Recorden quan, de nens, als escriptoris hi havia una bola del món al lloc on avui hi trobem un ordinador? Quan jugàvem a situar-nos sobre aquella representació esfèrica i només uns pocs països ens semblaven propers, abastables? La diferència entre possibilitat i somni la marcava la distància.
França, Portugal, Andorra o el Marroc formaven part d’aquesta proximitat abastable, però el que és proper i el que és llunyà s’han reformulat en aquesta època d’immediatesa i globalització en què amb onze minuts n’hi ha prou per fer una petita volta per l’espai, o fer que una notícia es converteixi en viral a través de les xarxes socials, sense importar les diferències lingüístiques. S’ha difuminat completament el concepte de veïnatge.
Espanya i França, conscients d’aquest nou escenari, han fet un pas endavant en les seves relacions. El passat 19 de gener al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, els dos presidents signaven el primer Tractat d’Amistat i Cooperació que uneix tots dos països. L’elecció de Barcelona per a la signatura de l’acord és també simbòlica pel que representa de punt de trobada d’ambdós països. L’empremta francesa a Barcelona és antiga i àmplia des de l’empresa, la cultura, l’esport o l’educació fins al comerç com bé ho documenta la Société de Bienfaisance Française de Barcelona en la seva recent obra Les Français de Barcelone. Ombres et lumières du XVe au XXe siècle.
El Tractat de Barcelona és només el tercer d’aquest tipus signat per França a Europa: el primer, amb Alemanya, es remunta al 1963 –la seva última cimera acaba de celebrar-se a París en ocasió del 60è aniversari del Tractat de l’Elisi– i l’últim, conegut com «el Quirinal», va ser rubricat amb Itàlia el 2021. El nostre país només tenia un acord similar amb Portugal.
Espanya passa a formar part, juntament amb Alemanya i Itàlia, d’un club selecte d’aliances prioritàries del país gal dins de la Unió Europea que gira entorn de les quatre economies més potents del mercat comú i els tres països més grans dels fundadors de la UE.
PUBLICITAT
Un acord del segle XXI, perquè el territori avui és molt més que un espai geogràfic o, en tot cas, no és només una delimitació espacial. Els grans desafiaments d’aquest segle són globals i no coneixen fronteres en un món interconnectat. Rius, muntanyes i mars eren les grans barreres d’aquells globus terraqüis amb què jugàvem en la nostra infància, però avui la realitat territorial dels països és molt més difusa i caracteritzada per la seva interdependència. És molt més rellevant la gestió d’aquesta interdependència entre països que la del mer territori.
Més cohesió i solidaritat
Els canvis i reptes que la UE afrontava a l’inici del segle XXI derivats de la seva fragmentació, de les dificultats per arribar a acords, de la necessitat de mossegar més en l’escenari global i la desconfiança ciutadana sobre el projecte després de la crisi del 2008, van donar pas a la necessitat de més cohesió i solidaritat durant la pandèmia de la covid-19.
Avui, després de la invasió d’Ucraïna per part de Putin el 24 de febrer de 2022, la Unió Europea s’enfronta a la necessitat de convertir-se en un actor geopolític. La volta al món d’ahir i el retorn de la guerra al territori europeu ens fan reaccionar. Mantenir la pau passa, avui, per ser capaços de defensar–se davant d’agressions amb més inversions en seguretat i defensa. Seguretat i competitivitat demanen impulsar la unió de l’energia, accelerant la descarbonització i abordant la transformació del model productiu. Ara més que mai cal tallar les dependències excessives.
Tots dos països saben que l’autonomia estratègica de la UE no serà real si no hi ha cessió de sobirania, i en aquesta cessió serà més clau que mai el fet de compartir aliances. L’Europa actual no és ja la dels pares fundadors, o la dels anys 80 de l’ingrés d’Espanya i Portugal. El motor francoalemany segueix, sens dubte, sent una condició necessària per a l’avanç europeu. Però com s’ha demostrat en temps recents, és, avui, insuficient. Una UE confrontada al desafiament majúscul d’existir com a actor econòmic, però també geopolític, en un món cada vegada més impulsat per relacions de poder, necessita motors addicionals que l’ajudin a construir consensos europeus. I és aquí on Espanya ha d’exercir el seu lideratge.
És en aquest nou marc que pren tot el seu sentit el paper de «país nodal» que ha de jugar Espanya. Així es recollia en l’Estratègia espanyola d’Acció Exterior elaborada durant el meu mandat com a ministra d’Afers Exteriors l’abril del 2021. Es tracta d’usar la nostra capacitat d’influir de manera decisiva en la construcció de consensos europeus a través d’aliances de geometria variable. Aquí és on s’enquadra l’aliança entre Espanya i França, dos països que avui es necessiten l’un a l’altre més que mai per fer avançar una Europa més unida. Una Europa capaç d’aportar respostes eficaces als seus ciutadans en un món en policrisis –crisis compostes de diverses capes que se superposen– cada vegada més complexes de gestionar i que necessiten una mirada llarga.
La guerra d’Ucraïna ha accelerat moviments que havien començat abans i que s’han accelerat. En primer lloc, una gran rivalitat entre la Xina i els Estats Units. La primera, més ideologitzada que mai, té el desig de canviar l’ordre mundial a imatge i semblança seva. El segon, més polaritzat internament i amb majors pulsions proteccionistes com les que hem vist amb l’adopció, recentment, de l’Inflation Reduction Act. Hem d’aplaudir un pla estatunidenc que per fi es pren seriosament la lluita contra el canvi climàtic impulsant la descarbonització de la seva economia. Però també hem de ser capaços de respondre a aquelles mesures com el Buy American que, infringint les regles del comerç internacional, suposen una competència deslleial cap a les empreses europees.
