Premi Nacional de Cinematografia

Isabel Coixet és barcelonina, és cineasta, té 60 anys acabats de fer i una filla (Zoe, 23), i es defineix políticament com a «anarcosocialista caviar». No professa creences religioses –més enllà del cinema intimista i la bona cuina–, estrena el llargmetratge Nieva en Benidorm i acaba de rebre el Premi Nacional de Cinematografia. La seva filmografia inclou títols com La librería (2017), Nadie quiere la noche (2015), Elegy (2008), La vida secreta de las palabras (2005) o Mi vida sin mí (2003).

Isabel Coixet em convoca a mitja tarda a «l’ofi», com bateja la seva oficina al barri de Gràcia de Barcelona. La trobo llegint, asseguda en una butaca davant del finestral que recull la claredat del pati interior. S’aixeca per rebre’m i ens saludem sense tocar-nos, amb un teatre paròdic de colzes i mà al cor. Ens asseiem cara a cara a la taula de l’estudi. Al voltant, prestatgeries amb llibres, objectes escultòrics, cartells de pel·lícules…

Deu estar contenta, oi?

Bé… Sempre que sembla que alguna cosa em va bé i que avanço, ve la vida… i em clava una empenta cap enrere.

Per què ho diu, això?

Tenia dos projectes sobre la taula, en diferents fases, esperant acords de producció… i ahir en va caure un. I avui ha caigut l’altre.

Vaja, em sap greu.

Agraeixo el Premi Nacional, però… arriba la realitat i et torna a situar: val més que no em cregui res.

Com s’alegrarà el dia, avui?

No hi hauria res millor que dir «Acció!».

Sí?

A la vida no passa gairebé mai el que demanes, però en un rodatge, sí.

A la vida dius «tallem!»… i no funciona.

La vida és de presa única. Per això dic que el cinema, si ho proves, és molt addictiu. No ho pots deixar.

Però, mentre no arriba un rodatge…

Em prendré unes anxoves santanderines Sanfilippo, de Santoña, i una copa de xampany.

Hi entra sovint, a la cuina?

Una de les meves aficions actuals és la cuina en cru. Avui mateix he marinat síndria, amb soia i llima, l’he fregit una mica, volta i volta… i estava deliciosa!

Quin és el seu primer record culinari?

Sóc petita i entro a la cuina, i la meva mare prepara la massa de les croquetes, amb carn de pollastre picada i beixamel batuda, i jo hi fico el dit, i ho provo, mmm…

Què més li agradava fer quan era petita?

Llegia tot el que em queia a les mans, còmics, contes.

En recorda cap en particular?

Babbitt, de Sinclair Lewis, un retrat de la hipocresia d’un home de classe mitjana.

Quines vocacions tenia?

Fer cinema.

Com és això?

La meva tia era taquillera del cinema Texas, i jo hi anava a veure pel·lícules. Quina màgia. Desconnectava de la realitat quotidiana i connectava amb una altra realitat interior. El cinema és això!

I com va començar a fer cinema?

«La vida acaba quan et mors, però ni un segon abans, eh? Sempre hi ha oportunitat i temps de viure-la, sempre!»

Amb 15 anys ja escrivia guions. El primer el vaig titular Las hermanas Karamazov: dues noies espien el veí de sota… Em vaig comprar una càmera súper-8, i rodava les meves històries. I el 1979, amb 19 anys, vaig entrar com a creativa en una agència de publicitat: vaig treballar-hi en els anys 80.

Què li ha quedat d’aquells anys?

Vaig treballar amb els millors tècnics de fotografia, il·luminació… i en vaig aprendre molt!: em fixava en tot, per aplicar-ho algun dia a les meves pel·lícules.

Quants anuncis va arribar a fer?

Uns tres-cents, alguns per a firmes comercials, i que van guanyar premis a Cannes. I uns altres per gust, per a algunes ONG.

I el seu primer llargmetratge va ser…?

Cosas que nunca te dije, inspirada en els meus anys als Estats Units.

Què hi feia, allí?

Amb el meu nòvio americà, hi vaig descobrir que es podia rodar amb actors bons i sense necessitat de grans pressupostos. I així vaig rodar Cosas….

Quin pòsit li ha deixat aquell primer llargmetratge?

Em va projectar al panorama del cinema internacional. I va marcar molta gent: encara m’ho recorden! I en llocs insòlits.

A què es refereix?

Vaig viatjar a Islàndia i vaig acabar en un paratge remot, envoltat de boira i neu. Vaig arribar a un hotelet familiar solitari. I l’amo tenia una petita saleta de cinema…

Que romàntic.

Hi projectava, per als clients que ho volguessin, una pel·lícula. Una única pel·lícula en VHS, sempre la mateixa pel·lícula…

I no em digui que…

Sí: Cosas que nunca te dije. La posava a tots els seus clients.

Li va dir que l’autora era vostè?

No sé si em va creure.

A vegades, la vida sembla una pel·lícula.

Sí. Un altre dia, al Festival de Cinema de Khanty Mansik, a Sibèria, un senyor gran em va donar una carpeta plena de fotos de la seva vida: «faci una pel·lícula», em va demanar.

Apa!

No el vaig tornar a veure. I, ja a casa, vaig fer el documental No es tan frío Siberia. Ho vaig enviar allà, però no he tornat a saber res més d’aquell home que em recordava el meu pare, que va treballar tota la vida en una fàbrica del Poble-sec.

