Espanya, la presidència de l’última oportunitat

L’ambaixador de Suècia davant la Unió Europea, Lars Danielsson, admetia a principis d’aquest any que, encara que no hi ha res que agradi més als suecs que organitzar i planificar la seva agenda, hélas, el noranta per cent del programa de treball d’aquest semestre s’havia decidit en les últimes setmanes del 2022. És el destí de tots els països quan assumeixen la responsabilitat de presidir el Consell de la Unió Europea i serà el d’Espanya quan, l’1 de juliol, li arribi el torn de la presidència, la cinquena des que va ingressar a la UE el 1986. La responsabilitat arriba amb una pressió addicional: la presidència espanyola serà l’última completa, de sis mesos, abans que tinguin lloc les eleccions europees, previstes per a la primavera del 2024. En molts sentits, serà la presidència de l’última oportunitat en aquesta legislatura.

El que Espanya no tiri endavant aquest any, difícilment s’aprovarà en els escassos tres mesos hàbils que el país següent, Bèlgica, tindrà per impulsar l’agenda legislativa europea el 2024 abans de la dissolució de l’Eurocambra a la primavera. Molts projectes passaran directament a l’any següent, quan s’hagin renovat les institucions. El govern espanyol haurà d’organitzar els debats sobre assumptes importants per a l’agenda nacional, com la reforma del mercat elèctric, la modernització de les regles fiscals i la possible creació d’un Fons Europeu de Sobirania per fer inversions estratègiques i contrarestar l’impacte del macroplà de subvencions americà. A més, el calendari europeu ha assignat a la segona meitat d’enguany projectes tan rellevants per al futur immediat de la UE com la revisió del marc financer pluriennal (és a dir, els pressupostos comunitaris) a la llum de les noves necessitats derivades de la situació econòmica i energètica, la possibilitat de crear nous impostos europeus i l’avaluació del funcionament del Pla de Recuperació i Resiliència aprovat per afrontar les seqüeles econòmiques de la pandèmia.

Tanmateix, des de l’aprovació del Tractat de Lisboa, el paper de les presidències nacionals no és el que era. Tret de les reunions informals i les cimeres extraordinàries, totes les altres cites tenen lloc a Brussel·les. Hi ha, a més, un president del Consell Europeu que organitza i presideix les reunions dels caps d’estat i de govern dels Vint-i-set (Charles Michel), un alt representant de Política Exterior de la UE (Josep Borrell) que s’ocupa d’aquesta cartera i, finalment, un president de l’Eurogrup (Paschal Donohoe). Així, només els consells sectorials (energia, competitivitat, justícia, interior, ocupació, assumptes socials…), tant en les reunions ministerials com en les trobades tècniques, formals i informals, queden en mans de les capitals.

Espanya, «cap d’estació»

La visibilitat d’aquesta tasca és limitada però les responsabilitats polítiques i tècniques que comporta són de primer grau, crucials per al bon funcionament de la maquinària legislativa europea. El paper de les presidències, recorden al Consell, «ha de ser el d’un mediador honest i neutral». El marge per impulsar les prioritats nacionals és, doncs, escàs, es tracta més aviat de veure on hi ha l’interès general i com és possible tancar acords. Però ser al capdavant de l’agenda i del rellotge dona instruments per apostar a fons per determinats temes, com es va veure per exemple el 2022, quan la presidència txeca va amenaçar de convocar «tots els consells d’energia que fossin necessaris» fins a pactar un topall al preu del gas i així ho va fer. En paraules del ministre d’Exteriors, José Manuel Albares, més que el conductor de la locomotora europea, Espanya serà el «cap d’estació» que decidirà com es poden moure les agulles de les vies.

Espanya té un interès especial a impulsar el debat sobre la reforma del mercat elèctric, i les primeres propostes ja són sobre la taula.

