Hi ha molts músics que fan política. Són menys els polítics als quals els interessa la música, només cal veure com tracten aquest art en els seus programes de govern i les partides que li atorguen en els pressupostos. I encara n’hi ha menys de polítics capaços, més enllà d’assistir de manera protocol·lària a concerts, de dedicar part del seu temps a la música, sigui per interpretar-la o per explicar-la mitjançant l’escriptura. França té un ministre amb competència per a escriure una novel·la sobre un director d’orquestra. Aquí, teníem a un polític que també havia sigut ministre, que havia fet recerca musical i li havia dedicat moltes pàgines. Parlo de Bruno Le Maire i d’Ernest Lluch, dos polítics que saben crear el vincle necessari entre la música i la història unint dos mons que massa sovint sembla que no es troben.

A Ernest Lluch era fàcil veure’l allà on hi hagués música, fos el Liceu, La Faràndula de Sabadell o Torroella de Montgrí. Va escriure articles de temàtica musical a publicacions com La Vanguardia, Serra d’Or o Revista Musical Catalana, i també va contribuir a diversos programes de mà, aplegats, els uns i els altres, el 2004 a La passió per la música. Recerques d’un melòman il·lustrat, editat per Oriol Pérez Treviño. Amb el bagatge dels seus coneixements d’història econòmica sobre el segle XVIII que va plasmar en llibres com La Catalunya vençuda del segle XVIII o L’alternativa catalana (1700-1714-1740), Lluch es va interessar per la música d’aquella època contribuint a la investigació sobre dos compositors, Carles Baguer (1768-1808) i Ferran Sor (1720-1806).

 

L’austriacisme, ben viu

Baguer va compondre La principessa filosofa, ossia ‘El desdén con el desdén’, basada en una obra de teatre d’Agustín Moreto. L’òpera es va estrenar el 1797 al Teatre de la Santa Creu, que després seria Teatre Principal i ara és una ruïna. Els protagonistes de l’obra teatral eren el comte d’Urgell, el de Foix i el príncep de Bearn, a més de la princesa filòsofa del títol. El perfil del noble d’Urgell, diu Lluch, era molt semblant al de Joan-Josep d’Àustria, un personatge real el qual, en paraules de l’historiador Joan Reglà citades per Lluch, «va presidir, amb habilitat innegable, la reconciliació de Catalunya amb la monarquia de Felip IV». Per a l’economista, la tria d’aquella obra que van fer l’empresari de la Santa Creu i el compositor tenia «un clar sentit ideològic i directament polític». L’austriacisme seguia ben viu.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.