Escòcia i Catalunya es van mirar l’una a l’altra, com en un mirall, fa deu anys i ara s’hi tornen a mirar. Una dècada ha passat des que per primera vegada el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party) va guanyar les eleccions regionals amb la celebració d’un referèndum d’independència en el seu programa. I també gairebé una dècada des que va començar el procés independentista a Catalunya, quan Artur Mas va guanyar les eleccions catalanes amb la idea encara difusa de començar una transició nacional.

Escòcia va marcar el pas, amb l’acord entre Alex Salmond, primer ministre escocès, i David Cameron, premier britànic: hi hauria referèndum d’independència el 2014. Escòcia va necessitar l’autorització del Parlament de Westminster, titular de la sobirania britànica i únic autoritzat a sotmetre a revisió l’Acta d’Unió entre Anglaterra i Escòcia de 1707. Malgrat la proposta componedora de Salmond, que volia incloure una tercera opció d’ampliació de l’autogovern a les dues alternatives a favor i en contra de la independència, Cameron va voler evitar la tercera via i posar els escocesos davant de dues opcions excloents, el mateix que va fer dos anys després amb el Brexit.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

 

El mirall esquerdat

L’efecte de la convocatòria va amplificar immediatament les expectatives del secessionisme català. Artur Mas va acabar demanant a Mariano Rajoy el que Salmond havia aconseguit de Cameron, però el Congrés dels Diputats ho va refusar. El Parlament espanyol és també l’únic titular de la sobirania, com el de Westminster, però en aquest cas no hi ha una Acta d’Unió que es pugui desfer ni una competència que es pugui transferir momentàniament com va fer el Parlament de Londres. L’absència de Constitució britànica escrita encara facilitava més les coses, a diferència del cas espanyol, en el qual la secessió queda exclosa constitucionalment, de forma que caldria fins i tot una reforma constitucional per celebrar una consulta d’autodeterminació com l’escocesa.

PUBLICITAT
Correos Market

Com tots sabem, no tot va ser Escòcia. Ni tan sols va ser l’element catalitzador. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006, la crisi econòmica del 2008 i, sobretot, la llarga subhasta entre Convergència i Esquerra per l’hegemonia dins del nacionalisme, hi van jugar el paper fonamental, però Escòcia va actuar com la llebre que fa córrer els llebrers. La data de 2014, coincident amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona davant de les tropes borbòniques, va ser interpretada gairebé com una cita amb la història. Però Salmond va perdre el referèndum i Catalunya es va mirar en el mirall esquerdat. Una Escòcia independent hauria trasbalsat l’agenda europea. S’hauria accelerat el referèndum del Brexit, que encara va tardar dos anys més, i l’independentisme català hauria rebut un estímul sense preu.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.