Adaptar una obra literària al cinema no és cosa fàcil. Des dels inicis, diguem que des que a Georges Méliès se li va ocórrer posar Shakespeare en imatges, les postures han estat sempre oposades i fins i tot aferrissades. Hi ha qui s’inclina per la fidelitat a l’original, de manera que com més s’assembli la pel·lícula a la novel·la, o a l’obra teatral, més gaudirà de la nostra estima. D’altres prefereixen la reescriptura, l’apropiació del text literari amb vista a la seva reelaboració.

Els teòrics parlen de mixtures, bastardies i fusions, mentre que alguns espectadors opten gairebé sempre per l’enfrontament, convençuts que literatura i cinema continuen sent dos llenguatges diferents, a vegades irreconciliables. I hi ha també els qui encara creuen en la superioritat de la literatura respecte del cinema, de l’«alta cultura» per sobre del simple «espectacle». Tanmateix, purismes a part, l’important continua sent tot el contrari: les impureses que sorgeixen quan es deixen enrere tots els prejudicis, quan s’accepta que la paraula és part integrant del cinema de la mateixa manera que algunes tècniques fílmiques han passat a formar part de les estratègies narratives de la novel·la, si més no des d’aquell Ulisses que enguany festegem amb tant de fervor literari, a vegades oblidant que James Joyce també era un cinèfil convençut, fins al punt que va participar activament en la fundació del primer cinema de Dublín.

Tot això ve al cas, en fi, per l’estrena de Fantasías de un escritor, absurd títol espanyol de Tromperie (2021), basada al seu torn en una novel·leta de Philip Roth que en castellà es va traduir com a Engaño. El director d’aquesta pel·lícula és el francès Arnaud Desplechin, i el resultat pot ser que no convenci ni uns ni altres per la seva radicalitat i originalitat. Diguem, per començar, que aquesta no és la primera adaptació literària en la filmografia de Desplechin, ni de bon tros. De fet, les seves pel·lícules sempre han girat al voltant de la paraula, del teatre, de la literatura, sigui partint d’obres alienes o elaborant un món propi que sempre ha confiat en l’expressió verbal, en l’abundància de converses i diàlegs, fins i tot en la veu narrativa com a fil conductor d’històries frondoses, sovint construïdes com a relats múltiples en els quals es creuen diferents punts de vista i perspectives.

Per si no fos prou, Desplechin és el responsable d’un experiment singular, En jouant ‘Dans la compagnie des hommes’ (2003), en què teatre i cinema s’entrellacen a propòsit de l’obra original del dramaturg Edward Bond In the Company of Men, sotmesa aquí a una intensa disciplina consistent a partir d’uns assajos de la peça que a poc a poc ens van conduint a l’essència. Igualment, l’única pel·lícula que Desplechin ha rodat en anglès, Jimmy P. (2013), pren la psicoanàlisi com a punt de partida per elaborar tot un discurs sobre la narració i el relat, vistos com un alliberament, des d’una perspectiva psicoanalítica ja present en el llibre que li serveix de base, obra de Georges Devereux.

PUBLICITAT

Apologia de la ficció

No obstant això, la part més interessant de l’obra de Desplechin és la que té a veure amb la literatura sense necessitat de basar-se en cap novel·la o obra de teatre, si més no d’una manera directa. Paul Dédalus –observeu, precisament, l’analogia onomàstica amb Stephen Dedalus, el nom triat per Joyce per al protagonista de Retrat de l’artista adolescent i Ulisses– és un personatge que apareix en tres de les seves pel·lícules, mentre que un altre anomenat Ismaël Vuillard ho fa en dues. De la mateixa manera, la seva ciutat natal, Roubaix, s’erigeix en escenari de diverses ficcions fílmiques seves, tal com succeeix en molts casos d’escriptors que situen les seves obres sempre en els mateixos territoris, siguin mítics o reals, des del Yoknapatawpha de William Faulkner al Santa María de Juan Carlos Onetti.

El film posa en escena Philip (Denis Podalydès), transsumpte del mateix Philip Roth, contemplat en les relacions que manté amb diverses dones.

