elits econòmiques catalanes i la política econòmica de la Dictadura. Aquests vincles no s’afluixaran pas en l’etapa posterior, només cal recordar qui fou Carles Ferrer Salat, que fundà la CEOE. Ben al contrari, seguia essent importantíssim tenir una relació privilegiada amb el poder central. La paradoxa de tot això és que en els últims anys se’ns ha intentat vendre una història de desenganxament o de conflicte permanent amb el poder central. Una visió com a mínim parcial si no directament falsa.

Vistes les coses així, el declivi no és tal. Allò que passa és que, a la feblesa financera tradicional, agreujada per raons ben conegudes, s’hi afegeix que cal competir amb altres i no sempre de forma avantatjosa, ni sempre amb armes polítiques adequades. És una qüestió de mida, però també de pèrdua d’oportunitats en un món competitiu, començant pel marc estrictament espanyol on hi ha altres jugadors i un àrbitre no del tot imparcial. Quan els catalans diuen «Madrid», hauríem de procedir immediatament a múltiples distincions. Malauradament, això exigeix un matís i detall que no es pot permetre una política fracassada.

 

Tanmateix és un tipus de vincle que no implica una responsabilització catalana en la governació de l’Estat. Llavors, a través de quins vectors es produeix la relació?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Efectivament, hi ha una responsabilització feble de les elits catalanes en la definició de les polítiques econòmiques. La resposta del perquè és necessàriament complexa. Per influir, per inclinar l’Estat en una direcció determinada, es necessiten dues condicions: mantenir la continuïtat i l’autonomia real en la direcció de les polítiques econòmiques i, dos, construir un cos de civil servants que estiguin disposats a invertir una part del capital social que la regió pot generar en la cosa pública. Aquesta segona condició implica formar escoles de pensament, eixamplar els marges del debat públic, enviar els fills a l’estranger amb una idea de retorn ordenat. No consta que la burgesia catalana hagués fet això ni durant segle XIX ni a la primera meitat del XX.

Dit de forma simplificada, els industrials van traspassar la fàbrica als fills però no van formar una casta d’enarques, és un dir, dedicats al servei públic de forma col·lectiva, meditada, a mitjà i llarg termini. L’única burgesia regional que feu això va ser la basca, en bona part perquè el negoci bancari ho exigeix. Ho havia fet des de molt enrere de fet, nogensmenys Bilbao era una de les sortides al mar de la llana castellana, vinculant-se després molt activament a les reformes borbòniques del segle XVIII. És una tradició que no es trenca (Deusto), per això Madrid és en bona part la ciutat basca que Josep Pla observà l’any 1921.

Mentrestant, el món industrial català prosperà gràcies a dues condicions: un mercat espanyol on tenien el quasi monopoli de la indústria lleugera i els baixos salaris dels treballadors a qui donaven feina (les «bullangues», per simplificar, no deixen de ser-ne un reflex). Crida l’atenció que aquells qui els explicaren què significava de veritat una societat industrial eren genuïns outsiders, Monlau, Figuerola, Cerdà i Jaume Balmes, aquest darrer un prevere protegit pels jesuïtes que mirà cap a Bèlgica i Anglaterra. Tots acaben estranyats de Catalunya.

La patronal catalana mentrestant es tancà en si mateixa, atemorida pel conflicte social. En conseqüència, aquell grup social no es proposà mai ni la reforma social de la societat catalana ni tampoc la de l’espanyola. Reclamà en tot cas solucions d’ordre. Les poques reformes que s’introdueixen a Catalunya (en termes d’educació o de sanitat) procedeixen tardanament i poc o molt dels governs de Madrid, cosa que no vol pas dir que en el seu disseny i organització no hi participessin catalans.

 

I en aquest esquema, com queda la Mancomunitat?

Fou un gran salt en el temps i durà poc. Hi ha dos elements que efectivament intenten trencar aquesta dinàmica de desinterès per la cosa pública: una, és la Mancomunitat, indiscutiblement, per hipercatòlica i escassament liberal que fos, és a dir, que oferia una obertura de compàs limitada; l’altra, és un grup d’intel·lectuals i professionals catalans que no tenen cap prejudici de sortir a formar-se o fer-ho en institucions no controlades pels poder locals, i tornar després si poden o els deixen. Personatges, alguns, que ja hem citat com ara Cerdà o Figuerola en el segle XIX; els germans Pi Sunyer, Bosch Gimpera o Manuel Reventós en el XX.

