La situació és en aquests moments tan ajustada que pot passar de tot. L’extrema dreta francesa pot quedar-se a les portes de l’Elisi o anul·lar-se en la seva competència interna i no aconseguir la segona volta. Es pot afermar com a alternativa política al macronisme –depassant per primera vegada el 40 % dels vots– o veure’s relegada a la subalternitat d’una tercera posició, superada tant pel president actual de la República com per la candidata de la dreta clàssica: Valérie Pécresse. Així, el bloc identitari pot tornar inesperadament a la situació del 2007 i el 2012 –justament quan menys gent ho preveia– o, per contra, situar-se a escasses dècimes d’Emmanuel Macron.
La causa d’aquesta especial incertesa s’anomena Éric Zemmour i, molt en particular, la seva presència electoral com a candidat del partit Reconquesta, de creació recent i nom evocador a oïdes d’un peninsular. La clau de la candidatura de Zemmour no és, tanmateix, la seva altisonància –què afirma o com ho afirma–, sinó el que representa tàcticament. Zemmour és un projectil. Un torpede que anhela ressituar les peces dins del conjunt de la dreta francesa. Des de Xavier Bertrand o Éric Ciotti fins als marges de la il·legalitzada Génération Identitaire. La reconquesta no es refereix llavors tant al territori, sinó al camp genuí de la dreta política francesa.
Tanmateix, aquesta operació comporta un alt risc a curt termini: el perill de fraccionar fins a tal punt el vot nacionalista que les dues candidatures de l’extrema dreta es vegin sobrepassades per la dreta conservadora, fins ara feble. L’amenaça es conjuga així com un escenari en el qual els ultres podrien retrocedir electoralment malgrat congregar més vots que mai.
L’operació Zemmour
El 28 de setembre del 2019 es va celebrar a París amb certa pompa la denominada «convenció de la dreta», esdeveniment organitzat per Erik Tegnér i François de Voyer, pròxims a Marion Maréchal Le Pen i, alhora, persones ben considerades i amb bons contactes dins del sector més conservador dels Republicans. A la cita, que pretenia emular els usos i costums de la dreta nord-americana, hi van assistir Éric Zemmour, Robert Ménard –alcalde de Béziers– i diverses personalitats de la dreta intel·lectual i mediàtica francesa. El seu diagnòstic apuntava llavors a l’esgotament de la figura de Marine Le Pen i a la necessitat de reunir tots els conservadors dins d’una mateixa candidatura a la dreta de les postures tradicionals de la dreta clàssica gal·la.
Els dies anteriors a l’acte, els organitzadors anunciaven la seva intenció de «crear un ecosistema favorable perquè emergeixi un candidat», sota la hipòtesi que «si tenim un bon candidat el 2022, podem guanyar enfront de Macron, perquè l’esquerra i l’extrema esquerra cauran en l’abstenció». La idea, en aquell moment, era forçar una entesa entre les dretes per provocar, a imatge i semblança del que havia passat amb Boris Johnson o Donald Trump, una reorganització i un desplaçament dels conservadors cap a posicions cada vegada més integristes en l’àmbit moral i identitàries en l’àmbit nacional.
PUBLICITAT
Zemmour és un projectil. Un torpede que anhela ressituar les peces dins del conjunt de la dreta francesa.
El candidat per dur a terme aquesta operació ha resultat ser Éric Zemmour; personalitat tan radical com a cavall entre diversos mons: la premsa conservadora, els mitjans de comunicació de masses, la retòrica identitària, la pruïja intel·lectual. A més, com a figura fortament mediàtica, Zemmour disposa d’un avantatge addicional: és relativament «transversal» dins de la dreta. L’estimen per igual les bases dels Republicans, els militants del Reagrupament Nacional (antic Front Nacional) i els activistes de la galàxia identitària. Es tracta d’una figura pont, d’un node o canal de comunicació entre diferents; i, per la mateixa raó, potser també d’una figura transitòria. Un carisma desbordant i, alhora, delicat al qual altres han conferit una funció històrica.
Diferències entre Zemmour i Le Pen
Malgrat no haver aconseguit el realineament dels Republicans a la casa comuna de les dretes desacomplexades –amb algunes excepcions com Guillaume Peltier–, ni tampoc el desànim de Marine Le Pen –tot i el transvasament de centenars de militants i de personalitats com Gilbert Collard o Jérôme Rivière–, el candidat Éric Zemmour està encara en condicions d’arribar a la segona volta i provocar un veritable capgirament dins de tota la dreta francesa. Un canvi de rumb que, sens dubte, aprofundirà en els moviments de fons ideològics i estratègics que experimenten els conservadors a escala global.
Al contrari del que podria semblar, els dos candidats de l’extrema dreta francesa no es detesten ni es tenen mania personal –de fet, Marine Le Pen i Éric Zemmour han compartit nombrosos moments mentre el segon treballava com a periodista–; simplement enarboren projectes estratègics diferents. Marine Le Pen representa una estratègia que aposta per «continuar normalitzant», «credibilitzant» i «apaivagant» la imatge de la ultradreta a França, proposant una revisió del republicanisme en clau social, identitària i sobiranista –i podent encara fer picades d’ullet a l’esquerra antiwoke i als antics simpatitzants del PCF–; mentre que Éric Zemmour actua com el candidat d’un nacionalisme explícitament dretà que oneja la bandera del «gran reemplaçament», es declara obertament contra el matrimoni homosexual i interpel·la el compromís dels «francesos de soca-rel» que senten amenaçades la seva «cultura» i la seva «civilització».
