Un historiador amb mirada universal

Josep Maria Fradera és catedràtic d’Història Moderna i Contemporània a la Universitat Pompeu Fabra. Té una dilatada i molt variada experiència en universitats internacionals. Ha escrit d’història catalana, espanyola, llatinoamericana i dels Estats Units. L’any 2009 recopilà algunes intervencions puntuals i assaigs més extensos en un volum que portà per títol La pàtria dels catalans. Història, política i cultura. Actualment és un reconegut historiador del món colonial espanyol i dels imperis europeus. Té una mirada global i un plantejament que tendeix sempre a considerar el període llarg. Per això accepta parlar de la situació política, econòmica, social i cultural de la Catalunya actual després d’assegurar-li que el deixaré parlar d’història. Accedeixo gustosament perquè sé que acabarà parlant d’avui mateix com el resultat de molts vectors, més llunyans o més propers, sense els quals no ens podríem explicar com hem arribat fins aquí. El resultat és una conversa riquíssima i aparentment un xic desordenada que s’apropa de forma gradual a l’actualitat. L’aparent desordre i el ritme lent de l’apropament ens recorda un cop més que entendre la realitat és una operació que per ser duta a terme ha de defugir el simplisme. P. L. C.

 

Ara es parla d’una pèrdua de pes de l’economia, d’una pèrdua de dinamisme de la societat catalana. Se sol situar en aquests darrers anys. Hi està d’acord? Si la resposta és sí, comença ara o abans?

Hem de mirar la situació en perspectiva, anant enrere. La regió econòmica catalana durant tot el segle XIX i part del segle XX va ser l’única regió industrial d’Espanya, amb l’excepció del País Basc (gràcies a la indústria pesant) i d’algunes zones, localitzacions, que es converteixen en focus industrials perquè disposen de recursos naturals. És el cas d’Astúries, Andalusia o València, ben estudiats avui. Sigui com sigui, l’economia espanyola funciona com un tot integrat, ara més que mai, i en el passat amb un gran pes del món agrari. En aquest marc, Catalunya mostra una evident particularitat perquè s’industrialitza no pas a partir de recursos naturals propis, sinó gràcies a la disponibilitat de recursos humans preparats per una llarga trajectòria industrial i comercial prèvia; una història d’indústria lleugera, d’inversió acumulativa a llarg termini. La interacció d’uns i altres és innegable.

Els mestres dels historiadors econòmics del país –Josep Fontana i Jordi Nadal– parlaren a bastament d’aquesta simbiosi entre la regió econòmica i el context on s’inseria, l’única via possible per fer que l’economia catalana prosperés o fes la viu-viu. Hom no tria on pot actuar; sí que es pot triar en tot cas la forma com es fa. S’ha de partir d’aquí, altrament no s’entendria la cruesa del debat entre lliurecanvisme i proteccionisme al llarg del segle XIX, el perquè de les complicacions que s’establiren entre Catalunya i el poder de l’Estat com a poder regulador.

El mercat interior va continuar essent vital per als interessos de la indústria catalana fins a la dècada de 1960. La situació començà a variar en aquesta dècada, quan el Pla d’Estabilització i la liberalització econòmica relativa permesa pel franquisme impulsaren els interessos econòmics catalans a relacionar-se d’una altra manera amb els diversos nuclis d’activitat econòmica a la resta d’Espanya. Per altra banda és llavors que la indústria catalana rep un estímul poderós gràcies a la mà d’obra abundant que arribà de la resta d’Espanya, un món laboral mancat a més de capacitat contractual en condicions de dictadura.

No és pas una casualitat que una part molt rellevant dels arquitectes del Pla d’Estabilització fossin catalans, un fet que reforçà els vincles entre les elits econòmiques catalanes i la política econòmica de la Dictadura. Aquests vincles no s’afluixaran pas en l’etapa posterior, només cal recordar qui fou Carles Ferrer Salat, que fundà la CEOE. Ben al contrari, seguia essent importantíssim tenir una relació privilegiada amb el poder central. La paradoxa de tot això és que en els últims anys se’ns ha intentat vendre una història de desenganxament o de conflicte permanent amb el poder central. Una visió com a mínim parcial si no directament falsa.

