La transició ecològica és la cerca d’un nou paradigma que incorpori una noció de benestar sense comprometre la vida al planeta. Es dirà, amb raó, que per a això el vector energètic és clau, però circumscriure el debat exclusivament a l’energia deixaria fora massa aspectes.

Les aproximacions que en les últimes dècades s’han fet a la crisi ambiental s’han dut a terme fonamentalment des de les ciències naturals. La biologia, la física, la meteorologia i disciplines afins van ser les primeres que van donar la veu d’alarma sobre els riscos del model de desenvolupament basat en la producció i el consum, sense més límits que la capacitat tecnològica i la logística.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Anys més tard, l’economia va entrar en el debat recordant que «economia» i «ecologia» comparteixen la mateixa arrel, del grec oikos. Mentre que l’ecologia s’encarrega de l’estudi i la comprensió de la «casa», de la «llar», l’economia ho fa de la seva administració. Darrere anirien els juristes, disposats a dissenyar sistemes de protecció de béns públics i a ordenar una paleta de drets que incorporés tot el que té a veure amb un medi ambient sa. Finalment, la sociologia i la ciència política han entrat a aportar el seu aparell epistemològic i els seus paràmetres d’anàlisi per constatar que la crisi climàtica actua com un catalitzador de problemes previs que agreuja les desigualtats –de renda, de gènere, de territoris, entre altres– i augmenta els conflictes.

 

Dificultats afegides

Des de l’enfocament polític la crisi climàtica té, almenys, tres característiques que afegeixen graus de dificultat a la seva gestió per part de les democràcies avançades. Amb això no vull dir que els sistemes autoritaris tractin millor aquest assumpte, com ha quedat demostrat àmpliament en la literatura especialitzada.

En primer lloc, el caràcter estratègic del repte ambiental planteja un problema de rendició de comptes i incentius. Com pot un govern triat per a quatre anys fer balanç d’una cosa els efectes de la qual només es constataran a llarg termini? I en la mateixa línia, quins incentius té fer-ho si les decisions que s’han de prendre impliquen en molts casos renúncies a curt termini els beneficis de les quals només es gaudiran a llarg termini? És imprescindible incorporar el pacte intergeneracional al contracte social.

Per llegir l'article complet fes una prova gratuïta de 15 dies o fes una subscripció de pagament. Accedeix si ja ets subscriptor.