D’on vénen les idees per a les pel·lícules?

Tinc les meves llibretetes amb idees. Però després de la caiguda d’aquests dos projectes…, necessito recuperar la fe. Quan m’arribi el moment ja veuré què faig.

Digui’m alguna cosa que li agradi molt.

Jo sóc una disfrutona professional. Gaudeixo de tot. D’un passeig pel carrer… D’un yuzu…

‘Yuzu’?

És una fruita japonesa, un cítric entre taronja, aranja i mandarina amb mel. Avui arriba una amiga meva del Japó i l’he obligada a portar-me un yuzu. Quines ganes tinc que arribi, si us plau!

Què més li agrada?

Veure coses. Escoltar música. Entrar en una llibreria i descobrir llibres…

Quin ha descobert recentment?

Diarios d’Iñaki Uriarte.

Què més ha descobert?

Benidorm. M’hi vaig acostar amb alguns prejudicis, anava a rodar la història del meu últim llargmetratge, Nieva en Benidorm… I em va desarmar la bonhomia que impera entre aquells vellets anglesos i locals, la seva tendresa, la realitat d’una felicitat senzilla i democràtica. Tot és bonic, i se t’enganxa. He rodat una història d’amor estranya.

I d’aquesta pel·lícula, què vol que se’ns enganxi?

Que la vida pot començar en qualsevol moment.

Aquest és el missatge?

Sí. La vida acaba quan et mors, però ni un segon abans, eh? Sempre hi ha oportunitat i temps de viure-la, sempre!

«La vida no viscuda és una malaltia de la qual pots morir», va dir Jung.

El que importa és el camí, caminar-lo, tal com vingui i sense pretendre controlar-ho tot. Jo no em crec això que diuen de Stanley Kubrik…

PUBLICITAT

Què diuen?

Que en els seus rodatges ho tenia tot, tot sota control, que arribava al rodatge sabent en tot moment tot el que volia fer, que era un control freak. Jo no.

No?

En els rodatges, amb els anys, he après a no ser-ho, i a improvisar detalls, i a assumir tot el que ve. I he descobert que així m’ho passo millor!

És clar.

Ha estat així en aquest últim rodatge a Benidorm: he aprofitat els imprevistos. I aquesta tranquil·litat personal es contagia a la feina, a l’equip i al resultat artístic.

Quina crítica artística li ha dolgut més?

Les crítiques que furguen per fer-te sentir malament, per minar-te l’autoestima. Les que són prejudicis, formulades sense ni tan sols pretendre mirar la pel·lícula.

Per mania.

És això: algú ha decidit per endavant que no li agrades, i tant és el que facis. Facis el que facis, no li agrades.

«He après que no puc agradar a tothom», em va dir una vegada la gran Concha García Campoy.

Apa, doncs… mira!

Isabel Coixet s’aixeca, passa per darrere meu, extreu un objecte d’una prestatgeria i me l’allarga: és un llibre, de l’editorial Malpaso, 2017. A la portada hi veig una fotografia del seu rostre, i al damunt, el títol: No te va a querer todo el mundo. No recordava aquest llibre seu, i li ho dic.

Vaig recollir aquí textos diversos meus, parlo de coses que m’agraden, comparteixo reflexions… I sí, això que et va dir l’admirable Concha és una cosa que jo també he après: no m’estimarà tothom. Què hi farem!

Parlant d’afectes…

Ai…

L’ha felicitat pel seu flamant premi la nova consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya?

No.

I l’han felicitat des de l’Institut del Cinema Català?

No.

S’haurien d’enorgullir de l’èxit d’una artista catalana, a parer meu!

Bé, passo d’aquestes coses. Ara hi ha aquests representants polítics, i ahir n’hi havia uns altres, i demà uns altres de diferents. Per cert, en el seu moment em van concedir la Creu de Sant Jordi… fa divuit anys.

Eren altres temps, abans del ‘procés’.

Ha variat la geografia de personatges: uns altres s’han apropiat ara de la narrativa a Catalunya. I d’aquest relat actual que insisteix a voler-nos dividir, els catalans, entre bons i dolents… jo procuro aïllar-me’n, protegir-me, no llegir, no saber.

Per què?

És dolorós, mentre que el món és bonic, ple de coses rellevants, belles, elevades, emocionants. Així que em nego a reduir el món, el meu món, a un conflicte induït per polítics àvids de poder.

Ho entenc.

Això sí, sempre hi ha algun amic que em vol explicar l’últim que ha passat, i jo el freno: «no, no, un altre dia ja m’ho explicaràs».

Ah, doncs no li explico l’últim…

No, ha, ha. Miri, jo continuaré fent el que faig. I ho faré tant si hi ha aquests com aquells. Ells passaran, jo continuaré. Jo treballo, sap? Jo faig cinema. He fet més coses que tots ells junts!

Segur, això és segur!

Ah, sí que em va trucar per telèfon l’alcaldessa Ada Colau per felicitar-me.

I on era vostè?

A Montelieu, un poblet de 800 habitants. Entre Tolosa i Carcassona.

«A Montelieu, un poblet de 800 habitants, hi passo temporades, tan llargues com puc, cada vegada més. Té 18 llibreries!»

Que hi feia, allí?

Hi passo temporades, tan llargues com puc, cada vegada més, i sempre que puc. M’he comprat una caseta de poble, de tres plantes, molt petitona, barateta.