Recorden quan, de nens, als escriptoris hi havia una bola del món al lloc on avui hi trobem un ordinador? Quan jugàvem a situar-nos sobre aquella representació esfèrica i només uns pocs països ens semblaven propers, abastables? La diferència entre possibilitat i somni la marcava la distància.

França, Portugal, Andorra o el Marroc formaven part d’aquesta proximitat abastable, però el que és proper i el que és llunyà s’han reformulat en aquesta època d’immediatesa i globalització en què amb onze minuts n’hi ha prou per fer una petita volta per l’espai, o fer que una notícia es converteixi en viral a través de les xarxes socials, sense importar les diferències lingüístiques. S’ha difuminat completament el concepte de veïnatge.

Espanya i França, conscients d’aquest nou escenari, han fet un pas endavant en les seves relacions. El passat 19 de gener al Museu Nacional d’Art de Catalunya de Barcelona, els dos presidents signaven el primer Tractat d’Amistat i Cooperació que uneix tots dos països. L’elecció de Barcelona per a la signatura de l’acord és també simbòlica pel que representa de punt de trobada d’ambdós països. L’empremta francesa a Barcelona és antiga i àmplia des de l’empresa, la cultura, l’esport o l’educació fins al comerç com bé ho documenta la Société de Bienfaisance Française de Barcelona en la seva recent obra Les Français de Barcelone. Ombres et lumières du XVe au XXe siècle.

El Tractat de Barcelona és només el tercer d’aquest tipus signat per França a Europa: el primer, amb Alemanya, es remunta al 1963 –la seva última cimera acaba de celebrar-se a París en ocasió del 60è aniversari del Tractat de l’Elisi– i l’últim, conegut com «el Quirinal», va ser rubricat amb Itàlia el 2021. El nostre país només tenia un acord similar amb Portugal.

Espanya passa a formar part, juntament amb Alemanya i Itàlia, d’un club selecte d’aliances prioritàries del país gal dins de la Unió Europea que gira entorn de les quatre economies més potents del mercat comú i els tres països més grans dels fundadors de la UE.

Un acord del segle XXI, perquè el territori avui és molt més que un espai geogràfic o, en tot cas, no és només una delimitació espacial. Els grans desafiaments d’aquest segle són globals i no coneixen fronteres en un món interconnectat. Rius, muntanyes i mars eren les grans barreres d’aquells globus terraqüis amb què jugàvem en la nostra infància, però avui la realitat territorial dels països és molt més difusa i caracteritzada per la seva interdependència. És molt més rellevant la gestió d’aquesta interdependència entre països que la del mer territori.

 

Més cohesió i solidaritat

Els canvis i reptes que la UE afrontava a l’inici del segle XXI derivats de la seva fragmentació, de les dificultats per arribar a acords, de la necessitat de mossegar més en l’escenari global i la desconfiança ciutadana sobre el projecte després de la crisi del 2008, van donar pas a la necessitat de més cohesió i solidaritat durant la pandèmia de la covid-19.

Per llegir l'article complet fes una subscripció de pagament.