Adaptar una obra literària al cinema no és cosa fàcil. Des dels inicis, diguem que des que a Georges Méliès se li va ocórrer posar Shakespeare en imatges, les postures han estat sempre oposades i fins i tot aferrissades. Hi ha qui s’inclina per la fidelitat a l’original, de manera que com més s’assembli la pel·lícula a la novel·la, o a l’obra teatral, més gaudirà de la nostra estima. D’altres prefereixen la reescriptura, l’apropiació del text literari amb vista a la seva reelaboració.

Els teòrics parlen de mixtures, bastardies i fusions, mentre que alguns espectadors opten gairebé sempre per l’enfrontament, convençuts que literatura i cinema continuen sent dos llenguatges diferents, a vegades irreconciliables. I hi ha també els qui encara creuen en la superioritat de la literatura respecte del cinema, de l’«alta cultura» per sobre del simple «espectacle». Tanmateix, purismes a part, l’important continua sent tot el contrari: les impureses que sorgeixen quan es deixen enrere tots els prejudicis, quan s’accepta que la paraula és part integrant del cinema de la mateixa manera que algunes tècniques fílmiques han passat a formar part de les estratègies narratives de la novel·la, si més no des d’aquell Ulisses que enguany festegem amb tant de fervor literari, a vegades oblidant que James Joyce també era un cinèfil convençut, fins al punt que va participar activament en la fundació del primer cinema de Dublín.