Hi ha molts músics que fan política. Són menys els polítics als quals els interessa la música, només cal veure com tracten aquest art en els seus programes de govern i les partides que li atorguen en els pressupostos. I encara n’hi ha menys de polítics capaços, més enllà d’assistir de manera protocol·lària a concerts, de dedicar part del seu temps a la música, sigui per interpretar-la o per explicar-la mitjançant l’escriptura. França té un ministre amb competència per a escriure una novel·la sobre un director d’orquestra. Aquí, teníem un polític que també havia estat ministre, que havia fet recerca musical i li havia dedicat moltes pàgines. Parlo de Bruno Le Maire i d’Ernest Lluch, dos polítics que saben crear el vincle necessari entre la música i la història unint dos mons que massa sovint sembla que no es troben.

A Ernest Lluch era fàcil veure’l allà on hi hagués música, fos el Liceu, La Faràndula de Sabadell o Torroella de Montgrí. Va escriure articles de temàtica musical a publicacions com La Vanguardia, Serra d’Or o Revista Musical Catalana, i també va contribuir en diversos programes de mà, aplegats, els uns i els altres, el 2004, a La passió per la música. Recerques d’un melòman il·lustrat, editat per Oriol Pérez Treviño. Amb el bagatge dels seus coneixements d’història econòmica sobre el segle XVIII que va plasmar en llibres com La Catalunya vençuda del segle XVIII o L’alternativa catalana (1700-1714-1740), Lluch es va interessar per la música d’aquella època contribuint a la investigació sobre dos compositors, Carles Baguer (1768-1808) i Ferran Sor (1720-1806).

 

L’austriacisme, ben viu

Baguer va compondre La principessa filosofa, ossia ‘El desdén con el desdén’, basada en una obra de teatre d’Agustín Moreto. L’òpera es va estrenar el 1797 al Teatre de la Santa Creu, que després seria Teatre Principal i ara és una ruïna. Els protagonistes de l’obra teatral eren el comte d’Urgell, el de Foix i el príncep de Bearn, a més de la princesa filòsofa del títol. El perfil del noble d’Urgell, diu Lluch, era molt semblant al de Joan-Josep d’Àustria, un personatge real el qual, en paraules de l’historiador Joan Reglà citades per Lluch, «va presidir, amb habilitat innegable, la reconciliació de Catalunya amb la monarquia de Felip IV». Per a l’economista, la tria d’aquella obra que van fer l’empresari de la Santa Creu i el compositor tenia «un clar sentit ideològic i directament polític». L’austriacisme seguia ben viu.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El llibret de l’òpera, però, es va perdre i Lluch juntament amb altres estudiosos de Baguer com Josep Maria Vilar van acabar pensant que potser era a l’arxiu de Montserrat on el monjo Daniel Codina custodiava uns manuscrits en els quals a la primera pàgina s’hi llegeix: La principessa filosofa. Tot, però, era una mica estrany perquè els personatges tenien poc a veure amb l’obra original de Moreto i la música tampoc no semblava de Baguer.

Els coneixements d’història econòmica del segle XVIII van portar Lluch a interessar-se per Carles Baguer i Ferran Sor.

La veritat la van donar a conèixer La botega d’òpera de l’ESMUC i el Liceu la primavera passada. Investigacions posteriors a les de Lluch fetes per Lluís Bertran van establir que a la carpeta de Montserrat només hi havia una versió per a clavicèmbal de l’obertura de l’òpera de Baguer i el segon acte d’una altra òpera, La confusione della somiglianza, o siano I due gobbi, de Marcos de Portugal (1762-1830). I això és el que els estudiants de l’escola de música van interpretar el 30 d’abril al Liceu. Sens dubte, a Lluch li hauria agradat veure a on va portar la recerca, que encara no està tancada, sobre l’òpera i també poder escoltar una mica de La principessa, encara que només fos l’obertura i amb clavicèmbal.

La curiositat històrica i musical de Lluch també va fer possible la representació de Telemaco nell’isola de Calipso, de Ferran Sor, al Festival de Torroella de Montgrí el 1997, exactament dos-cents anys després de la seva estrena, també al Teatre de la Santa Creu de Barcelona i amb pocs mesos de diferència amb la de l’òpera de Baguer. Bé, tampoc era l’òpera sencera. Lluch va contribuir a localitzar fragments de l’òpera que és el que es va interpretar. També en l’òpera de Sor hi ha una «forta càrrega ideològica», diu Lluch, ja que el llibret es basa en l’obra utòpica i pedagògica de François Fénelon sobre el personatge de Telèmac, una obra que a França va ser considerada un atac contra l’absolutisme despòtic. El polític català també va contribuir a localitzar altres partitures de Sor.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

 

Del segle XVIII al XX

Canviem de segle històric i de polític posat a ser