L’escriptor i periodista Josep Maria Espinàs (Barcelona, 1927-2023), que va morir el 5 de febrer d’enguany, deia sovint que ell era «un home de fer feines». Era cert. Si més no, hem de respectar que s’autodefinís així. Era un home de talent cultural en un sentit ampli. Va excel·lir com a periodista, tant en l’articulisme com en l’entrevista per televisió i en la crònica de viatges, també en la novel·la i en la narrativa, i a més com a lletrista, editor de llibres, guionista, adaptador de cançons, conferenciant, activista cultural en definitiva.

Serà recordat també per la seva talla humana, entranyable, reflectida genuïnament quan va publicar l’any 1986 un llibre de cartes adreçades a la seva filla titulat El teu nom és Olga. Una obra amb un fort i positiu impacte social, traduïda a diversos idiomes; una aportació emotiva i alhora raonada a la comprensió de la síndrome de Down.

Espinàs era, per tant, un home de fer feines, però de feines ben fetes. La faceta d’articulista és aquella en què va assolir un relleu professional excepcional qualitatiu i quantitatiu. Durant quaranta-tres anys va publicar cada dia sense parar una columna periodística planera però acurada, amable però incisiva, entenedora i entenimentada, reflexiva i suggeridora, inspirada en l’observació aguda i alhora afable de la realitat propera, de la vida quotidiana, dels indrets que visitava, dels topants habituals de la ciutat.

El seu article diari podia interessar més o menys a uns lectors i a uns altres, però en allò que no hi ha cap mena de dubte és en la dada objectiva de l’extraordinària longevitat de la rúbrica diària titulada «A la vora de…» que Espinàs va mantenir a l’Avui durant vint-i-dos anys, i després a El Periódico durant vint-i-un anys més en el seu espai titulat «Petit observatori».

Va ser un campió com a corredor de fons de l’articulisme diari. La durada d’una secció quotidiana ininterrompuda sumant les dues etapes mantingudes sense solució de continuïtat va superar amb escreix la del «Glosari» d’Eugeni d’Ors, Xènius, en llengua catalana que La Veu de Catalunya va publicar durant quinze anys i escaig, i la del «Full de Dietari» de Carles Soldevila al diari La Publicitat, que va sortir al llarg de més de setze anys.

D’ençà del dia de Sant Jordi de 1976, quan l’Avui recentment inaugurat li va obrir la primera pista en els terrenys del periodisme en català, Espinàs no va deixar mai de córrer per la ruta sovint accidentada de la premsa diària. Quan el 17 de gener de 1999 es va acomiadar a contracor dels lectors de l’Avui va confessar que ho feia perquè estava dolgut amb l’empresa que llavors editava aquell diari. Aquesta franquesa continguda en explicar els motius d’aquella retirada és una de les poques llicències que es va prendre Espinàs respecte a la seva proverbial humilitat i bonhomia.

PUBLICITAT
CaixaForum + La plataforma gratuita de cultura y ciencia. Búscate una excusa.

Amb l’entrada immediata a El Periódico, l’articulisme d’Espinàs va mantenir els trets de la seva etapa a l’Avui, si bé va accentuar l’observació sobre aspectes socials de l’actualitat ordinària i no tant sobre la cursa convulsa dels esdeveniments en l’àmbit polític dels darrers anys. L’obra periodística d’Espinàs estava amarada, tanmateix, d’un compromís ferm amb els valors de la catalanitat constructiva i del catalanisme cultural. En aquest sentit, la ideologia implícita que hi havia en els seus escrits es podia vincular a la d’aquell Joan Maragall articulista que l’any 1895 deia als seus lectors que pensessin «que el dia que Catalunya s’hagués deslliurat del teatre i de la premsa de Madrid (i de la d’aquí que encara es fa a la madrilenya), la nostra independència intel·lectual estaria molt avançada; i el dia que la nostra independència intel·lectual sigui completa la resta serà secundari, i Catalunya formarà part d’Europa.»

 

Dots d’entrevistador

Més enllà del seu exercici d’articulista, Espinàs va conrear altres camps del periodisme. El seu contacte constant durant quasi mig segle amb els llegidors de diaris (confessava que ell era addicte a la lectura quotidiana del diari) li va donar molta popularitat, però també potser la va assolir de manera encara més intensa durant un període dels anys 80 amb el desplegament dels seus dots d’entrevistador a la televisió catalana. En aquest mitjà va ser un referent primicer i memorable, amb un accent personal genuí en l’entrevista com a gènere periodístic d’autor, l’entrevista dialogant en profunditat i amb intel·ligència, en la qual també excel·liren en aquella època Montserrat Roig, Joaquín Soler Serrano i José Luis Balbin, a les televisions, i Rosa Montero en el periodisme imprès.