A part dels fastos que s’organitzin el juliol a Madrid, on s’espera que viatgi el col·legi de comissaris europeus per fer una primera reunió de treball amb el Govern, el gran acte inaugural de la presidència espanyola serà la cimera de caps d’estat i de govern de la UE i la CELAC, la Comunitat d’Estats de l’Amèrica Llatina i el Carib, prevista per al 17 i el 18 de juliol a Brussel·les. Serà la primera reunió al màxim nivell entre els dirigents de tots dos blocs en vuit anys i una ocasió clau –tot i que probablement es produeix massa aviat per poder-la esprémer a fons– per impulsar els grans dossiers comercials pendents: ratificar el principi d’acord aconseguit amb Xile per modernitzar l’acord bilateral del 2002, acabar les negociacions per actualitzar el conveni amb Mèxic, i, sobretot, aconseguir la ratificació del pacte esquiu amb Mercosur.

La Comissió Europea també està obstinada a tirar endavant aquests projectes, però no queda clar fins on s’arribarà. El pacte entre la UE i els països del Mercat Comú del Sud (Argentina, Brasil, Paraguai i Uruguai) es va tancar el 2019 però, des de llavors, totes dues parts han evocat aspectes que demanen revisar. Encara que el Brasil i l’Argentina ajusten alguns punts, el principal obstacle, ara com ara, continua trobant-se al costat europeu: el Govern de França ha reafirmat les seves reserves pel que fa als aspectes mediambientals de l’acord i adverteix que no el signarà mentre no s’asseguri que és «just» per als seus ramaders i que no es permeti l’arribada de productes sotmesos a estàndards més baixos. L’argument es va suscitar per primera vegada quan Jair Bolsonaro era al poder al Brasil, però no ha variat amb l’arribada de Luiz Inácio Lula da Silva.

Passos modestos

Espanya també haurà de donar l’empenta definitiva al dossier migratori, una de les discussions més tòxiques de la UE des de l’any 2015 quan més d’un milió de refugiats, la majoria procedents de Síria, van arribar al territori comunitari, en part animats per l’anunci de la cancellera Angela Merkel que va declarar que les portes d’Alemanya estaven obertes. La magnitud de l’ona migratòria va desbordar totes les expectatives i va obrir una escletxa profunda amb els països de l’Est, capitanejats per l’Hongria de Viktor Orbán, alhora que s’aixecaven centenars de quilòmetres de murs i filats a les fronteres de la UE. L’acord interinstitucional preveu que, en la primera part d’aquest any, amb Suècia al capdavant, s’avanci en el debat de mesures de control i, durant la presidència espanyola, s’abordin els aspectes relacionats amb la solidaritat entre estats.

Els optimistes somien que a Espanya li correspondrà implicar-se en unes eventuals negociacions de pau.

L’objectiu, tancar l’acord final entre els governs i l’Eurocambra a tot tardar a principis del 2024. De moment s’han fet passos modestos. El Consell Europeu va adoptar, el febrer d’aquest any, les conclusions més dures que es recorden a Brussel·les sobre immigració, amb un fort accent a frenar les arribades. Va caure, per exemple, el tabú que els fons de la UE no s’han d’utilitzar per finançar murs i tanques i es va obrir la porta a sufragar les infraestructures al voltant de les barreres. La presidència serà l’ocasió d’Espanya per posar l’èmfasi en la cooperació amb els països d’origen, eterna assignatura pendent de la UE. La possible cimera euromediterrània entre els caps d’estat i de govern dels Vint-i-set i els seus homòlegs del Marroc, Algèria, Tunísia, Líbia, Egipte, Israel, Palestina i Jordània, que es preveu que tindrà lloc a Barcelona, seria un marc polític del màxim nivell per abordar-ho directament amb la regió.

