Amb aquesta pregunta iniciem les sessions de formació sociopolítica a l’Escuela del Trabajo de CCOO. Les idees que venen a continuació són les que construïm col·lectivament, tot i que aquest article és de la meva exclusiva responsabilitat.

En les darreres dècades estem assistint a una gran dislocació del cos social. Una de les manifestacions d’aquesta dislocació és la crisi de les estructures de mediació pròpies de les societats industrialistes i els estats nació.

Partits polítics, organitzacions socials i sindicats estan patint una crisi important en la seva funció de mediació social. També els mitjans de comunicació, tot i que en aquest cas es barreja i confon amb la crisi del model de negoci dels mitjans.

En l’origen d’aquesta dislocació hi apareixen interrelacionades causes tecnològiques, econòmiques i també ideològiques. Existeix un ampli acord a destacar la digitalització, tot i que no sempre aconseguim entendre ni coincidim en què consisteix exactament. La digitalització no és, ni únicament ni principalment, robotització, com algunes vegades s’apunta.

En l’esfera dels treballs, la digitalització permet a les empreses trossejar la producció –de béns i de serveis– mantenint el control empresarial de tot el procés. La digitalització possibilita a les empreses centrals, que controlen els productes i els mercats, augmentar els beneficis i el seu poder, mitjançant estratègies d’externalització de costos i riscos a tercers, tant si són treballadors, com empreses perifèriques o el medi ambient i la comunitat.

Aquest taylorisme digital, a diferència del taylorisme industrial del segle XX, no sols fracciona els treballs, també trosseja la vida laboral de les persones. Les empreses de plataforma defensen el seu model de negoci amb el cínic argument que atorga més llibertat a les persones en possibilitar que treballin en diferents feines alhora.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Les innovacions tecnològiques han propiciat una acceleració de la globalització econòmica –tot i que la covid-19 l’ha posat parcialment en dubte. El resultat de totes aquestes disrupcions tecnològiques i econòmiques és un gran desequilibri de forces entre capital i treball. També l’afebliment de la capacitat dels sindicats, nascuts en el marc de la societat industrialista i l’estat nació, per exercir el conflicte social davant d’un capital global cada cop més concentrat.

 

Mercantilització de les vides

Com sempre passa en els moments de canvi d’època, les innovacions tecnològiques i econòmiques van acompanyades de factors ideològics que impulsen i legitimen el «nou règim». L’ultraliberalisme –de fet és ultraintervencionisme de classe– comporta la reducció del paper de l’Estat i la privatització d’àmplies esferes de l’economia, amb una reducció significativa del pes del sector públic i un augment de la seva dependència del finançament dels mercats. El conflicte entre deutors –públics o privats– i creditors esdevé una de les expressions de la lluita de classes del segle XXI.

També ha impulsat la mercantilització de les nostres vides, a partir del reconeixement al mercat de la capacitat per a ordenar i regular la societat. Les persones hem passat de ser considerades ciutadans a ser tractades com a usuaris o clients. Els drets de ciutadania, conquerits durant aquests segles, deixen de ser drets als quals s’accedeix a través de la societat, les seves institucions i lleis, per ser considerats béns de consum que s’obtenen en el mercat. En aquesta societat mercantilitzada es considera dret tot allò que es pot comprar, sigui el sexe, un ventre de lloguer i en alguns països, fins i tot, un òrgan humà per a ser trasplantat.

L’avenç de l’hegemonia del mercat com a articulador de la vida social ens ha conduït d’una societat de ciutadans i de treballadors a una altra de consumidors, en la qual la condició de treball ha perdut la centralitat política que ha tingut durant el segle XX. Només cal recordar la Constitució republicana de 1931. «España es una república democrática de trabajadores de todas clases.»

 

Desagregació de les causes

La digitalització no només trosseja els treballs, els processos productius i la vida de les persones, també ho fa amb les nostres identitats. A diferència del taylorisme industrial en què la productivitat s’aconseguia dividint al màxim els processos productius, però mantenint el control empresarial concentrant les persones treballadores en grans fàbriques, el taylorisme digital aconsegueix el control social esmicolant també els espais de treball i de vida personal. Un dels efectes d’aquestes dinàmiques de segregació d’espais i condicions de treball són processos de desagregació d’interessos, de causes i, en darrer terme, de les identitats.

Aquesta és una de les explicacions de per què cada vegada hi ha més causes diferenciades a defensar, deslligades, si no confrontades les unes amb les altres. Fins i tot el feminisme, un moviment portador de valors universals està sent víctima d’aquesta desagregació de les causes.

 

Desapareix el seu hàbitat

En aquest context, les organitzacions socials, sindicals i polítiques, que durant el segle XX han estat portadores i representants d’interessos generals, han entrat en una profunda crisi de transformació de la seva funció social. Amb el risc de simplificar podríem dir que a les estructures de mediació social pròpies de la societat industrialista els succeeix com als ossos panda quan es desforesten els boscos de bambú o als coales els d’eucaliptus. S’han quedat sense el seu hàbitat natural.

La mediació social no ha desaparegut, però està patint una profunda transformació. Les noves formes de mediació ja no són exclusiva de l’espai territorial de l’estat nació i cada cop apareixen més expressions d’aquesta intermediació a escala global. El mateix succeeix amb el factor temps i la disrupció que suposa passar dels temps analògics als digitals.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Però on s’ha produït la disrupció més important és en el tipus de vincles entre les persones i les estructures de mediació social. S’ha passat del vincle estable i permanent que les persones mantenien amb les organitzacions pròpies de la societat industrialista a les relacions esporàdiques i volubles. S’ha transitat d’un vincle de base associativa que les persones establien amb sindicats, partits i organitzacions a un altre marcat per la lògica del mercat, en el qual s’imposen les relacions de consum.

 

Consumidors de la política

Això és molt evident en el terreny de la