Les caigudes en desgràcia de d’Ors o de Torres Garcia exemplifiquen molt bé tant la condició formativa de la Mancomunitat com la pell tan fina del catolicisme pairal. Tanmateix, ambdues són experiències febles, breus i sempre subjectes als avatars tempestuosos de la política real, que impliquen sempre recels tant a Barcelona com a Madrid. No es pot caure en el parany de la inculpació exclusiva. Tampoc no es pot caure en el tòpic resclosit de la modernitat catalana envers el reaccionarisme castizo a l’altra banda de l’Ebre.

 

Creu que aquest desinterès català juga un paper en el fet que finalment el poder real a Espanya no s’hagi anat repartint geogràficament, sortint de Madrid?

Una part de la responsabilitat depèn de la feblesa de les finances públiques espanyoles, un fet que explica la correlativa del sistema educatiu o de les polítiques de salut pública fins molt entrat el segle XX. No consta que els catalans haguessin demanat mai pagar més, ser més vigilants sobre com es gastava allò que es recaptava. En aquest sentit, la redistribució del poder i del pressupost hauria hagut de ser el resultat d’una competència positiva entre diferents pols al llarg del segle XIX més que no pas el resultat d’un simple acord polític de mínims entre diversos grups regionals.

La reflexió és de més actualitat que no sembla: la societat espanyola en conjunt tampoc no es reconcilia fàcilment de la guerra civil entre carlins i liberals del XIX i es prolonga fins al segle passat. Els catalans o els bascos no foren en absolut aliens a aquell plet. És més fàcil llençar un misto que apagar després l’incendi. Els historiadors ens hauríem de preocupar per estudiar el plet i les conseqüències: per què no hi hagué una competència virtuosa que acabés redistribuint poder? Barcelona no és tot Catalunya i Madrid no és pas tot Espanya; ni Madrid és només la màquina de govern-ministeris, magistratura i exèrcit.

Hi ha més jugadors a la partida. Avui és del tot evident: hi ha València i Saragossa, Sevilla i Màlaga, Vigo i la Corunya. Els podrem veure jugar si els nacionalismes historiogràfics, insisteixo en el plural, no ens priven d’observar-ho. Tots hauríem volgut que Espanya tingués un DF per capital –un Escorial posat al dia– o que Barcelona i Madrid haguessin competit lleialment com a grans ciutats que són. La nostra generació no veurà aquesta rectificació. Ni tampoc un joc federal consistent, quelcom d’incompatible amb qualsevol forma de nacionalisme, central o perifèric.

 

Apropant-nos més a l’actualitat, com valora la situació política catalana en aquesta fase final del procés?

Els historiadors tenim poc a dir sobre els embolics actuals. Tenim raó quan demanem una imatge més complexa, menys simplificada i ideologitzada del passat llunyà o immediat. La historiografia catalana actual no pot llençar la primera pedra. Abans mitificà el passat medieval pensant-lo com una societat ordenada i independent, tot fals; ara hi ha afegit la idea d’una constant lluita amb el poder monàrquic, una il·lusió tan fora de lloc com l’anterior. L’única forma d’aconseguir la visió més complexa que demanem és mesurant i comparant amb realitats properes a Europa i el món. Per sort, la historiografia internacional va en aquesta direcció.

«Ningú amb un dit de front no es podia creure que entre Espanya i França, dins la UE, es podia fer d’irlandès de 1916.»