Dossier d’alt voltatge

Espanya té un interès especial a impulsar el debat sobre la reforma del mercat elèctric. Les primeres propostes ja són sobre la taula i el govern de Pedro Sánchez, que fa temps que advoca per desacoblar d’alguna manera el preu de la llum del gas i que defensa que la carestia de l’energia és un dels obstacles principals perquè les empreses europees competeixin amb les nord-americanes o asiàtiques, es planteja tancar, almenys, la posició del Consell durant els sis mesos que durarà la presidència. Tècnicament, el dossier presenta una gran complexitat i, des del punt de vista polític, és d’alt voltatge. Alemanya, Dinamarca i els Països Baixos, entre d’altres, defensen que canvis d’aquesta volada no s’han de fer de manera precipitada. Mig de debò mig de broma, la vicepresidenta Teresa Ribera amenaça de convocar tots els consells de ministres que calgui, tal com va fer la presidència txeca amb el topall del gas, per aconseguir un acord.

Un altre dossier políticament delicat que haurà d’abordar la presidència espanyola de la UE és l’aprovació per part del Consell dels informes de la Comissió Europea sobre l’estat de dret i el seguiment de les sancions a Hongria i Polònia per la vulneració de drets fonamentals; tret que hi hagi canvis d’última hora, en el cas d’Espanya serà de caràcter crític, sobretot per la necessitat de fer reformes per canviar el model d’elecció dels vocals del Consell General del Poder Judicial perquè els vocals judicials siguin triats pels jutges. En el capítol social, hi ha també pendents diverses propostes relacionades amb la igualtat, com la nova directiva sobre violència de gènere. Tot dependrà del que la presidència sueca aconsegueixi fer d’aquí al 30 de juny.

El caràcter rotatori de les presidències fa que, amb 27 països a la UE, només cada 13 o 14 anys s’hagi d’assumir aquesta responsabilitat. En el cas d’Espanya, coincidirà amb la recta final de la legislatura actual, i la previsió és que Pedro Sánchez convoqui eleccions el desembre. Des del Partit Popular es preparen per fiscalitzar tots i cadascun dels seus moviments en l’escena europea. «La presidència espanyola ha de ser de tots els espanyols», reblen des del principal partit de l’oposició, que adverteix contra la temptació de Pedro Sánchez de convertir la cimera extraordinària d’octubre, que tindrà lloc en el marc espectacular de l’Alhambra de Granada, en un acte electoral. En els mesos anteriors, de moment, el que s’ha vist és un intent clar del PP de traslladar la pugna electoral espanyola a la UE. L’estratègia compta amb el vistiplau de l’alemany Manfred Weber, president del Partit Popular Europeu, que ha sembrat dubtes sobre la capacitat del govern de Sánchez d’exercir la presidència per les posicions d’Unidas Podemos sobre Ucraïna.

Gestionar l’imprevisible

La coincidència de la presidència europea amb eleccions no és gens excepcional (també va passar el 2022 quan era el torn de França), però a Brussel·les se sap que aquestes circumstàncies poden donar ales a iniciatives dissenyades en el context polític nacional, categoria en la qual alguns emmarquen per exemple la Comunitat Política Europea (CPE) llançada pel president Emmanuel Macron, que segons aquesta teoria no seria més que un subterfugi per evitar parlar de la possible adhesió al club de països com Ucraïna, Moldàvia o Geòrgia. Sigui com sigui, la iniciativa ha anat avançant. Als vint països aliens a la UE que s’hi han sumat se’ls ha promès que no és una alternativa a l’adhesió sinó un fòrum de diàleg i cooperació, i a Espanya li correspondrà organitzar-ne la tercera cimera.

El Govern fa més d’un any que treballa en els preparatius de la presidència europea però, com els va passar als suecs i els passarà als que vinguin darrere, fins a l’últim moment no podrà tenir clara l’agenda. El que sí que pot preveure és que li tocarà gestionar tot l’imprevisible. A França, l’any passat, li va tocar mobilitzar els Vint-i-set per mantenir-se units entorn d’Ucraïna i adoptar sancions contra Rússia. Els optimistes somien que a Espanya li correspondrà implicar-se en unes eventuals negociacions de pau.