Si fos el cas que haguéssim entrat en una nova guerra freda, convindria no repetir els errors comesos durant l’època de confrontació bipolar entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Cada vegada són més els polítics i, sobretot, els observadors, l’acadèmia i els mitjans de comunicació, que creuen que ja som molt a prop d’una nova etapa bipolar, competitiva i plena de perills bèl·lics, aquest cop entre els Estats Units i la Xina, que es considera a si mateixa com la superpotència cridada a liderar l’ordre mundial o, com a mínim, a compartir-lo a partir de mitjan segle XXI, de manera que el seu ascens esdevindrà l’escenari d’aquesta segona guerra freda de la qual intentarà sortir-ne victoriosa, de la mateixa manera que van ser els Estats Units qui van sortir-ne de la primera contra la Unió Soviètica.

Són tan sòlids els arguments dels qui la declaren inevitable com els dels qui creuen que cal, sobretot, evitar-la. La invasió d’Ucraïna és la prova més sòlida de l’entrada en la nova etapa, en la qual la Rússia de Putin és només la punta de llança de la Xina, l’autèntic imperi successor de la Unió Soviètica en la competència per l’hegemonia enfront dels Estats Units. Als intents d’encapsular la crisi bèl·lica en territori ucraïnès i trobar una pau ràpidament pactada, a costa probablement de concessions territorials importants per part de Kíiv, els acompanyen els desitjos d’evitar aquesta segona guerra freda o, fins i tot, el que es podria interpretar com la continuació de la guerra freda original entre capitalisme i comunisme sota altres formes i amb altres protagonistes després d’una pausa o treva de 30 anys.

De nou ens trobem en una carrera estratègica, plantejada com una competència a llarg termini, permanent i oberta, en la qual la Xina vol, primer de tot, desplaçar els Estats Units d’Àsia, de la mateixa manera que la Unió Soviètica volia imposar-se a Europa. Com el Moscou bolxevic, Pequín pensa en un ordre mundial si no cèntric, que domini la triple massa continental eurasiàtica i africana, i ofereixi com a alternativa a l’ordre capitalista, democràtic i liberal el seu projecte autoritari i il·liberal, de control tecnoideològic i d’economia estatista de mercat.

Hi ha també diferències notables. No hi ha res semblant al comunisme soviètic pel que fa a projecte de revolució mundial i de substitució del sistema capitalista. La Rússia de Putin és només una ombra de la Unió Soviètica i un avatar disminuït de l’imperialisme rus que va aconseguir el seu moment de màxima expansió amb Stalin. La Xina, en canvi, sense tenir la força mundial soviètica, és el competidor econòmic que l’URSS no va poder ser mai. Són noves les interdependències tecnològiques i econòmiques entre les superpotències, fins al punt de constituir l’element més favorable a una geometria acordada de la confrontació, lluny de la cruesa de l’etapa entre 1945 i 1989.

Entre les prevencions respecte a una nova guerra freda hi ha el desig ingenu de tornar a l’statu quo anterior a la guerra d’Ucraïna i de seguir amb la globalització tal com havia funcionat, no tan sols amb la Xina, sinó també amb la Rússia de Putin. És clar que sense un canvi de règim a Moscou les coses no podran tornar al seu lloc, tot i que no se sap encara quines lliçons n’extraurà Pequín de cara a construir un nou sistema de cooperació competitiva que permeti mantenir almenys una part dels avantatges de la globalització ara en crisi.

La guerra freda va tenir un final incomplet perquè no va aconseguir la integració en el sistema de Rússia, primer, ni de la Xina, després, segons ha explicat magistralment el professor Hal Brands, al seu llibre The Twilight Struggle: What the Cold War Teaches Us about Great-Power Rivalry Today. Els líders russos i xinesos no veuen els Estats Units com una font d’estabilitat sinó com una amenaça a la seva seguretat i als seus projectes expansius. Amb l’hegemonia de Washington en dubte, els successius presidents han comès, segons Brands, tres errors decisius: de distracció –dedicant-se a l’Orient Mitjà una dècada sencera–, de desinversió – amb retallades militars pressupostàries en moments inoportuns– i de descompromís, amb els dubtes sobre el lideratge mundial, que comencen amb Obama i esdevenen oberta enretirada amb Donald Trump.

Potser la segona guerra freda és inevitable, però no ho són els errors de la primera. La llista és llarga i comença per la cacera de bruixes del maccarthisme, segueix amb el suport a règims reaccionaris com el del general Franco, assassinats com el del primer ministre del Congo Patrice Lumumba, cops d’Estat com els perpetrats a l’Iran, Guatemala, Xile o l’Argentina, i en general la militarització de la política internacional i la interiorització de la polarització dins de les societats democràtiques. El general Dwight Eisenhower, que tant va contribuir-hi en els seus vuit anys presidencials, ja va advertir tant del perill de «destruir precisament el que es volia defensar» com de la influència excessiva del «complex militar-industrial».

Entre els elements de l’èxit s’hi compta la claredat de l’estratègia de contenció de l’ambició imperial soviètica, dissenyada per George Kennan en el seu Long telegram de febrer de 1946 –ple d’idees tan vàlides avui davant Putin com aleshores davant Stalin– i el bon funcionament de les aliances amb els països europeus i amb el Japó, de les quals l’Aliança Atlàntica n’és l’expressió institucional més determinant i el llegat més valuós. «La influència més important dels Estats Units sobre l’evolució interna de Rússia seguirà sent la del seu exemple: la influència de què és, i no tan sols de què és per als altres, sinó què és per si mateix», va escriure Kennan més tard a Foreign Affairs, la mateixa revista on havia publicat la versió pública del seu famós assaig diplomàtic, sota el títol «Les fonts de la conducta soviètica».