Retornant als problemes del present, sembla òbvia una primera conclusió: estem pagant els plats trencats de més de dues dècades de pujolisme, un règim basat en el nacionalisme com a cultura i la immoralitat com a pràctica de govern. Els resultats han estat nefastos. És notori a hores d’ara. Com a ciutadans, tenim l’obligació d’intentar modificar aquesta dinàmica de futur, ho devem a les generacions que vénen. El fruit més problemàtic del procés és que fabricà una fractura interna entre catalans que dificulta fer política de veritat, exigir responsabilitats a algú o per alguna cosa. Sempre es té una coartada a punt. Aquesta era de fet la motivació d’una empresa desmesurada, tenir dos governs funcionant l’un al costat de l’altre, un per administrar i l’altre per preparar una insurrecció de pa sucat amb oli. Ningú amb un dit de front no es podia creure que entre Espanya i França, dins la UE, es podia fer d’irlandès de 1916.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

Al final del franquisme, una societat catalana seriosament mobilitzada va poder trobar la manera de plantejar un consens d’estil lib-lab (liberalisme i laborisme). És a dir: construir un sistema polític que respectés les llibertats democràtiques i posés en marxa polítiques de millora de les condicions de vida de les classes populars. Han fet polítiques d’aquest estil tant Pujol com Maragall, cadascú a la seva manera, amb deficiències prou conegudes i que no podem pas excusar. El franquisme s’esgotava i les forces antifranquistes estaven disposades a entendre’s amb altres que a Catalunya havien contemporitzat o col·laborat amb la Dictadura, posant per davant aquest consens com l’única solució viable.

Això ho protagonitzen el món al voltant de Jordi Pujol i les esquerres, almenys fins a finals de segle. Sense excloure’s entre ells –i encara menys excloure sectors de la ciutadania–, amb un acord de mínims de fons, sovint amb repartiments d’àrees d’influència, d’una moralitat dubtosa i manca de visió. El procés polvoritza aquesta dinàmica d’inclusió, pacte i poca vigilància, marginant la meitat del país pel cap baix. De fet, aquest era el gran i trist objectiu d’una operació tan maldestra. Fins que la confiança social no torni a constituir el fonament de la societat civil no hi ha possibilitat de fer política de veritat, de plantejar una via de progrés real. La societat catalana no podrà reconstruir els consensos més bàsics mirant-se el melic. Seria d’un solipsisme esfereïdor i suïcida.

Hi ha motius per témer els riscos que aquest gemegar significaria. En els últims trenta anys s’han produït dos canvis globals sense la comprensió afinada dels quals no podrem tornar a ocupar-nos de la realitat. Un, és la consolidació de la Unió Europea, l’àrea de sobirania en la qual estem inserits catalans i espanyols. La sobirania avui ja no rau ni en la nació (no fou mai així) ni en l’estat-nació que havia estat Espanya, sinó que rau en la Unió Europea i és amb aquesta amb qui s’ha de negociar i planificar el futur. Ja era així fa vint anys, però la pandèmia i l’eclosió de noves tecnologies ho han posat de manifest de manera contundent. De la mateixa manera que ha posat de manifest que el desafiament més important que tenim ara al davant és el d’un equilibri possible entre les activitats humanes i el món en el qual vivim.

Una competència nacionalista no sembla el millor camí per fer front a un repte global d’aquestes dimensions. Per tant, els catalans no podran enfrontar cap de les qüestions decisives dels nostres dies al marge de la resta d’espanyols i d’europeus. Tota negociació –la política tout court– es produirà dins de la Unió Europea, els organismes internacionals i l’atenció a les imposicions dels grans poders emergents, tant si ens agrada com si no. I és aquí on ens hem de reforçar i fer «política fina», com hauria dit el general Prim. Per tant, és peremptori que es restableixi la confiança interna a casa, d’aquesta amb l’espanyola i d’ambdues amb Europa. Costaria molt convèncer algú que la política catalana dels darrers anys és digna de confiança, sigui quina sigui la idea del tracte rebut per part de l’Estat central. Sortir de la presó dient «ho tornarem a fer» no sembla pas la cosa més intel·ligent.

A més, la idea segons la qual podem trobar una solució pròpia als reptes que tenim és poca cosa més que una distracció per a criatures. Aquesta solució pròpia ja no existeix. Les forces i els actors socials i econòmics reals que ara empenyen cap a la recomposició de l’ordre mundial no existien fa vint-i-cinc anys. L’economia digital, les empreses que estan situades al primer rengle, han fet que les condicions de treball hagin mutat d’una manera tan substancial que ens hauria resultat difícil de creure unes dècades enrere. Un cop més ha estat un virus maligne qui ha posat això en evidència. Aquest xoc afectarà durament el mercat de treball, provocarà canvis dràstics que persistiran de forma destructiva durant molt temps.