Vistes les coses així, el declivi no és tal. Allò que passa és que, a la feblesa financera tradicional, agreujada per raons ben conegudes, s’hi afegeix que cal competir amb altres i no sempre de forma avantatjosa, ni sempre amb armes polítiques adequades. És una qüestió de mida, però també de pèrdua d’oportunitats en un món competitiu, començant pel marc estrictament espanyol on hi ha altres jugadors i un àrbitre no del tot imparcial. Quan els catalans diuen «Madrid», hauríem de procedir immediatament a múltiples distincions. Malauradament, això exigeix un matís i detall que no es pot permetre una política fracassada.

 

Tanmateix és un tipus de vincle que no implica una responsabilització catalana en la governació de l’Estat. Llavors, a través de quins vectors es produeix la relació?

Efectivament, hi ha una responsabilització feble de les elits catalanes en la definició de les polítiques econòmiques. La resposta del perquè és necessàriament complexa. Per influir, per inclinar l’Estat en una direcció determinada, es necessiten dues condicions: mantenir la continuïtat i l’autonomia real en la direcció de les polítiques econòmiques i, dos, construir un cos de civil servants que estiguin disposats a invertir una part del capital social que la regió pot generar en la cosa pública. Aquesta segona condició implica formar escoles de pensament, eixamplar els marges del debat públic, enviar els fills a l’estranger amb una idea de retorn ordenat. No consta que la burgesia catalana hagués fet això ni durant segle XIX ni a la primera meitat del XX.

Dit de forma simplificada, els industrials van traspassar la fàbrica als fills però no van formar una casta d’enarques, és un dir, dedicats al servei públic de forma col·lectiva, meditada, a mitjà i llarg termini. L’única burgesia regional que feu això va ser la basca, en bona part perquè el negoci bancari ho exigeix. Ho havia fet des de molt enrere de fet, nogensmenys Bilbao era una de les sortides al mar de la llana castellana, vinculant-se després molt activament a les reformes borbòniques del segle XVIII. És una tradició que no es trenca (Deusto), per això Madrid és en bona part la ciutat basca que Josep Pla observà l’any 1921.

Mentrestant, el món industrial català prosperà gràcies a dues condicions: un mercat espanyol on tenien el quasi monopoli de la indústria lleugera i els baixos salaris dels treballadors a qui donaven feina (les «bullangues», per simplificar, no deixen de ser-ne un reflex). Crida l’atenció que aquells qui els explicaren què significava de veritat una societat industrial eren genuïns outsiders, Monlau, Figuerola, Cerdà i Jaume Balmes, aquest darrer un prevere protegit pels jesuïtes que mirà cap a Bèlgica i Anglaterra. Tots acaben estranyats de Catalunya.

La patronal catalana mentrestant es tancà en si mateixa, atemorida pel conflicte social. En conseqüència, aquell grup social no es proposà mai ni la reforma social de la societat catalana ni tampoc la de l’espanyola. Reclamà en tot cas solucions d’ordre. Les poques reformes que s’introdueixen a Catalunya (en termes d’educació o de sanitat) procedeixen tardanament i poc o molt dels governs de Madrid, cosa que no vol pas dir que en el seu disseny i organització no hi participessin catalans.

 

I en aquest esquema, com queda la Mancomunitat?

Fou un gran salt en el temps i durà poc. Hi ha dos elements que efectivament intenten trencar aquesta dinàmica de desinterès per la cosa pública: una, és la Mancomunitat, indiscutiblement, per hipercatòlica i escassament liberal que fos, és a dir, que oferia una obertura de compàs limitada; l’altra, és un grup d’intel·lectuals i professionals catalans que no tenen cap prejudici de sortir a formar-se o fer-ho en institucions no controlades pels poder locals, i tornar després si poden o els deixen. Personatges, alguns, que ja hem citat com ara Cerdà o Figuerola en el segle XIX; els germans Pi Sunyer, Bosch Gimpera o Manuel Reventós en el XX.

Les caigudes en desgràcia de d’Ors o de Torres Garcia exemplifiquen molt bé tant la condició formativa de la Mancomunitat com la pell tan fina de