Escòcia i Catalunya es van mirar l’una a l’altra, com en un mirall, fa deu anys i ara s’hi tornen a mirar. Una dècada ha passat des que per primera vegada el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party) va guanyar les eleccions regionals amb la celebració d’un referèndum d’independència en el seu programa. I també gairebé una dècada des que va començar el procés independentista a Catalunya, quan Artur Mas va guanyar les eleccions catalanes amb la idea encara difusa de començar una transició nacional.

Escòcia va marcar el pas, amb l’acord entre Alex Salmond, primer ministre escocès, i David Cameron, premier britànic: hi hauria referèndum d’independència el 2014. Escòcia va necessitar l’autorització del Parlament de Westminster, titular de la sobirania britànica i únic autoritzat a sotmetre a revisió l’Acta d’Unió entre Anglaterra i Escòcia de 1707. Malgrat la proposta componedora de Salmond, que volia incloure una tercera opció d’ampliació de l’autogovern a les dues alternatives a favor i en contra de la independència, Cameron va voler evitar la tercera via i posar els escocesos davant de dues opcions excloents, el mateix que va fer dos anys després amb el Brexit.

 

El mirall esquerdat

L’efecte de la convocatòria va amplificar immediatament les expectatives del secessionisme català. Artur Mas va acabar demanant a Mariano Rajoy el que Salmond havia aconseguit de Cameron, però el Congrés dels Diputats ho va refusar. El Parlament espanyol és també l’únic titular de la sobirania, com el de Westminster, però en aquest cas no hi ha una Acta d’Unió que es pugui desfer ni una competència que es pugui transferir momentàniament com va fer el Parlament de Londres. L’absència de Constitució britànica escrita encara facilitava més les coses, a diferència del cas espanyol, en el qual la secessió queda exclosa constitucionalment, de forma que caldria fins i tot una reforma constitucional per celebrar una consulta d’autodeterminació com l’escocesa.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Com tots sabem, no tot va ser Escòcia. Ni tan sols va ser l’element catalitzador. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de 2006, la crisi econòmica del 2008 i, sobretot, la llarga subhasta entre Convergència i Esquerra per l’hegemonia dins del nacionalisme, hi van jugar el paper fonamental, però Escòcia va actuar com la llebre que fa córrer els llebrers. La data de 2014, coincident amb el 300 aniversari de la caiguda de Barcelona davant de les tropes borbòniques, va ser interpretada gairebé com una cita amb la història. Però Salmond va perdre el referèndum i Catalunya es va mirar en el mirall esquerdat. Una Escòcia independent hauria trasbalsat l’agenda europea. S’hauria accelerat el referèndum del Brexit, que encara va tardar dos anys més, i l’independentisme català hauria rebut un estímul sense preu.

Després, Escòcia i Catalunya no han girat en la mateixa direcció. Els governs escocesos han demostrat un interès limitat a l’hora d’agermanar-se amb el secessionisme català. Per qüestions de mètode: la via legal i el refús de l’unilateralisme en contrast amb el rupturisme català. I, sobretot, l’europeisme estratègic, enfront d’un cert accidentalisme europeu del conjunt del secessionisme català. Si per a Nicola Sturgeon, l’actual premier escocesa, Europa és un valor, per a Torra i Puigdemont ha estat un instrument d’agitació. Els escocesos s’han fet més europeistes amb el Brexit, mentre que l’europeisme dels catalans ha començat a esquerdar-se a causa del procés independentista.

Si Catalunya volia imitar Escòcia fa deu anys, Escòcia vol evitar ara, quan acaba de renovar la majoria parlamentària a favor de la independència, els errors comesos pels catalans durant aquesta dècada. Té tota la lògica: l’independentisme català està desunit i té grans dificultats per governar i establir una estratègia comuna, mentre que l’escocès, malgrat la derrota de 2014, manté la seva unitat, té un lideratge reconegut i compta amb una majoria per al referèndum a Hollyrood. Tornarà doncs la demanda d’un nou referèndum a Londres i arribarà als tribunals si Boris Johnson la refusa.

L’experiència catalana, amb totes les complicacions judicials i les reaccions de polarització política, dificultarà qualsevol opció radical, especialment la dels partidaris d’imitar-la amb una consulta unilateral d’esquena a Westminster. Tampoc no hi haurà simpaties a Brussel·les per un camí  finalment disgregador i, com a tal, observat amb complaença pels enemics de la unitat europea. Més important que l’entrada d’un soci com Escòcia és mantenir la cohesió dels 27 i, sobretot, l’harmonia entre els socis grans.

Londres no s’hi juga tan sols la pèrdua d’Escòcia. El Brexit, d’on treu la força el secessionisme escocès, amenaça també l’Ulster i fins i tot Gal·les, on ha començat a pujar l’independentisme. En haver-se separat de la UE, el Regne Unit es veu sotmès a una força centrífuga, mentre que Espanya segueix sotmesa a la força centrípeta europea, que és la que manté Catalunya unida al conjunt espanyol.

Sturgeon no encararà el referèndum fins que no hagi passat la pandèmia. També en això marca la diferència amb el que ha fet el secessionisme català. El temps que quedi fins que l’OMS (Organització Mundial de la Salut) la doni per acabada és el que li resta a Londres per convèncer els escocesos que es pot millorar l’autogovern i mantenir-se al Regne Unit. També aquest és el que li queda a Espanya per obrir la taula de diàleg, fer les reformes que permetin prescindir del mirall escocès en el futur i dedicar-se a governar Catalunya.