Per a molts sectors socials (joves, immigrants, gent amb un baix nivell educatiu) el canvi tecnològic i social resultarà una experiència dura i negativa. El món del treball manual tal com el coneixíem està desapareixent. No vull pas dir que no hi hagi treball manual, sinó que aquest es mou en unes condicions cada cop més infames arreu, amb unes exigències i uns índexs d’atur esfereïdors. Hi ha sectors de la població que viuen amb salaris molt baixos mentre poden observar, ben a prop seu, com altres gaudeixen d’unes condicions molt favorables.

«El ‘procés’ polvoritza la dinàmica d’inclusió, marginant la meitat del país. Aquest era l’objectiu d’una operació tan maldestra.»

L’any 1845, un jove conservador, Benjamin Disraeli publicà una novel·la, Sybil, or Two Nations, era el mateix any en què Engels publicava el seu estudi sobre les condicions de vida de la classe obrera fabril. Ambdós es referien a una Anglaterra partida entre dues societats i dues formes de vida. En part, i salvant totes les distàncies, hi tornem a ser. Canvi social i condicions de vida ha estat un dels grans temes dels historiadors del segle XX. Cal fer una història més tradicional i més distreta, obretes d’entreteniment i biografies de grans personatges? No ho crec pas.

Torno a la idea de fons: sense reconstruir els vincles interns que relliguen la societat catalana serà impossible entendre i explicar-nos allò que passa en tota la magnitud, donar una resposta de l’alçada que mereix i convé. La generació que puja, aquella que s’ha format d’una manera prou sòlida en els últims vint anys, ha de trobar un espai per reflexionar i negociar sobre aquests temes per tal d’aportar-hi solucions. Per això s’ha de desplaçar qui ha governat (o consentit que governin) les darreres dècades. El mínim que podrien (podríem) fer és no fer nosa.

 

És un judici prou dur i situa el gruix del debat polític català dels últims anys en el terreny de la frivolitat.

Certament, la política catalana dels últims anys ha tingut una fase del tot narcisista, en la mesura que es reivindica sense conciliar-se amb la realitat. I la realitat és que el gruix de l’economia catalana es basa en el sector automobilístic (aquella SEAT a iniciativa de l’INI), negoci farmacèutic i mèdic, una indústria de noves tecnologies que no acaba d’assentar-se del tot, i el negoci immobiliari i el complex oci/turisme. Tot plegat té un punt de fragilitat, punts molt volàtils. Una economia amb escletxes que caldrà soldar per evitar que les noves generacions hagin de buscar-se la vida massa sovint en altres llocs, mentre molts compatriotes viuen en unes condicions de misèria que ens haurien de fer vergonya. L’Espanya buidada és una mena de premonició d’allò que pot passar a altres bandes. Per sort, com recorda Andreu Missé, l’impacte de la política local sobre l’economia passa per molts filtres abans d’apercebre’s de forma irreparable, sobretot quan es tracta d’una regió industrial que treballa més sobre el mercat espanyol com a única dimensió possible.

 

De qui és la responsabilitat?

En realitat es tendeix molt a suggerir que el problema és de la política espanyola, la política que es fa a Madrid (metàfora molt agraïda perquè ens separen dues llarguíssimes hores d’AVE). Allò que s’amaga és que des d’aquí s’ha contribuït de valent a aquest col·lapse polític. Què se’n podia esperar d’un nacionalisme retòric i hiperbòlic, d’allò que s’ha fet aquí els últims anys? No era previsible que d’unes pretensions tan desaforades en sorgís un altre de simètric a la resta del país? Qui va començar? Una altra pregunta merament retòrica, de resposta impossible.

