La «Normalització» ha estat un moviment clau de la història de la cultura a la Catalunya contemporània que encara no està prou ben delimitat per la historiografia. Si a finals dels 60 la sociolingüística va estrenar l’ús del concepte, després es va associar a les polítiques lingüístiques consensuades durant la institucionalització de l’autonomia. Les dues són accepcions possibles, però són definicions incompletes. Probablement és més útil conceptualitzar la Normalització com un projecte transversal de nacionalització que es va posar en marxa una vegada que el resistencialisme cultural i certs àmbits del regionalisme nostrat van garantir la preservació d’una identitat nacional que l’autoritarisme franquista havia intentat liquidar. Però que la situació no fos normal, que evidentment no ho era, no vol pas dir que la Normalització no s’hagués posat a caminar.

Dit d’una altra manera, a partir de quin moment es podria considerar que s’havien salvat els mots? Fa de mal dir. Allò que sabem és que la dictadura va trinxar el sistema cultural que el catalanisme havia construït durant aproximadament mig segle i, a la vegada, sabem també que als inicis de la dècada dels 60 es va començar a constituir un tramat des del qual es va fonamentar una nova idea sobre quina mena de país volia l’oposició democràtica. La meva hipòtesi provisional és que la Normalització neix aleshores. La millor plasmació en va ser el catàleg i la imatge d’Edicions 62 (la que va dissenyar Jordi Fornas i que ara s’ha pogut veure a l’exposició organitzada a Lleida). El final del primer capítol es va escenificar a la reunió organitzada per Baltasar Porcel el 1967 a casa seva, a Vallvidrera (ara podem conèixer la discussió de les patums gràcies al volum Debat sobre [la] cultura catalana publicat per L’Avenç el 2019).

Al començament, la Normalització compartia plataformes –empreses culturals, espais de debat i de socialització– i elaborava discursos similars. No eren els únics discursos culturals que es produïen a Catalunya ni tampoc eren els oficials, però, de Bohigas a Vilar, de Fuster a Candel, eren els referencials. La seva declinació ideològica dependria de lògiques internes i també de les palpitacions del temps, com ho eren l’afebliment continuat del nacionalisme espanyol com a marc d’identificació dels ciutadans catalans o la radicalització de les posicions morals i polítiques entorn del crack del 68.

El Congrés de Cultura Catalana

Un bon exemple d’aquesta declinació és el Manifest de Montserrat. A banda del context immediat en el qual volia intervenir –el procés de Burgos–, les paraules del segon punt del document, consensuades en una assemblea transversal (només cal llegir la llista de signants), capturen el moment en el qual es trobava la Normalització. «L’actual sistema politicojurídic al servei d’una estructura social classista i anacrònica converteix en delicte fets polítics i socials que en tot estat democràtic són considerats legítims i àdhuc constitueixen drets elementals de tot ciutadà». Som al desembre de 1971. I si es constatava que el sistema estava dissenyat amb uns determinats objectius, a banda de denunciar-ho, calia saber si els agents de la Normalització sabrien construir un intel·lectual col·lectiu amb la densitat de coneixement suficient per imaginar un sistema alternatiu –un de model de país– que s’emmotllés al Zeitgeist dominant a la Catalunya d’oposició.

‘Una nova cultura per al poble’ és una monografia que combina una recerca descomunal amb una reflexió clarificadora.

Aquest intel·lectual col·lectiu va ser el Congrés de Cultura Catalana. El CCC, tal com aleshores va escriure Xavier Roig a Destino, fonamentaria la normalització. Ara ho expliquen Manuel i Mariona Lladonosa a Una nova cultura per al poble. És una monografia important, gens mitificadora, que combina una recerca descomunal amb una reflexió clarificadora sobre el sentit d’aquell projecte inexplicable fora del clima d’obertura ideològica que es va viure durant el període d’excepció que va ser la Transició en molts sentits.

