Pepe, el «passavolant»

La trajectòria professional de Pepe Serra (Barcelona, 1969), llicenciat en Història de l’Art a la UAB, s’ha desenvolupat en alguns dels principals museus de la ciutat, on ha ocupat càrrecs directius. Es recorda la seva etapa al capdavant del Museu Picasso (2006-2011) però no tant el seu pas per institucions com el Macba o el departament de Cultura de la Generalitat.

El director del MNAC, càrrec al qual va accedir el 2011 en un concurs on s’enfrontava a altres setze candidats, es defineix al llarg de l’entrevista com «un passavolant». Li queden dos anys de contracte, una dada que empra per rebatre aquells que l’acusen d’haver-se obsessionat amb el seu pla de futur per al museu i la muntanya.

«Jo sóc un passavolant, em fatiga que es parli de Montjuïc com un projecte personal, i el fet és que això ho haurà d’acabar algú altre», assegura. «Però jo –afegeix– sóc tossut com una mula i compleixo la meva obligació. Aquest és un projecte que comença l’any 1934 amb Folch i Torres, que porta el museu a la muntanya perquè un altre senyor, Puig i Cadafalch, havia dit l’any 1929 que aquesta seria d’ús urbà i ciutadà».

El director del Museu Nacional d’Art de Catalunya, Pepe Serra, apareix puntual al requadre de la pantalla de l’aplicació Google Meet. Ell és al seu despatx al museu i jo a la redacció de La Vanguardia.

 

Al començament de la pandèmia, en una entrevista, definia el 2020 com un any de transició. Mig any després, segueix pensant que aquest és un exercici de transició o més aviat és el primer d’una nova era que no sabem encara com definir?

Jo crec que podem parlar del primer any d’alguna cosa nova. A mi m’agrada dir que la pandèmia és un superaccelerador de tendències, també les culturals. Que no en crea de noves, sinó que accelera les existents. Ara ho veig encara més clar.

En el camp de la cultura i dels museus teníem un debat molt profund sobre el rol d’aquestes institucions, la seva funció social, la dificultat d’equilibrar la seva funció patrimonial i de custòdia amb el seu servei a la comunitat… doncs aquest debat s’ha accelerat radicalment amb la pandèmia.

M’agrada dir que alguns hi érem per convicció i d’altres hi són per necessitat, però nosaltres fa molt temps que estàvem en aquesta batalla. Llegia l’altre dia en Genís Roca dient que qui no aprofiti ara per pensar a canviar de veritat i transformar-se ja no ho farà. El 2020 ens està servint molt com a organització per accelerar coses molt difícils que volíem fer.

 

Així que no creu que sigui un any perdut per al MNAC…

No el veig gens perdut. Ho dic amb molta modèstia i cautela, però el 2021 tindrem un programa econòmicament modest però culturalment molt ambiciós. Hem carregat moltes forces per presentar l’any que ve un programa dividit en dues grans meitats: tota una primera meitat sobre la guerra, la Guerra Civil, el conflicte… I la segona meitat aprofitarem una gran exposició sobre Gaudí per fer un discurs molt crític que revisa el que s’ha fet a Barcelona en els darrers 25 anys.

«La pandèmia és un superaccelerador de tendències, també de les culturals.»

Un debat enfocat al turisme i que fem amb el Museu d’Orsay de París. Plantegem un gran debat perquè no en som aliens. Ho farem en col·laboració amb el CCCB. Des del Raval i des de Montjuïc. Recordem que quan Gaudí s’hi posa la ciutat està tota per fer, i ara d’alguna manera estem igual. A mi m’agrada molt aquesta idea constructiva.

 

I més enllà del MNAC, no creu que la societat està perdent aquesta oportunitat que li dóna el full en blanc en què s’han convertit les nostres ciutats en aquesta crisi?

Hi ha emergències socials importantíssimes i s’ha d’anar amb compte amb el que es diu per no semblar frívol, però sí que crec que la política real és la que aconsegueix fer canvis justament quan la realitat es resisteix a fer aquests canvis. Això es fa treballant en comú i trobo a faltar cessió. El MNAC està molt disposat a cedir sobirania per fer més coses junts i que el projecte cultural de la ciutat sigui més rellevant.

