Estudiós de les identitats regionals

Eric Storm és professor d’Història a la Universitat de Leiden (Holanda). Reputat especialista en història política i cultural d’Espanya dels segles XIX i XX; la seva recerca s’ha ocupat també de la construcció d’identitats nacionals i regionals des d’una perspectiva europea comparada i centrant-se tant en manifestacions artístiques —arquitectura, pintura—, com en aspectes més banals com la cuina o el turisme. És autor entre altres treballs de La construcción de identidades regionales en España, Francia y Alemania (Complutense, 2019). Recentment ha adoptat en els seus estudis el gir espacial que vol examinar la qüestió de les identitats territorials des de baix.

La tesi que defensa en les seves recerques és que el regionalisme no és una exacerbació de les elits locals o provincials, sinó un moviment cosmopolita europeu, la via que des de les elits es troba per a recollir i alinear les classes populars amb el projecte nacionalitzador.

El que jo he vist és que, en general, els que comencen per aquesta via solen ser intel·lectuals, pintors i artistes molt connectats amb el món internacional. Però ràpidament aquesta tendència es consolida en associacions locals o regionals. L’excursionisme, per exemple, crec que és un fenomen crucial en això. El fet de visitar els pobles, les seves esglésies antigues, l’herència del patrimoni cultural, el paisatge. I aquest, és un moviment de classes mitjanes i gent jove. A partir d’aquí, veiem que en molts llocs aquestes iniciatives arrelen ràpidament, sobretot a les ciutats, entre les classes modernes i urbanes.

Així doncs, també és un moviment participatiu, quelcom que Anne-Marie Thiesse ha descrit com «l’ampliació de l’esfera pública». Ja no és l’alta burgesia, els notables, ni un petit grup que tenia el dret de vot i que dominava la política i la vida cultural, sinó que ara s’ampliava i incloïa les capitals de província, gent de classe mitjana que tenia educació secundària, que tenia temps lliure, el turisme que també ho fomenta.

És en aquest context que es desenvolupa la idea del transnacionalisme, de com aquesta construcció d’identitats regionals no sols opera amb criteris interns, sinó que beu d’influències externes. Quins elements en destacaria?

El turisme és potser el més visible. Un bon exemple és que ara s’associa Andalusia, i fins i tot Espanya, amb el flamenc, que és la música dels gitanos, que es tocava en llocs que eren mig prostíbuls. Cap burgès de Granada o Sevilla s’hi apropava, i menys acompanyat de la dona i les filles. Que la música d’un grup tan marginat es convertís a poc a poc en un símbol de la regió es donà perquè tots els estrangers anaven a les coves. I escrivien, i hi havia salons de fotògrafs on podies vestir-te de gitano. El barri de Santa Cruz es va transformar totalment. Era un barri brut, degradat, pobre… i tot d’una es va fer d’allò més andalús. Però és un pastitx històric de principis del segle XX. Una mica com el barri gòtic aquí a Barcelona.

«El regionalisme és la via que troben les elits per a recollir i alinear les classes populars amb el projecte nacionalitzador.»

Llavors, es buscava diferenciar-se, d’una banda, com a senya d’identitat pròpia, però també per a atreure turistes. Un procés similar succeeix amb la gastronomia. Són els excursionistes els que es desplacen als pobles i volen tastar quelcom propi del poble. I si no hi ha res específic, s’inventa, o es crea. La cuina casolana fou inventada en aquest moment. Potser també hi ha la influència de les migracions.

Això s’ha estudiat sobretot en relació amb el nacionalisme, per exemple la influència dels migrants irlandesos als Estats Units per a donar suport a la causa nacional d’Irlanda. O fins i tot més recentment, el cas de la migració croata, la població més jove de la qual, tot i no haver nascut a Croàcia, va anar a lluitar per la independència de la seva pàtria.

Aquesta idea aprofundiria en aquests treballs que està fent ara sobre els valors menors o els elements banals de la identitat regional i nacional. Des d’aquesta perspectiva, creu que serien molt determinants, tant com ho poden ser la pintura o l’arquitectura?

PUBLICITAT

Sí. Jo crec que fins i tot més. Quan ara preguntes a algú què té de típic la seva regió, solen dir el menjar gairebé sempre. També el ball, la música, el paisatge… i no es fa tanta referència a l’alta cultura, que és més globalitzada i homogènia.