Si es pondera en conjunt l’obra de Josep Maria Espinàs, haurem de concloure que més que escriptor era periodista. Després de tastar la feina d’advocat un cop llicenciat a la Facultat de Dret l’any 1949, Espinàs va entrar en l’ofici de periodista a la revista Destino, setmanari en què des de 1955 es va revelar com un bon cronista caminant per terres catalanes. L’agost de 1956 va trescar pel Pallars Sobirà junt amb l’escriptor gallec Camilo José Cela, onze anys més gran que ell i amb una obra ja reconeguda en llengua castellana.

Espinàs ja havia publicat el 1954 la novel·la amb què va guanyar un any abans el Premi Joanot Martorell: Com ganivets o flames, evocació realista de la sordidesa d’aquells temps de l’estraperlo residual, el contraban miserable i el racionament forçat amb el teló de fons d’un barri popular de Barcelona i d’un Pirineu català encara allunyat dels ciutadans.

Espinàs va publicar l’any 1957 el llibre Viatge al Pirineu de Lleida, la gran crònica de la travessa muntanyenca acompanyat de Cela, escriptor ja bregat que va publicar aquella experiència excursionista nou anys més tard. L’Espinàs cronista va treure dos llibres més en aquesta especialitat que conjumina narració, descripció i interpretació de gent i paisatges derivada d’unes observacions afinades: Viatge al Priorat (1962) i Viatge a la Segarra (1972), obres reeditades l’any 2000 per La Campana.

L’èxit d’aquesta fórmula periodística en format de llibre i la seva ànima inquieta d’home engrescat a fressar camins d’arreu l’esperonaren a mantenir el llarg cicle de volums dels A peu per… que el motivaren a caminar per dins i fora de Catalunya. Era una continuïtat brillant dels reportatges de viatges per a Destino que l’havien iniciat en la pràctica d’un periodisme dinàmic i expansiu, si més no pel seu propòsit d’apropar als lectors realitats no ateses per una pràctica professional dominant, rutinària i sedentària.

 

Una curiositat universal

També confirma el reconeixement de la condició de periodista que concorria en Josep Maria Espinàs la seva curiositat universal, un tret consubstancial a l’ofici que en el seu cas inclou unes incursions en el món de la música jove amb dimensió poètica pròpia dels seus primers temps d’activista cultural. En aquest sentit, cal no oblidar que el 1961 va ser un dels impulsors de la Nova Cançó i dins d’aquest marc un dels fundadors d’Els Setze Jutges. Obert a aportacions foranes a la cançó d’autor, Espinàs va adaptar peces de Georges Brassens, les va cantar i les va enregistrar l’any 1982. En un altre ordre de coses, també és memorable la seva vinculació a una dada concreta dins l’univers de l’esport de masses amb un component social vigorós en l’imaginari col·lectiu català, com és el futbol. Josep Maria Espinàs va escriure amb Jaume Picas (un altre escriptor tot terreny) la lletra de l’himne del Barça, a la qual va posar música el compositor i crític prestigiós Manuel Valls Gorina.

La prosa d’Espinàs, com la de Pla, era directa, fluida i col·loquial. Era una prosa planera, però no planiana.

A l’inici d’aquest article he posat l’èmfasi en la llarga vida de la columna diària que va escriure Josep Maria Espinàs en dos diaris de referència nascuts en els primers anys del postfranquisme. Les estadístiques no ho diuen tot, és clar, d’un periodista del tremp i l’excel·lència d’Espinàs. No tindria cap mèrit mantenir la columna diària més longeva de la premsa de Catalunya si alhora no oferís, com feia ell, un treball de qualitat. És obvi que era un escapat, a una distància considerable, en la cursa de corredors de fons de l’articulisme a la premsa diària catalans. Però també s’escapà de l’influx que Josep Pla exercí sobre els escriptors realistes de la seva generació.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

La prosa d’Espinàs, com la de Pla, era directa, fluida i col·loquial. Era una prosa planera, però no planiana. Els estudis de periodística dels gèneres tampoc no la poden encabir en la categoria estricta del periodisme costumista. Com tampoc no es pot fer amb les seves cròniques itinerants de caminant constant i perseverant amb un producte final ben diferent del de les llegendàries «Visions de Catalunya» que de 1926 a 1928 va publicar al diari La Publicitat un Joan Santamaria de lèxic opulent, barroc, i d’un estil impressionista ampul·lós i abrandat.

 

«Amics lectors»

En el seu comiat als lectors de l’Avui, que va publicar el gener de 1999, Espinàs va condensar amb una senzillesa i una agudesa admirables la seva ànima d’articulista franc, amè, modest i proper. El seu adeu d’aquell dia acabava amb aquestes dues frases: «He estat feliç amb vostès, amics lectors. Algú va dir que l’agraïment és la memòria del cor.»

Segur que el periodisme català que es va restaurar el 1976 després de trentaset anys de prohibicions deu a Josep Maria Espinàs bona part de la renovació del tarannà, l’estil i el llenguatge d’una rica tradició professional que la dictadura havia estroncat.