Tots dos nacionalismes són repugnants, no es pot dir d’altra manera. Tots dos constitueixen formes de narcisisme, d’ofuscació, per tal d’amagar frustracions i incapacitats. Si volem sortir d’aquest forat, caldrà tocar de peus a terra, estudiar més, investigar més –molts ja ho fan–, intentant salvar una instal·lació industrial que ha de ser competitiva, sent presents a les institucions de la Unió Europea i intentant que aquestes puguin competir en un món globalitzat, com sempre ha estat. El campionat de patriotisme, de republicanisme cívic, hauria de començar donant resposta a aquestes demandes i, després, picant pedra allí on calgui.

PUBLICITAT
Correos Market

 

Si la política es troba en una fase narcisista i la societat està trencada, quins són llavors els actors que poden aixecar el cap i competir aquí, a Catalunya, en aquest moment?

Els historiadors no tenim respostes per a això. Sóc força pessimista: els actors polítics catalans estan del tot acabats. El nacionalisme exhibit una vegada i una altra de forma retòrica té un efecte corrosiu sobre la societat. La dreta catalana no ha deixat ni una engruna de pa als hereus. El socialisme català fa molt de temps que no presenta un programa que no remeti a la mera continuïtat, a tractar de no fer trencadissa. De l’extrema esquerra, sigui o no sigui «independentista», no se’n pot esperar gaire cosa, emmirallada com està entre la il·lusió d’un contenidor cremant i unes polítiques socials que comporten despesa sense que se’ns digui mai com es generaran els ingressos corresponents.

La resta d’actors, les institucions de la societat civil, tampoc no passen per un bon moment, podrides com estan per les subvencions i un mecenatge abusiu, sigui de la Generalitat sigui de la Diputació de Barcelona, tant me fa. Un programa vol dir retornar la confiança de la gent en unes institucions que la representen, comunicar a la ciutadania que tenim obligacions urgents després d’una dècada perduda. Un programa de represa basat en la confiança no el pot oferir ningú en exclusiva, és una tasca que pertoca a una societat civil que es pugui alliberar finalment de tanta autocensura, de tanta broma fàcil sobre els mèrits propis i els demèrits aliens. Sense aquest esforç de recomposició no hi ha solució possible.

Qui va encetar el procés unilateral, qui es va entestar a presentar una consulta als propis com un referèndum que ens vinculava a tots, té unes responsabilitats immenses. En conseqüència, haurà de demanar excuses sinceres i creïbles. Dit això, és massa simple pensar que el gran problema es pugui solucionar mercès a una taula de dos governs, dos governs que han estat incapaços fins ara de fer res de positiu. A aquesta taula hi hauríem de poder seure tots plegats, aquells qui són a les institucions i aquells altres que en som fora, aquells que van creure en la immediata follia i aquells que en fórem exclosos. Una feina d’entesa i debat serà més feixuga certament que convocar eleccions. Però, perquè tot plegat sigui possible i plausible s’han de reconstruir els llaços de confiança entre societat i política.

Val la pena mirar enrere altre cop. L’intangible de confiança existí a les acaballes del franquisme, quan el règim va ser buidat fins a deixar-lo com un closca de tortuga, sense substància. El dit «règim del 78» va prendre forma molt abans de la mort del dictador i desembocà finalment en una constitució democràtica que pagà el preu de les debilitats dels uns i dels altres. Ens ha tocat aprendre que tots els sistemes polítics cal que es renovin. La reforma de la judicatura i l’equanimitat i criteri en el repartiment dels fons europeus seran proves decisives de la voluntat de millora. Ara bé, la societat i aquells que diuen representar-la també s’hauran de renovar. I el primer que cal fer –si es vol anar en aquesta direcció, és clar– és saber quines són les regles del joc per poc que agradin. En això darrer, els catalans hi tenen molta feina a fer. D’entrada, baixar de la figuera.

Ara, si l’any 1975 es tingué la idea que tots ens havíem de posar d’acord al voltant d’un mínim comú denominador, no ho podem fer ara? Tampoc llavors no es va inventar res de particularment enginyós: el lib-lab del qual parlàvem anteriorment. No cal mirar sèries televisives per entendre-ho, només cal llegir algun bon llibre d’història per saber que aquest continent va estar a punt d’enfonsar-se, que es va salvar quan va entendre que la viabilitat de la democràcia depenia d’afavorir la igualtat i el benest