Laporta va guanyar les recents eleccions a la Presidència del Barça i encara el segon mandat de la seva segona etapa al capdavant del club. És una victòria legítima i clara, per la qual cal felicitar-lo. Això obre un període d’estabilitat, que a més coincideix amb els bons resultats del primer equip masculí de futbol, que és el que acostuma a guiar l’humor de la majoria d’aficionats. Pot ser un bon moment per analitzar amb calma, sense oportunismes conjunturals, el present i el futur de la institució.
Una victòria electoral no tapa les ombres sobre la governança i les finances del club, que és un bé col·lectiu que pertany als seus socis i sòcies i que juga un paper important en el conjunt de la societat. Els dubtes i manca de transparència sobre les comissions pels fitxatges, sobre els repetits canvis d’empresa auditora, sobre la saga d’interessos i rectificacions en els mitjans oficials del club (Barça TV, Barça One, Barça Studios, Barça Play), i sobre les maniobres al voltant de les palanques, mereixen respostes més clares que les que s’han ofert per part de les persones que dirigeixen el FC Barcelona.
PUBLICITAT
Una oposició tímida i poc clara no ha ajudat fins ara a donar esperances a totes aquelles persones que voldrien sentir-se orgulloses no només de l’actuació de jugadors i jugadores sobre el terreny de joc, sinó també de la institució de la qual depèn la sostenibilitat del projecte esportiu de l’entitat.
La situació financera i patrimonial del Barça és preocupant. Estem parlant d’un dels clubs esportius més endeutats del món, que haurà de fer front en els propers anys al pagament del deute per la construcció de l’estadi, i a la renúncia als ingressos que s’han venut com a resultat de l’estratègia de fer servir «palanques» per no afrontar decisions més dures que les que s’han afrontat. La situació financera del club era delicada per la mala gestió anterior a Laporta i pels estralls de la pandèmia, però en cap moment hi ha hagut un pla de sanejament que hagués estat habitual en qualsevol altra organització.
Un dels objectius hauria de ser poder anar al mercat de fitxatges i quan s’hi vagi anar-hi bé. És a dir, anar-hi selectivament, però quan s’hi vagi, poder fitxar a qui es vol fitxar, i no només a qui es pot fitxar (o adquirir en préstec). La base ha de ser la Masia, però complementant-la amb grans jugadors i amb altres que donin lloc a un planter compensat d’alta qualitat, on no se sobreexposi les estrelles de la Masia a una càrrega de partits excessiva per la seva joventut. Això es pot aplicar al futbol masculí i femení, i al mateix temps s’ha de vetllar perquè les seccions recuperin la brillantor que havien tingut, especialment en el bàsquet.
Els articles del dossier que presentem en aquest número aborden algunes d’aquestes qüestions. Lluís Foix aborda la dimensió emocional del vincle del Barça amb el conjunt de la societat. Ramon Besa aprofundeix en els detalls de les decisions que ha pres Laporta els darrers anys. Albert Garrido parla de com el Barça es pot defensar en un món dominat per fons sobirans i clubs-estat. Francesc Trillas es pregunta si l’aposta una mica insensata de Laporta per la resurrecció acabarà funcionant. I Maria Tikas…..
El futur de la lliga espanyola i el futbol europeu marcarà també el futur de l’entitat. El Barça hauria de tenir una posició clara al respecte, i no només oferir canvis d’opinió en funció dels cicles informatius, i molt menys fer seguidisme d’altres clubs, però sí coordinar-se amb ells quan hi hagi interessos en comú, especialment a nivell europeu, pensant en l’interès de l’espectador per sobre de tot. La naturalesa del club (propietat de la massa social) no hauria de canviar, és un dels seus trets distintius; però per això cal extremar la responsabilitat en la seva gestió, perquè faci servir la seva peculiaritat com un actiu i no com un hàndicap.
Encara que no sigui la principal preocupació de l’afició, un futbol lliure de la sospita de la corrupció i el mal govern ha de permetre enfocar amb optimisme el futur d’un club que segueix tenint un grau enorme de suport, més enllà dels seus partidaris més acèrrims. La premsa esportiva s’ha de plantejar en aquest context la seva responsabilitat en tant que el futbol té components de bé públic, la qualitat del qual depèn de tots els agents que participen en la seva cadena de valor. Si el populisme és inevitable en el futbol, fer-ne un gra massa pot perjudicar seriosament la salut a llarg termini d’un club.
La qualitat d’aquest bé públic inclou que la imatge i els valors que projecta l’entitat siguin amplament compartits per sectors majoritaris de la societat. En aquest sentit, un Barça «post-procés» hauria d’apel·lar també a la majoria silenciosa de catalanes i catalans, i d’aficionats d’arreu del món, que, simpatitzant amb el catalanisme, no es van sentir mai identificats amb l’independentisme. El Barça ha d’ampliar el pinyol: hi ha molt de talent organitzatiu i social (al sector privat, al sector públic, al tercer sector) que ni es planteja acostar-se a la gestió del Barça perquè la veu identificada amb un grup exclusiu, que no representa l’enorme capital social que hi ha a Catalunya.
