La transició ecològica és la cerca d’un nou paradigma que incorpori una noció de benestar sense comprometre la vida al planeta. Es dirà, amb raó, que per a això el vector energètic és clau, però circumscriure el debat exclusivament a l’energia deixaria fora massa aspectes.
Les aproximacions que en les últimes dècades s’han fet a la crisi ambiental s’han dut a terme fonamentalment des de les ciències naturals. La biologia, la física, la meteorologia i disciplines afins van ser les primeres que van donar la veu d’alarma sobre els riscos del model de desenvolupament basat en la producció i el consum, sense més límits que la capacitat tecnològica i la logística.
Anys més tard, l’economia va entrar en el debat recordant que «economia» i «ecologia» comparteixen la mateixa arrel, del grec oikos. Mentre que l’ecologia s’encarrega de l’estudi i la comprensió de la «casa», de la «llar», l’economia ho fa de la seva administració. Darrere anirien els juristes, disposats a dissenyar sistemes de protecció de béns públics i a ordenar una paleta de drets que incorporés tot el que té a veure amb un medi ambient sa. Finalment, la sociologia i la ciència política han entrat a aportar el seu aparell epistemològic i els seus paràmetres d’anàlisi per constatar que la crisi climàtica actua com un catalitzador de problemes previs que agreuja les desigualtats –de renda, de gènere, de territoris, entre altres– i augmenta els conflictes.
Dificultats afegides
Des de l’enfocament polític la crisi climàtica té, almenys, tres característiques que afegeixen graus de dificultat a la seva gestió per part de les democràcies avançades. Amb això no vull dir que els sistemes autoritaris tractin millor aquest assumpte, com ha quedat demostrat àmpliament en la literatura especialitzada.
En primer lloc, el caràcter estratègic del repte ambiental planteja un problema de rendició de comptes i incentius. Com pot un govern triat per a quatre anys fer balanç d’una cosa els efectes de la qual només es constataran a llarg termini? I en la mateixa línia, quins incentius té fer-ho si les decisions que s’han de prendre impliquen en molts casos renúncies a curt termini els beneficis de les quals només es gaudiran a llarg termini? És imprescindible incorporar el pacte intergeneracional al contracte social.
Com pot un govern triat per a quatre anys fer balanç d’una cosa els efectes de la qual només es constataran a llarg termini?
D’altra banda, la crisi climàtica presenta una complexitat enorme en la comprensió dels temibles efectes que anem coneixent a mesura que se succeeixen. Si el coneixement científic ens diu que, en bona part, estem entrant en terreny desconegut pel que fa al comportament de la biosfera, des del punt de vista econòmic, social i polític no hi ha gaire més certeses. Avui comprovem que el canvi climàtic és la primera causa de desplaçaments de persones al món, que presenta desafiaments com la reconceptualització de la noció de refugiat o de la idea mateixa de benestar, de progrés, i que, a mesura que aprofundim en el seu coneixement, comprovem com els reptes que planteja s’estenen a totes les esferes.
PUBLICITAT
Calen, per tant, tots els coneixements disponibles per abordar un assumpte d’aquesta magnitud. I cal que aquests coneixements treballin de manera conjunta donant solucions complexes a problemes complexos i polièdrics. Tanmateix, sabem que hi ha dificultats per incorporar sistemàticament els diagnòstics experts multidisciplinaris al procés de presa de decisions polítiques. La pandèmia ho ha posat de manifest.
En tercer lloc, la crisi climàtica és clarament un fenomen global. Amb responsabilitats diferenciades, com es va subratllar ja fa anys en els acords de les Conferències de les Parts de la Convenció sobre Canvi Climàtic –conegudes com a COP–, però clarament global. Tant, que s’ha encunyat l’expressió «doble injustícia del canvi climàtic» per assenyalar com els països en desenvolupament, que menys responsabilitat han tingut en la seva aparició, pateixen en més grau les conseqüències, atès que les seves economies depenen més directament dels ecosistemes i perquè no disposen dels mitjans econòmics i tecnològics que en facilitin l’adaptació.
Si les inundacions de l’estiu del 2021 a Alemanya i Bèlgica van causar pèrdues enormes i el dolor immens de desenes de morts, els danys per fenòmens similars en països que no tenen recursos i infraestructures, i que depenen dels cultius per alimentar la població, es multipliquen. Coneixem, no obstant això, les dificultats de la governança global i comprovem amb desesperació la lentitud dels acords. A l’hora d’escriure aquestes línies s’acaba de conèixer el document esperat de compromisos de reducció d’emissions de la Xina, i el resultat és desolador. Segons els càlculs més realistes, en aquestes condicions l’objectiu de no superar un increment mitjà de temperatura d’1,5° C sembla impossible.
Canvi climàtic d’esquerres o de dretes?
A priori, el canvi climàtic té poc a veure amb la ideologia. Que l’increment de temperatures a causa de l’acció humana desencadena una sèrie de conseqüències en la biosfera és un fet objectiu. La cosa es complica quan, a més de canvi climàtic es considera el «canvi global»: el que es produeix en les societats fruit de la mateixa evolució del clima, ja que aquí entren la interpretació i la consideració de causalitats no sempre fàcils d’identificar.