El gener de 1975 el Col·legi d’Advocats de Barcelona va llançar la primera pedra del CCC a l’estany del rupturisme. D’una manera accelerada s’hi van sumar organitzacions de tota mena –des de col·legis professionals fins a grups comarcals i l’Assemblea Permanent d’Intel·lectuals constituïda a Montserrat el 70–, es va dotar d’una estructura ambiciosa al llarg del 75, es va enxarxar pel conjunt dels Països Catalans i el novembre de 1977 es va cloure en un acte presidit pel president Josep Tarradellas. L’activitat del CCC, allunyada de la temptació culturalista i empeltada de la noció de cultura popular gramsciana, va tenir una doble dimensió. Per una banda, la mobilització a través de campanyes al carrer (ecologia, llengua, institucions).

Per l’altra, partint de diferents àmbits de reflexió (de la sanitat a l’ecologia, del turisme a l’audiovisual), es va elaborar un llibre blanc sobre com la ruptura imaginava el país que voldria construir i la identitat nacional sobre la qual aquest país nou s’hauria de fonamentar.

PUBLICITAT

Càrrega nacionalista i antiautoritària

Qui més pes va tenir a l’hora de redefinir aquesta identitat, tal com es desprèn de documents interns del CCC reproduïts al llibre dels Lladonosa, van ser ideòlegs que militaven o orbitaven entorn del PSAN. Era una noció de la catalanitat amb una forta càrrega nacionalista i antiautoritària, que relligava ruptura a autodeterminació i que assumia el marc dels Països Catalans com a realitat indiscutible. Se’n desprenia un programa de Normalització radicalitzada i condició necessària per a implementar-lo era la implosió del sistema politicojurídic i la lògica de poder que se’n derivava.

Però el sistema de la dictadura, que es va revelar obsolescent, no faria implosió. I malgrat aquesta contradicció, el projecte de futur pautat pel CCC no va ser discutit dins dels catalanismes, ni el nacionalisme espanyol, corcat, el va combatre. Podia semblar que la batalla cultural havia estat guanyada per aquell intel·lectual col·lectiu, podia semblar que efectivament era hegemònic. I no. Era una lectura voluntarista de la realitat. Una bombolla.

El CCC va influir en la Normalització que es faria des de les institucions (va influir amb persones i programes), però tant els ajuntaments de progrés com el pujolisme, de fet, van tirar endavant una altra Normalització, menys radical, més pragmàtica: representen uns reformismes que van tensar, modernitzant i catalanitzant fins on els va ser possible, l’evolució del sistema pautada durant la transició política. Avaluat ara i aquí, aquest tensament hauria estat, segons Marc Roig, del tot insuficient: la Normalització hauria fracassat i ara ho estaríem pagant car.

L’assaig Barcelona, cultura sense capital és provocador, simplificador com un pamflet fallit. «Portem quaranta anys de desorientació sobre què implica això de la cultura catalana, el particularisme cultural català i el catalanisme». Si s’assumeix aquesta diagnosi (com a mínim discutible), se’n desprèn una sortida que coincideix amb aquella per la qual vol transitar l’autor: «personalment, penso que el principal argument per a defensar l’autodeterminació és la particularitat cultural de Catalunya». No imagino una nostàlgia més nítida del programa utòpic del CCC. És la que porta a repetir una lectura tòpica sobre quin era l’estat cultural de Pasqual Maragall: «els socialistes als anys noranta esquivaven un debat obert sobre la construcció nacional i la cultura com un factor substancial en l’expressió de la identitat de Catalunya».

Manuel Lladonosa i Mariona Lladonosa Una nova cultura per al poble. Enciclopèdia. 426 pàgs. Marc Roig i Badia. Barcelona, cultura sense capital. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 222 pàgs.

Pervivència dels equívocs

Si ho llegís el veterà Jordi Font –gestor cultural deixeble de Maria Aurèlia Capmany– patiria un col·lapse. Perquè una cosa és que el PSC tingués un programa cultural fonamentat en una determinada idea de catalanitat i l’altra que el país s’hagués de construir sobre la idea de catalanitat similar a la del CCC, com si fos una obligació de l’Estat democràtic fixar una idea de cultura del país quan aquest país estava caracteritzat (ara encara més) per la seva pluralitat interna. És una discussió que tenia sentit fa vint anys. Plantejar-la ara, quan vivim en una ciutat global, és la millor demostració d’un problema: la pervivència dels equívocs de la Normalització.