En segon lloc, l’auge de països tercers com l’Índia, Turquia, Indonèsia o el Brasil. Si la primera sembla impulsar una nova bipolaritat amb reminiscències de la guerra freda, la segona ens parla d’una nova multipolaritat, en la qual hi ha un major nombre de països amb autonomia per decidir els seus posicionaments internacionals. I no desitgen haver de «triar» entre la Xina o els Estats Units.
PUBLICITAT
El cert és que vivim en una nova multipolaritat, però amb grans problemes de governança, amb la necessitat de reformar l’ordre internacional, un nou ordre que representi també els interessos i els valors d’aquests nous actors.
Quin és el paper de la Unió Europea en aquest món més multipolar? A aquesta pregunta també ha de contribuir a respondre el nou Tractat de Barcelona. Així ho reconeix en el seu preàmbul quan tots dos països reafirmen el seu desig d’«un ordre mundial basat en el Dret, el multilateralisme, el paper central de les Nacions Unides i el diàleg entre nacions».
Es tracta d’usar la nostra capacitat d’influir de manera decisiva en la construcció de consensos europeus a través d’aliances de geometria variable.
El cert és que la guerra a Ucraïna ha unit de manera molt estreta la Unió Europea i els Estats Units. L’«Occident» (the West) apareix als ulls del món com un bloc que desplega sancions contra Rússia i dona suport sense fissures a Ucraïna tant econòmicament com militarment perquè es pugui defensar de l’agressió russa.
La dependència dels Estats Units
I si bé això és lògic, atès que Europa i els Estats Units compartim el més íntim que dos països poden compartir que és una aliança defensiva a l’OTAN, no és menys cert que Europa continua necessitant invertir en les seves capacitats. Així es recull en el Tractat de Barcelona quan ambdós països expressen «el convenciment que la seva estreta amistat i cooperació adquireixen el seu ple significat a Europa, per i per a Europa, i que contribueixen fonamentalment a la construcció d’una Europa democràtica, unida, sobirana i pròspera».
I és que la guerra ens posa davant del mirall de la dependència dels Estats Units.
En primer lloc, en matèria energètica. El cost de l’energia ha augmentat des del començament de la guerra. La UE ha reduït la seva dependència del gas rus en aproximadament un 80 % en menys d’un any, recorrent al gas liquat provinent, sobretot, dels Estats Units i de Noruega. El país americà té avantatge en aquest aspecte, ja que disposa de recursos energètics a un cost menor que el nostre. Aquest diferencial llasta la competitivitat europea la bretxa de la qual ha augmentat després de l’inici de la guerra a Ucraïna. Si a això hi afegim els efectes perversos dels incentius a l’Inflation Reduction Act per a empreses que produeixen energies netes als Estats Units, correm el risc de perdre la carrera de les indústries verdes i de descapitalitzar la indústria europea. Per això urgeix avançar en la Unió de l’Energia europea: més unió en la política energètica europea i més ambició en la descarbonització són essencials per construir resiliència europea.
En segon lloc, en matèria de seguretat i defensa. Malgrat els progressos realitzats en aquests darrers anys com la creació de l’Agència de Defensa Europea o, més recentment, amb la transformació del Fons Europeu per a la Pau en un instrument per a la compra conjunta de material de defensa per a Ucraïna, el cert és que encara queda molt per fer. Avançar cap a una major autonomia passa, en el curt termini, per progressar en dos fronts: en la integració de la indústria de defensa europea, i en la creació de capacitats d’intel·ligència en l’àmbit europeu. Tot això sense perjudici del reforçament de l’OTAN com a pilar fonamental de la seguretat a Europa. Al cap i a la fi, una Europa més responsable en seguretat i defensa serà un soci més fiable a l’OTAN.
Impulsar el ‘Made in Europe’
En tercer lloc, en el pla comercial, que és on la UE ha de ser capaç de mantenir un equilibri entre la geopolítica i la geoeconomia. L’economia europea representa el 20 % del PIB del món i gairebé el 15 % del comerç internacional. El poder econòmic de la Unió és la base de la seva riquesa. La UE ha de continuar invertint en aquest poder econòmic, però ha de saber combinar-lo, avui, amb un poder més geopolític. La seguretat entra de ple en el comerç internacional. La UE haurà de treballar per millorar la seva capacitat de resposta davant d’amenaces o coercions de països tercers, per reduir dependències excessives com les que té en l’accés a matèries primeres essencials per a la transició verda o la digital, o per garantir la seguretat nacional.
Es tracta d’invertir més en resiliència, però sense caure en el proteccionisme. De diversificar, més que de replegar-se sobre un mateix. D’impulsar el Made in Europe, sense tancar els nostres mercats a països tercers. No perquè siguem ingenus, sinó perquè tenim clar que una part important del nostre creixement i de la nostra riquesa prové de la nostra obertura al món.
En aquest nou món multipolar Europa té una nova oportunitat de contribuir a un nou ordre internacional des d’un espai propi, construït sobre la seva aliança estratègica amb els Estats Units però obert també a la resta del món, inclosa la Xina, actor indispensable per a la gestió de la interdependència. I el Tractat de Barcelona –Espanya i França treballant juntes– pot exercir un paper clau en aquesta direcció.
En suma, una bona notícia en temps de dificultats.