Quan es comença a plantejar la transició ecològica, la ideologia apareix en tota la seva esplendor. En efecte, la transició ecològica es pot abordar des de diferents angles, donant més o menys protagonisme al sector públic o al privat, atorgant més o menys centralitat a la idea de transició justa, plantejant polítiques d’àmbit nacional, regional o occidental, o tractant d’impulsar línies estratègiques globals, etc. Si es tracta, per exemple, d’aconseguir un objectiu de 100 % renovables, s’hi pot arribar per camins molt diversos. Si s’aconsegueix, s’haurà cobert un objectiu fonamental, però cada ruta comporta un model de societat diferent.
Pot ser que el canvi climàtic no sigui d’esquerres o de dretes, però la transició ecològica, sí que ho és. I atesa la profunditat d’aquesta transició, molt probablement no és exagerat plantejar que ens trobem davant de la discussió ideològica més important dels nostres dies, que comença a arribar al fons de la qüestió: el model de desenvolupament possible i desitjable.
En aquest debat s’està dibuixant una línia amb dos extrems. En un, els «tecnooptimistes», que pensen que la tecnologia ho pot tot, i el que no pugui fer avui ho podrà fer demà. En el costat contrari, els «colapsistes», que afirmen que no hi ha sortida, i que, si n’hi hagués, passaria per un decreixement important. En els múltiples punts que poblen aquest contínuum, sorgeixen opcions que aposten per repensar la idea de desenvolupament, de progrés, de benestar; de manera que sigui compatible amb la salut del planeta, que és també la dels humans.
La transició ecològica en conjunt, i l’energètica en particular, està en marxa i cal incrementar-ne l’ambició i la velocitat.
Si és conegut el debat sobre la necessitat de repensar el PIB com a mesura de la riquesa d’una societat, arriba el moment d’anar més enllà i avançar en la discussió sobre què mesurar, quina idea de progrés o desenvolupament podem consensuar. La manera com es mesura vindrà després.
Green Deal i Next Generation
En aquest context, en la COP25 que va tenir lloc a Madrid el desembre del 2019, Ursula Von der Leyen, acabada de nomenar, va anunciar la posada en marxa d’un Pacte Verd Europeu cridat a ser el nou full de ruta de la Unió. Ja llavors es va plantejar la necessitat d’accelerar la transició ecològica, amb la transició energètica corresponent, i fer-ho «amb justícia», de manera que les desigualtats, que s’havien vist agreujades per la gestió de la crisi financera del 2008, no es tornessin a reproduir. L’ombra dels gilets jaunes sobrevolava tot el debat.
Un parell de mesos després va arribar la pandèmia i Europa es va paralitzar. Les tensions no van ser poques, amb països insistint que era el moment de prioritzar la tornada a l’economia prepandèmia i deixar per a més endavant les qüestions ambientals. No obstant això, fruit de les evidències científiques, de l’increment de consciència ambiental de la ciutadania, de l’arrelament d’aquesta qüestió no solament en els partits verds, sinó de manera cada vegada més transversal –especialment a Alemanya, on les qüestions ambientals s’han vist molt reforçades en les últimes eleccions i tenen un paper clau en la conformació de govern– de la pressió del món financer que ha entès que l’«economia marró» comporta nombrosos riscos, mentre que en la «verda» hi ha grans possibilitats de creixement, o de totes alhora, l’aposta europea es ratifica en la transició ecològica fins al punt que el Programa de Recuperació, Transformació i Resiliència té com a objectiu modernitzar l’economia entenent com a tal la seva digitalització i el seu reverdiment, i fer-ho, de nou, incorporant els criteris de transició justa.
En quin moment estem?
És l’hora de passar de les paraules als fets. Si els discursos de transició ecològica en general i energètica en particular són ja ben acceptats per gairebé la totalitat de la societat, arriba el moment de posar-los en pràctica, i travessar aquest instant en el qual comencen a emergir les contradiccions i els problemes del que es fa per primera vegada.
Cada vegada que s’intenta resoldre un problema en sorgeixen altres de nous, com passa amb la instal·lació de parcs eòlics en el món rural.
Des de la sociologia s’insisteix que els problemes ambientals són wicked problems, problemes retorçats. Cada vegada que s’intenta resoldre’n un, en sorgeixen altres de nous relacionats amb la suposada solució. Un cas clar s’està veient a Europa en aquests moments en relació amb la instal·lació de parcs d’energia eòlica i solar en el món rural. Si bé alguns projectes gaudeixen de l’acord del territori, altres estan generant conflictes importants, que arriben a paralitzar-los per motius tant ambientals com de defensa dels interessos locals allí on s’ha generat economia al voltant de la naturalesa i el paisatge, o on les empreses promotores actuen amb escassa transparència.
Per concloure, podríem afirmar que la transició ecològica en conjunt, i de manera destacada l’energètica, està en marxa i cal incrementar-ne l’ambició i la velocitat. Pel camí trobarà múltiples hàndicaps. Un mercat no preparat per al canvi, com s’està veient amb l’alça de preus en el mercat majorista; la crisi de subministraments que llastarà la fabricació i la instal·lació de dispositius d’energies renovables, o, els conflictes socials associats al canvi de model, en són alguns.