Fa descansar tota la seva estratègia en un conjunt molt reduït de temes i se situa sense complexos a la dreta.
Marine Le Pen s’observa ella mateixa com la candidata de la síntesi entre l’esquerra i la dreta, en una mena de patriotisme nou de sabor inequívocament «antimundialista». Per part seva, Zemmour es veu a si mateix com la síntesi entre l’electorat popular de Marine Le Pen i l’electorat burgès de Valérie Pécresse; amb l’agregat d’una part del vot tradicionalment abstencionista. La presidenta del Reagrupament Nacional percep en Zemmour una figura política obsessionada per dues qüestions, identitat i immigració, que redueix l’àmbit de temes tractats per l’extrema dreta i desfà el camí emprès per ella mateixa des de l’any 2011.
A més, acusa l’experiodista de ser excessivament liberal en l’àmbit econòmic, tenir poca «sensibilitat social» i, en definitiva, representar un pas enrere en la normalització i la complexització de les idees «patriotes» a França. Al seu torn, Éric Zemmour culpa Marine Le Pen de ser innecessàriament timorata, d’estar «acomplexada» davant dels «consensos progres» i de voler ressuscitar de manera completament intempestiva la memòria sentimental del Partit Comunista Francès de finals de la dècada de 1970. D’alguna manera, Zemmour retreu a Le Pen que no hagi entès el que va significar la victòria de Donald Trump per a la dreta radical a escala global ni hagi extret conclusions suficients de la derrota de la seva candidatura en les eleccions presidencials del 2017.
Per això no és una qüestió ideològica la que enfronta tots dos candidats; no és un assumpte de fons, ni tan sols un programa presidencial. En aquest terreny es podrien posar perfectament d’acord. Més aviat es tracta d’una qüestió estratègica: de dilucidar cap a quin horitzó es dirigeix la dreta radical. Marine Le Pen aposta per continuar «presidencialitzant» l’agenda de l’extrema dreta, construint un discurs clarament identitari en l’àmbit nacional, raonablement social en l’àmbit econòmic i lleument modern en l’àmbit moral. La líder de l’RN proposa continuar la via oberta per Florian Philippot –l’anomenat «patriotisme del segle XXI»–, ja sense el seu antic número dos, ara atrapat en una mena de conspiranoia in allegro.
Pensa que l’electorat més conservador, excitat pel fantasma de la «musulmanització de França», premiarà la fermesa.
Paral·lelament, Éric Zemmour parteix de la premissa que la dreta convencional es troba ideològicament en transició des dels temps de Nicolás Sarkozy i que aquesta situació permet imaginar una futura «unió de les dretes» amb el centre de gravetat en l’extrema dreta. Per aquest motiu, l’equip del polemista està disposat a fer descansar tota la seva estratègia en un conjunt molt reduït de temes i a situar-se sense complexos a la dreta; perquè pensa que en un moment de desordre ideològic, l’electorat més conservador, excitat pel fantasma de la «musulmanització de França», premiarà la fermesa. I que, fet i fet, aquest basculament de l’electorat cap a posicions dures obrirà una «finestra d’oportunitat» per a la reconfiguració de tot el camp de la dreta francesa.
Un crupier
Així que Éric Zemmour, més que un polític, més que un polemista, més que un ideòleg, fa en aquests moments el paper de crupier. La seva funció no passa per renovar l’extrema dreta en el pla de les idees –projecte que sí que va ambicionar Marine Le Pen durant la dècada passada–, sinó per repartir les cartes dins del «camp dels nacionals». El seu objectiu prioritari no és, doncs, arribar a la presidència de la República, sinó provocar un sisme dins de la dreta radical que enfonsi el lideratge de Marine Le Pen, desmoralitzi definitivament els Republicans i forci una recomposició dins de l’univers conservador. Reconquesta és un projecte polític per forçar la constatació següent: o ens unim o no vencerem mai. O tenim en compte que el futur de la dreta són Boris Johnson, Donald Trump i el que representa ideològicament l’eix de Visegrad, o serem sempre superats per projectes de tall progressista.
Dreta en plena ebullició
La clau es troba, per tant, aquí: en la batalla per l’hegemonia que es lliura dins del món de les dretes. En conèixer en quina mena de posicions es mourà la dreta quan acabi la dècada actual. En saber, en suma, fins on arribarà la metamorfosi. Però, compte!, el fet que a França la presidència de la República es disputi entre un candidat de centredreta, un de dreta i dos d’extrema dreta no significa que la societat francesa s’hagi tornat conservadora o hagi acceptat majoritàriament l’agenda etnonacionalista. Significa més aviat que la dreta política està en plena ebullició, altament mobilitzada i en un període de dinamisme marcat; mentrestant, l’esquerra sociològica està extraviada i resignada, mantenint encara una capacitat important de mobilització, però sense desembocadura politicoelectoral clara. En aquest context, el repte consisteix a pensar si França està seguint políticament el camí d’Itàlia, si estem davant d’una tendència europea i, si es pot –i com– revertir aquest patró.