O el futbol, es diu que la Champions és un element d’integració de la Unió Europea.

Sí, el futbol també. L’esport és molt important com a element identitari, però també de ciutats, d’identitat de ciutat.

El seu marc cronològic d’anàlisi és entre 1890 i la Segona Guerra Mundial, quan molts dels processos descrits s’han completat. Però aquí, l’interessant és veure com aquest procés es converteix, en alguns llocs com Catalunya, no en un factor de nacionalització sinó en un factor de creació d’una identitat diferenciada… I per part dels mateixos grups socials, les classes urbanes modernes. Quins factors creu que produeixen aquesta diferenciació, aquesta bifurcació? Que en algun lloc prengui aquest element d’una nova lleialtat, de construcció d’una nova lleialtat?

No hi ha un model fix. El que és important és la llengua, si existeix una llengua, sobretot si és estandarditzada i amb una tradició escrita. A Eslovàquia, per exemple, tenen un idioma diferent perquè Eslovàquia formava part del regne d’Hongria, i no d’Àustria. El seu dialecte era una mica diferent del txec, i per això deien que tenien un altre idioma. A Macedònia hi passa el mateix, tenen gairebé la mateixa llengua que els búlgars, però el 1945 es va decidir que Macedònia era una part diferenciada i s’establí que tenien la seva llengua pròpia. Semblant a la situació entre el valencià i el català, que hi ha valencians que diuen que el seu és un altre idioma.

«Barcelona és un factor crucial. És una ciutat gran, la gent es troba. Els activistes no estan perduts com a la Bretanya, per exemple.»

La diferència entre dialecte i idioma és, en el fons, tenir un sistema educatiu. Tot i això, crec que el més important són les circumstàncies geopolítiques. En el cas català, per exemple, Barcelona és un factor crucial. És una ciutat gran, la gent es troba. Els activistes no estan perduts com a la Bretanya, on hi trobes quatre o cinc ciutats, però cap de gaire gran, la qual cosa provoca que tots els que tenen ambició acabin a París. Aquí tothom es reuneix a Barcelona. I després hi ha la rivalitat amb Madrid, que també ajuda. Són molts factors, però no hi ha receptes fixes.

La tesi que ha sostingut és que després del 1940 el moviment regionalista hauria acabat. Per què creu que acaba?

Crec que hauria de matisar una mica aquesta conclusió. El que he observat és que allò que he anomenat la cultura del regionalisme, és a dir, el valor de la cosa típica i vernacle en l’arquitectura, per exemple, o la pintura de Zuloaga o de Sorolla, desapareix després de la Primera Guerra Mundial. Bé, no desapareix en el sentit que es continuen venent quadres amb aquest estil, però sí que passen a un segon pla en les revistes artístiques i en les exposicions, on són totalment superats per les noves avantguardes.

És en aquest sentit que parlo de la fi del moviment regionalista. I amb l’arquitectura triguen una mica més, però després del 1945 els debats arquitectònics són sobre la modern architecture, és a dir, Le Corbusier, Bauhaus… A partir d’aquest moment, els arquitectes de la generació del regionalisme són vistos com a provincians, nostàlgics, reaccionaris, semifeixistes…

«En un món que canvia cada vegada més ràpid a causa de la globalització, la gent vol preservar cert sentiment de pertinença.»

Però llegint alguns estudis recents, observem que el regionalisme no desapareix del tot. Per exemple, a Alemanya les associacions regionalistes comptaren amb més membres després de la Segona Guerra Mundial que abans. Foren molt populars. Després del trauma de la guerra, eren un lloc segur on podien reproduir i escoltar la seva música. Era una mica l’esperit dels anys cinquanta, com de petit burgès tancat, amb un ofici convencional.

Portant la reflexió al moment actual podríem afirmar que, en aquests últims temps, s’ha produït una progressiva tornada a l’ètnic, regional, local. També en el nacionalisme d’Estat. Alguns dels moviments populistes que han aparegut tenen un fort component d’arrelament en el fet local i de desconfiança en la globalització. Veiem fenòmens com l’agudització del nacionalisme flamenc, escocès, català… Encara que també de l’italià, de l’espanyol… Com ho interpreta?

