Hi ha molts músics que fan política. Són menys els polítics als quals els interessa la música, només cal veure com tracten aquest art en els seus programes de govern i les partides que li atorguen en els pressupostos. I encara n’hi ha menys de polítics capaços, més enllà d’assistir de manera protocol·lària a concerts, de dedicar part del seu temps a la música, sigui per interpretar-la o per explicar-la mitjançant l’escriptura. França té un ministre amb competència per a escriure una novel·la sobre un director d’orquestra. Aquí, teníem un polític que també havia estat ministre, que havia fet recerca musical i li havia dedicat moltes pàgines. Parlo de Bruno Le Maire i d’Ernest Lluch, dos polítics que saben crear el vincle necessari entre la música i la història unint dos mons que massa sovint sembla que no es troben.

A Ernest Lluch era fàcil veure’l allà on hi hagués música, fos el Liceu, La Faràndula de Sabadell o Torroella de Montgrí. Va escriure articles de temàtica musical a publicacions com La Vanguardia, Serra d’Or o Revista Musical Catalana, i també va contribuir en diversos programes de mà, aplegats, els uns i els altres, el 2004, a La passió per la música. Recerques d’un melòman il·lustrat, editat per Oriol Pérez Treviño. Amb el bagatge dels seus coneixements d’història econòmica sobre el segle XVIII que va plasmar en llibres com La Catalunya vençuda del segle XVIII o L’alternativa catalana (1700-1714-1740), Lluch es va interessar per la música d’aquella època contribuint a la investigació sobre dos compositors, Carles Baguer (1768-1808) i Ferran Sor (1720-1806).

 

L’austriacisme, ben viu

Baguer va compondre La principessa filosofa, ossia ‘El desdén con el desdén’, basada en una obra de teatre d’Agustín Moreto. L’òpera es va estrenar el 1797 al Teatre de la Santa Creu, que després seria Teatre Principal i ara és una ruïna. Els protagonistes de l’obra teatral eren el comte d’Urgell, el de Foix i el príncep de Bearn, a més de la princesa filòsofa del títol. El perfil del noble d’Urgell, diu Lluch, era molt semblant al de Joan-Josep d’Àustria, un personatge real el qual, en paraules de l’historiador Joan Reglà citades per Lluch, «va presidir, amb habilitat innegable, la reconciliació de Catalunya amb la monarquia de Felip IV». Per a l’economista, la tria d’aquella obra que van fer l’empresari de la Santa Creu i el compositor tenia «un clar sentit ideològic i directament polític». L’austriacisme seguia ben viu.

El llibret de l’òpera, però, es va perdre i Lluch juntament amb altres estudiosos de Baguer com Josep Maria Vilar van acabar pensant que potser era a l’arxiu de Montserrat on el monjo Daniel Codina custodiava uns manuscrits en els quals a la primera pàgina s’hi llegeix: La principessa filosofa. Tot, però, era una mica estrany perquè els personatges tenien poc a veure amb l’obra original de Moreto i la música tampoc no semblava de Baguer.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Els coneixements d’història econòmica del segle XVIII van portar Lluch a interessar-se per Carles Baguer i Ferran Sor.

La veritat la van donar a conèixer La botega d’òpera de l’ESMUC i el Liceu la primavera passada. Investigacions posteriors a les de Lluch fetes per Lluís Bertran van establir que a la carpeta de Montserrat només hi havia una versió per a clavicèmbal de l’obertura de l’òpera de Baguer i el segon acte d’una altra òpera, La confusione della somiglianza, o siano I due gobbi, de Marcos de Portugal (1762-1830). I això és el que els estudiants de l’escola de música van interpretar el 30 d’abril al Liceu. Sens dubte, a Lluch li hauria agradat veure a on va portar la recerca, que encara no està tancada, sobre l’òpera i també poder escoltar una mica de La principessa, encara que només fos l’obertura i amb clavicèmbal.

La curiositat històrica i musical de Lluch també va fer possible la representació de Telemaco nell’isola de Calipso, de Ferran Sor, al Festival de Torroella de Montgrí el 1997, exactament dos-cents anys després de la seva estrena, també al Teatre de la Santa Creu de Barcelona i amb pocs mesos de diferència amb la de l’òpera de Baguer. Bé, tampoc era l’òpera sencera. Lluch va contribuir a localitzar fragments de l’òpera que és el que es va interpretar. També en l’òpera de Sor hi ha una «forta càrrega ideològica», diu Lluch, ja que el llibret es basa en l’obra utòpica i pedagògica de François Fénelon sobre el personatge de Telèmac, una obra que a França va ser considerada un atac contra l’absolutisme despòtic. El polític català també va contribuir a localitzar altres partitures de Sor.

 

Del segle XVIII al XX

Canviem de segle històric i de polític posat a ser escriptor sobre música. Bruno Le Maire és des del 2017 ministre de Finances en el govern que presideix Emmanuel Macron, i abans ho va ser d’Agricultura amb Nicolas Sarkozy. És autor de la novel·la Musique absolue, sobre un dels més grans directors del segle XX, Carlos Kleiber. Que jo sàpiga no està traduïda ni al català ni al castellà, però sí a l’italià. Deu ser cosa de sensibilitat musical. Desconeixia la seva existència fins a llegir un article de Raimon Obiols en aquestes mateixes pàgines, Discursos, llibres i alegres falsaris, publicat en el número 23, on cita la novel·la una mica en passant, bo i declarar-se fan d’aquell director.

Com que jo també sóc fan de Kleiber, en vaig prendre nota. La vaig buscar i la vaig llegir d’una tirada, poc més de cent pàgines. Le Maire construeix un relat en el qual un periodista s’obsessiona per la figura del director quan, conduint en mig d’una pluja infernal camí d’un míting polític, escolta a la ràdio el tercer moviment de la Setena Simfonia de Beethoven dirigida per Kleiber amb l’Orquestra Simfònica de Baviera en record del director que ha mort aquell dia, el 13 de juliol de 2004.

L’obsessió del periodista per conèixer qui era aquell director el porta fins a un violinista austríac que havia treballat amb el músic i amb el qual havia mantingut una profunda amistat. El violinista, però, pateix la malaltia d’Alzheimer. Malgrat això, és capaç d’aprofitar els moments de lucidesa abans no se li enterboleixi el cap per parlar durant tres hores d’aquell geni que un altre geni, el pianista Sviatolsav Richter, havia definit com «un tità amb tan poca confiança en ell mateix».

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La novel·la no descobreix res de nou d’aquest tità de la direcció, però, en ser Le Maire un polític, no pot deixar de banda algunes reflexions polítiques i culturals que posa en boca del violinista de ficció. El pare del director, el també gran director Erich Kleiber, va fugir d’Alemanya el 1937 i ho fa, se’ns diu, no pas perquè sigui jueu o comunista. Se’n va perquè al seu país no pot dirigir la música d’Alban Berg i la d’altres compositors de la que llavors era nova música.

El ministre francès Le Maire novel·la la figura de Carlos Kleiber i de retruc repassa les relacions francoalemanyes.

A la novel·la hi apareix latent encara la desconfiança i el recel històrics entre França i el món germànic amb el tracte que el violinista dóna al periodista i que sintetitza quan li diu que François Mitterrand, que llavors era president, vol construir Europa com una França més gran. I encara li diu: «La vostra Europa és una excusa per conservar la vostra part del pastís.» Lliçons de música i lliçons de política.