L’ambaixador de Suècia davant la Unió Europea, Lars Danielsson, admetia a principis d’aquest any que, encara que no hi ha res que agradi més als suecs que organitzar i planificar la seva agenda, hélas, el noranta per cent del programa de treball d’aquest semestre s’havia decidit en les últimes setmanes del 2022. És el destí de tots els països quan assumeixen la responsabilitat de presidir el Consell de la Unió Europea i serà el d’Espanya quan, l’1 de juliol, li arribi el torn de la presidència, la cinquena des que va ingressar a la UE el 1986. La responsabilitat arriba amb una pressió addicional: la presidència espanyola serà l’última completa, de sis mesos, abans que tinguin lloc les eleccions europees, previstes per a la primavera del 2024. En molts sentits, serà la presidència de l’última oportunitat en aquesta legislatura.
El que Espanya no tiri endavant aquest any, difícilment s’aprovarà en els escassos tres mesos hàbils que el país següent, Bèlgica, tindrà per impulsar l’agenda legislativa europea el 2024 abans de la dissolució de l’Eurocambra a la primavera. Molts projectes passaran directament a l’any següent, quan s’hagin renovat les institucions. El govern espanyol haurà d’organitzar els debats sobre assumptes importants per a l’agenda nacional, com la reforma del mercat elèctric, la modernització de les regles fiscals i la possible creació d’un Fons Europeu de Sobirania per fer inversions estratègiques i contrarestar l’impacte del macroplà de subvencions americà. A més, el calendari europeu ha assignat a la segona meitat d’enguany projectes tan rellevants per al futur immediat de la UE com la revisió del marc financer pluriennal (és a dir, els pressupostos comunitaris) a la llum de les noves necessitats derivades de la situació econòmica i energètica, la possibilitat de crear nous impostos europeus i l’avaluació del funcionament del Pla de Recuperació i Resiliència aprovat per afrontar les seqüeles econòmiques de la pandèmia.
Tanmateix, des de l’aprovació del Tractat de Lisboa, el paper de les presidències nacionals no és el que era. Tret de les reunions informals i les cimeres extraordinàries, totes les altres cites tenen lloc a Brussel·les. Hi ha, a més, un president del Consell Europeu que organitza i presideix les reunions dels caps d’estat i de govern dels Vint-i-set (Charles Michel), un alt representant de Política Exterior de la UE (Josep Borrell) que s’ocupa d’aquesta cartera i, finalment, un president de l’Eurogrup (Paschal Donohoe). Així, només els consells sectorials (energia, competitivitat, justícia, interior, ocupació, assumptes socials...), tant en les reunions ministerials com en les trobades tècniques, formals i informals, queden en mans de les capitals.