Personatges i llocs formen així, en el cas de Desplechin, una cosmovisió que li permet crear universos interconnectats, les històries dels quals s’entrecreuen i fructifiquen, de manera interminable, en una apologia de la ficció que sempre troba noves ramificacions per a les quals expandir relats i peripècies. En alguns dels seus últims films, sobretot en Tres recuerdos de mi juventud (2015) i Los fantasmas de Ismaël (2017), les històries es desboquen, se superposen, neixen les unes de les altres i condueixen a una hiperficció que acaba engolint, en la seva condició proteica i excessiva, personatges i espectadors, cosa que culmina en Fantasías de un escritor de manera inesperada i paradoxal: tot i ser un dels seus films més austers i continguts, és també el més eloqüent en aquesta reflexió, que recorre tot el cinema del seu autor, sobre els lligams entre cinema i literatura.

Fantasías de un escritor posa en escena Philip (Denis Podalydès), transsumpte del mateix Philip Roth, contemplat en les relacions que manté amb diverses dones. Al principi el veiem al costat de la seva amant anglesa (Léa Seydoux), amb qui recorrerà la totalitat de la pel·lícula, que es veu puntuada així per les seves trobades sexuals. Però també apareix Rosalie (Emmanuelle Devos), una antiga amiga devorada ara pel càncer, amb la qual manté llargues converses telefòniques, o una noia txeca (Madalina Constantin) a qui va conèixer fa anys, o una estudiant (Rebecca Marder) amb la qual va tenir problemes legals, o la seva esposa mateix (Anouk Grinberg), que acaba descobrint les seves infidelitats.

Retrats de parella

Philip, així, és alhora Roth –tal com succeeix en la novel·la, narrada en primera persona– i un personatge autònom l’entrega del qual a la ficció li provoca una pèrdua severa del sentit de la realitat. En els seus tête à tête amb les dones que coneix, filmats sempre a la manera de retrats de parella, l’escriptor parla i parla, alimenta un univers que només existeix en el seu cap, es forma una idea d’ell mateix que oscil·la entre la mistificació i la superxeria. I és així com la literatura, el seu ofici i la seva obsessió, acaba dominant la seva vida fins a convertir-la en una mera il·lusió.

En filmar la paraula d’una manera tan física, tan clara i transparent, Desplechin la fa tàctil i tangible.

Llavors, quin paper fa el cinema en tot això? Desplechin filma aquests tableaux verbosos i hieràtics sense dissimular l’artificialitat dels decorats, que a vegades canvien de forma i aspecte en el si d’una mateixa escena, a mesura que la càmera els descriu o els recorre. La pel·lícula nega així qualsevol mena de vocació realista i es lliura a una abstracció que inclou també un cert tractament del color, pròxim a l’estètica pop, i un menyspreu per la versemblança que es manifesta igualment quan comprovem que tots els personatges, sigui quina sigui la seva nacionalitat o procedència, parlen en francès.

Assolir l’autoconeixement

Per a Desplechin, aquest elogi de l’«engany» –tal com Roth va titular la seva novel·la– és l’emblema d’una ficció que no ha de retre comptes a la realitat per desplegar els seus encants. I encara que l’escriptor protagonista es vegi engolit per les seves pròpies fantasies, també hi troba una certa salvació, la seva única raó de ser. En filmar la paraula d’una manera tan física, tan clara i transparent, com sempre ha fet en els seus films, Desplechin li atorga una bellesa suplementària a la que ja ostenta en la novel·la de Roth, i la fa tàctil i tangible: l’única arma de què disposa el protagonista per enfrontar-se als rigors de la vida.

L’obsessió per explicar històries, a més d’una vocació, pot ser també una condemna, tant per als escriptors com per als cineastes, que obligui a veure el món sempre des d’una perspectiva que acaba anul·lant la realitat. Però aquest càstig porta implícit en si mateix, igualment, la seva redempció: com Drive My Car, l’altra gran pel·lícula «literària» de l’any, Fantasías de un escritor és la crònica d’un viatge que voldria utilitzar la paraula per a assolir l’autoconeixement, per dolorós que sigui.