 

Potser no es té encara prou assumit que en aquest moment les administracions han de treballar a dues velocitats. Cal atendre l’emergència, òbviament, però no es pot deixar de pensar la ciutat de dintre de cinc o deu anys.

Cert. Si som capaços de veure d’aquí a 15 o 20 anys i som capaços d’arribar a uns consensos, la suma d’aquests esforços donarà un resultat millor. Ho explica molt bé Daniel Innerarity a Una teoría de la democracia compleja. De vegades ho dic al Museu: si dels 140 que som 70 tirem cap a l’esquerra amb totes les forces, i 70 cap a la dreta, el resultat serà zero. La polarització suma zero.

Per tant, es poden fer grans esforços i sumar zero. És un moment d’una gran complexitat i aquesta s’hauria d’afrontar amb una política molt més sofisticada, de pacte. Definim plans a mitjà i llarg termini, perquè el camí de la cultura no serà mai ràpid, sempre ha sigut llarg.

 

Amb la seva ja llarga experiència com a gestor deu ser escèptic sobre la capacitat de les administracions de fer una aposta clara per la cultura en aquest moment, per molt que diguin que la faran.

Sí, jo crec que aquí hi ha un tema molt de fons que costa d’entendre, fins i tot després d’un daltabaix com aquest provocat per un petit bitxo, però que mostra que tenim els peus de fang. Ni tan sols ara som capaços d’admetre que la cultura és una de les vies de sortida.

Amb un centre de Barcelona buit, amb un turisme que pot tornar però que tampoc ningú vol que torni de manera massificada, i amb tant treball precari, la sortida natural i potent, no com un mal remei, sinó potent, és la cultura.

Què ens defineix, què ens dóna capacitat, què ens relaciona amb el món, què ens pot fer participar en les converses globals si no és la cultura en el sentit ampli? I no ho posa ningú en el centre, ni tan sols la gent que diu que és essencial. No serveix de res declarar la cultura un bé essencial si en el pressupost hi té la part més petita. Aquí i a Espanya.

 

Aquest plantejament de polítiques de ciutat, de posar la cultura per davant i de facilitar aquesta mirada a llarg termini passa també per replantejar-se la muntanya de Montjuïc.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

La data del 2029, el centenari de l’Exposició del 1929, podria ser una palanca de canvi. Penso que és molt evident. En parlo sovint d’això: més enllà del gran repte de la Barcelona Metropolitana, que és ineludible, hi ha dos grans projectes de ciutat: la Ciutadella i Montjuïc.

La Ciutadella és un projecte ambiciós i jo no veig aquesta ambició en els agents que podrien tirar el projecte endavant. I després hi ha la muntanya, un dels espais que més pot descongestionar zones turístiques amb problemes. Hauríem de ser coherents amb el que hem fet en els darrers 50 anys, que ha sigut instal·lar institucions de servei, com ara jardins botànics, teatres, el Mercat de les Flors, instituts… Però tot això xoca frontalment amb una falta de planificació. Dit amb tot el respecte, amb una evident culpa de l’Ajuntament, que és flagrant.

«Montjuïc ni és segur, ni està net, ni està ben organitzat ni té, com explica Joan Subirats, variables de ciutat».

El lloc ni és segur, ni està net, ni està ben organitzat ni té, com ho explica molt bé en Joan Subirats quan parla com a professor, variables de ciutat. Montjuïc no té les variables que la defineixin com un espai ciutat. L’oportunitat de Montjuïc és tan gran que va més enllà del MNAC. Un bon debat sobre un projecte ambiciós seria de referència a Europa. Espero que Montjuic entri a l’agenda i el MNAC sigui una petita part d’aquesta agenda.

La nostra ampliació és molt modesta. És l’ús d’un pavelló que ja està construït, per fer que el museu comenci a les quatre columnes. Això generarà una activitat. El museu té tres màsters en marxa amb 200 o 300 estudiants. Podem oferir també, en aquesta zona baixa, una activitat molt bona per a la comunitat. Crec que podria ser un dels grans plans per a Barcelona, aprofitar el centenari dels prodigis de Mendoza.

 

Si ampliem el focus i observem la situació dels museus al món, ve