Crec que la Unió Europea va contribuir de manera involuntària a aquest procés quan, als anys 60, a partir de la idea d’homogeneïtzar l’espai i la Unió, i encara que no li interessava gens la identitat i la cultura, inicià una estratègia d’invertir, a través dels fons de convergència, en les regions endarrerides per a afavorir-ne la modernització. Aquests fons es van pagar directament a les administracions regionals. De fet, França, que només tenia departaments, va haver d’ajuntar-los per a crear regions i poder optar al finançament europeu.

D’aquesta manera la Unió Europea va fomentar un reforç del poder i l’autonomia de les regions. En aquest context podem observar una competició cada vegada més forta entre regions per a atreure inversions. Es produeix quelcom que podríem definir com a region branding, és a dir, màrqueting de les regions per a atreure no només capitals, sinó gent amb talent, turistes…

«Espero que en política comencem a parlar una altra vegada de realitats econòmiques, perquè així es pot construir un compromís.»

Jo recordo que, quan era jove, quan es parlava d’identitat es feia referència a la identitat individual. Eren assumptes de psicologia. En els anys 60 i 70 això era el que importava. Si avui parlem d’identitat, gairebé sempre es tracta de la identitat regional o nacional, de territoris. Això és un canvi enorme, i a vegades em sembla una mica exagerat. D’una banda em sembla bé, perquè es comprèn una mica que, en un món que canvia cada vegada més ràpid a causa de la globalització, la gent vol preservar cert sentiment de pertinença, saber què la defineix, d’on prové. Però també crec que, en cert sentit, moltes administracions i autoritats fomenten també aquestes identitats regionals per a legitimar-se.

Durant un temps semblava que l’Europa de les regions podia contribuir a l’enfortiment del projecte europeu. El que semblava que contribuiria a superar l’Estat-Nació per a anar cap a estructures subestatals contribuint amb això a aquesta superestructura que és la Unió Europea, ara són elements disgregadors, és a dir, que cadascú reclama la seva posició en el món una mica autònomament.

Crec que en els últims trenta anys hem parlat molt d’identitats. Identitats regionals, nacionals… I al mateix temps, a la Universitat ensenyem que les identitats són construccions socials, que les tradicions són invencions. Fem llegir Hobsbawm o Benedict Andersen. Però, en paral·lel, sentim a dir diàriament que cada nació té la seva identitat, la seva cultura. Crec que, com que parlem tant d’identitats, la població ho normalitza i ho pren com a quelcom que existeix i prou.

Ara bé, jo a vegades també espero que, en política, comencem a parlar una altra vegada de realitats econòmiques, perquè amb realitats econòmiques pots construir un compromís. Però amb les identitats això no és possible, perquè parlem de nosaltres. I nosaltres no volem canviar d’identitat. Això és com un atzucac.

Això vol dir que, com a historiadors, hauríem d’abandonar una mica la via que van obrir Anderson i Hobsbawm, i que potser hauríem d’intentar explicar altres fenòmens com el canvi social en aquests últims trenta anys en uns termes que resultessin comprensibles. Tal vegada hem insistit massa en la identitat.

Sí. El que passa amb el gir espacial és que hi ha més èmfasi, no tant en les identitats des de dalt i que són homogènies i uniformes, sinó també que els individus viuen i experimenten els espais i les identitats territorials pel seu compte, que no tothom els experimenta de la mateixa manera, que cadascun de nosaltres conforma aquesta identitat a la seva manera. Vist així, hi ha molta més diversitat. La perspectiva des de baix és més multiforme que la perspectiva des de dalt. Permet mostrar que aquestes identitats no són blocs homogenis, sinó que cadascú ho utilitza, ho viu, ho canvia, ho transforma. No es tracta d’elements fixos.

Però certament, crec que hi ha altres temes que mereixen l’interès dels historiadors i que socialment potser són més fonamentals, com el medi ambient, les relacions entre éssers humans i el món animal, les diferències entre rics i pobres, la sostenibilitat del planeta. Espero també que els polítics deixin de parlar tant d’identitats i es preocupin del canvi climàtic i de la justícia social.