La situació és en aquests moments tan ajustada que pot passar de tot. L’extrema dreta francesa pot quedar-se a les portes de l’Elisi o anul·lar-se en la seva competència interna i no aconseguir la segona volta. Es pot afermar com a alternativa política al macronisme –depassant per primera vegada el 40 % dels vots– o veure’s relegada a la subalternitat d’una tercera posició, superada tant pel president actual de la República com per la candidata de la dreta clàssica: Valérie Pécresse. Així, el bloc identitari pot tornar inesperadament a la situació del 2007 i el 2012 –justament quan menys gent ho preveia– o, per contra, situar-se a escasses dècimes d’Emmanuel Macron.

La causa d’aquesta especial incertesa s’anomena Éric Zemmour i, molt en particular, la seva presència electoral com a candidat del partit Reconquesta, de creació recent i nom evocador a oïdes d’un peninsular. La clau de la candidatura de Zemmour no és, tanmateix, la seva altisonància –què afirma o com ho afirma–, sinó el que representa tàcticament. Zemmour és un projectil. Un torpede que anhela ressituar les peces dins del conjunt de la dreta francesa. Des de Xavier Bertrand o Éric Ciotti fins als marges de la il·legalitzada Génération Identitaire. La reconquesta no es refereix llavors tant al territori, sinó al camp genuí de la dreta política francesa.

Tanmateix, aquesta operació comporta un alt risc a curt termini: el perill de fraccionar fins a tal punt el vot nacionalista que les dues candidatures de l’extrema dreta es vegin sobrepassades per la dreta conservadora, fins ara feble. L’amenaça es conjuga així com un escenari en el qual els ultres podrien retrocedir electoralment malgrat congregar més vots que mai.

 

L’operació Zemmour

El 28 de setembre del 2019 es va celebrar a París amb certa pompa la denominada «convenció de la dreta», esdeveniment organitzat per Erik Tegnér i François de Voyer, pròxims a Marion Maréchal Le Pen i, alhora, persones ben considerades i amb bons contactes dins del sector més conservador dels Republicans. A la cita, que pretenia emular els usos i costums de la dreta nord-americana, hi van assistir Éric Zemmour, Robert Ménard –alcalde de Béziers– i diverses personalitats de la dreta intel·lectual i mediàtica francesa. El seu diagnòstic apuntava llavors a l’esgotament de la figura de Marine Le Pen i a la necessitat de reunir tots els conservadors dins d’una mateixa candidatura a la dreta de les postures tradicionals de la dreta clàssica gal·la.

Els dies anteriors a l’acte, els organitzadors anunciaven la seva intenció de «crear un ecosistema favorable perquè emergeixi un candidat», sota la hipòtesi que «si tenim un bon candidat el 2022, podem guanyar enfront de Macron, perquè l’esquerra i l’extrema esquerra cauran en l’abstenció». La idea, en aquell moment, era forçar una entesa entre les dretes per provocar, a imatge i semblança del que havia passat amb Boris Johnson o Donald Trump, una reorganització i un desplaçament dels conservadors cap a posicions cada vegada més integristes en l’àmbit moral i identitàries en l’àmbit nacional.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.