Ernest Lluch va lliurar moltes batalles polítiques i va llançar innumerables idees al vent. En va perdre més que no pas en va guanyar i n’hi van ignorar encara moltíssimes més que no pas prendre en consideració. Enumerar-les totes i analitzar-les en profunditat equivaldria a escriure una nova biografia. Tanmateix potser de totes n’hi ha una en què paga la pena detenir-se per allò que ens diu del present i ens alerta d’allò que pot esdevenir a partir d’ara. Es tracta del seu pensament en relació a la conjugació de l’imaginari nacional entre les poblacions autòctones d’un territori –enteneu les que fa algunes generacions que hi viuen– i les nouvingudes i al seu resultat en la configuració de la societat resultant.

A l’Ernest, que era Lluch Martín i en feia ostentació, l’interès per aquesta qüestió li venia de casa, encara que no va ser fins a la trentena que va visualitzar-la com un problema. Per la banda paterna, els Lluch eren de Barcelona amb ramificacions familiars a Esparraguera i Vilassar de Mar. Per la materna, encara que la seva mare Jacinta era d’aquesta localitat, el pare d’ella, metge, procedia d’Eivissa i la seva família era originària de La Horcajada, prop de la Serra de Gredos, a Àvila. A casa la Jacinta es parlava castellà, per bé que el matrimoni Lluch Martín ho va fer sempre en català. Es consideraven catalanistes i el pare, Enric, pròxim a l’Acció Catalana de la Segona República, no va usar mai la terminologia de nacionalista català per a designar-se.

El món d’amistats i relacions que va viure l’Ernest en la seva adolescència era, bo i desenvolupar-se en la constricció i el discurs que imposava el franquisme, eminentment català i en català. Ho va ser en l’àmbit familiar, al barri de Vallcarca, amb els amics a l’escola dels Josepets de Gràcia, o amb Nemesi Ponsati i Romà Cuyàs en les hores de lleure com a atleta i també en el laboral, al taller de cintes, corretges i cinturons del pare.

 

Viatges adolescents per les Espanyes

A mitjans de la dècada dels cinquanta, precisament fruit d’aquest negoci familiar, Lluch va tenir l’oportunitat amb setze anys de recórrer bona part d’Espanya –o de les Espanyes, com li agradaria dir després. Va visitar sobretot les Castelles, la Vella i la Nova, Madrid, Extremadura i Navarra i el País Basc. S’hi va moure en tren, amb estades llargues, sol o en companyia d’agents comercials locals que prenien comandes de l’empresa del seu pare. Posat d’altra manera, Lluch no va anar a les Espanyes a fer el turista, sinó que, com a venedor de comerç que era, va interactuar amb els oriünds.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

I com a bon observador, i així ho palesen les innombrables cartes que va adreçar a la seva família, va captar l’essència dels indrets que va trepitjar i que eren molt diferents de Barcelona i, entre aquests, poblacions com Valladolid, Badajoz, Zafra, Càceres o Sant Sebastià. Encara que fos amb una dosi de construcció d’ell i la seva trajectòria com a personatge i hi afegís, per tant, el pensament de sal i el pessic de pebre corresponent, aquesta experiència li fou molt útil per conèixer ben aviat unes realitats que no per imaginades deixaren de ser enriquidores.

Fou amb aquest bagatge que, retornat a Barcelona i amb l’ànim de buscar una sortida, seguint la petja del seu germà gran, Enric, per escapar del fat que el determinava a encarregar-se del negoci familiar, s’enrolà a la carrera d’Econòmiques a la Universitat de Barcelona. L’Ernest hi entrà sota dos paràmetres que mancaven a bona part dels seus companys. D’entrada per la seva extracció social sabia, amb totes les lletres, què era treballar. La vida a Lluch no li havia vingut donada i això sempre el feu recelar d’entrada dels que havien tingut més facilitats. Aquells qui, per exemplificar-ho, coneixien Londres o París i sabien jugar al bridge. I el segon fou, precisament, el coneixement de les Espanyes lligat a una vivència personal d’interacció amb persones no només d’un altre indret sinó també d’un altre estrat social.

En els anys d’universitari a cavall de la dècada dels 50 i 60, Lluch va conèixer noms dels qui eren o després serien la crema de la intel·lectualitat catalana, de tendència i generació diversa, des d’un Max Cahner a un Jordi Solé Tura passant per Jordi Maluquer, Ramon Bastardes, Octavi Pellissa, Salvador Giner i molts més, junt amb professors i mentors com Fabián Estapé o Jaume Vicens Vives. En aquest ambient amarat de moviment estudiantil antifranquista Lluch va començar a involucrar-se en política. Partint de la coneixença de Raimon Obiols de seguida sintonitzà, encara que no hi milità, amb els músics, el Moviment Socialista de Catalunya on també s’enquadrava el professor d’Economia, Joan Reventós.

 

Agitador intel·lectual

En aquest període Lluch, sobretot per mitjà de l’elaboració de la seva tesi doctoral des de la perspectiva de la Història del pensament econòmic sobre un important elenc de figures que havien contribuït a la recuperació econòmica i cultural de Catalunya després de la desfeta de la Guerra de Successió, va prendre consciència que també ell podria ser una figura equivalent amb el teló de fons del règim franquista. A partir de les acaballes de la dècada dels 60, amb una creixent participació en la premsa i la vida universitària, l’Ernest va focalitzar la seva energia, que era molta, en aquest objectiu. Quan exercia d’articulista, de professor i més endavant de polític allò que feia era presentar distintes facetes de la concepció primera de si mateix com a intel·lectual agitador: algú que pareix idees i les llança a l’àgora per tal que siguin debatudes.

De l’etapa valenciana, Lluch va traslladar a la política que en les coses de la identitat no es pot allargar més el braç que la màniga.

De sobte l’esdevenidor es va complicar. Arran de la formació del Sindicat democràtic d’estudiants, de la Caputxinada, la carrera de Lluch a la Universitat de Barcelona es va interrompre. El mateix que va succeir amb una setantena de joves professors fou expulsat i hagué de cercar un nou destí professional. L’any 1970 el va trobar com a professor a la nova facultat d’Econòmiques de la Universitat de València. Atès que sempre fou una persona que no volia passar pels llocs on anava o vivia sinó formar part del seu paisatge, va traslladar-se a la capital del Túria amb la seva esposa i dues filles i allí va tenir encara la tercera i aviat va viure com un valencià més.

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

A València, a més de la tasca docent, s’involucrà en política. Conegué, debaté amb Vicent Ventura, ànima del socialisme valencianista, i amb Joan Fuster, encimbellat i criticat a parts iguals arran del seu Nosaltres, els valencians. Allí, com cantà Raimon, va passejar i hi trobà gent que l’estimà molt, poc o gens, féu bones amistats i alguna estúpida enemistat i a més de trobar March, Roig, Estellés, Alfaro i les dues figures esmentades, Lluch sobretot hi visqué uns anys, del 1970 al 1977, plens de vida que el feren com a home, com a pensador i com a polític, gairebé sense que ell mateix se n’adonés.

Sempre amb el retrovisor d’allò que passava al nord amb la confluència del socialisme català i viatjant a Madrid i a Saragossa i coneixent més i més individualitats del món socialista, de la branca que fos, Lluch volgué que l’incipient Partit Socialista del País Valencià, que contribuí a posar en marxa, establís un pacte amb el PSOE a l