Entre el record permanent i l’oblit perpetu queda la història. A Catalunya, entre el 1975 i el 2001, hi va haver setanta-quatre atemptats amb la mateixa signatura: ETA. Van causar cinquanta-quatre morts i 224 ferits. És una cosa que va passar no fa tant de temps, però que sembla llunyana, molt llunyana; fins i tot oblidada per part de la població. La banda terrorista ja no existeix, però, no obstant això, encara continua sent motiu de debat en la política espanyola.

La biografia d’ETA abasta cinquanta-tres anys, cosa que és molt de temps en un grup terrorista europeu. El seu naixement va tenir lloc el 1958 i el final porta la data del 20 d’octubre de 2011. El balanç és aterridor: més de 850 assassinats, 2.600 ferits i noranta segrestats. En aquest temps hi va haver divisions i dissensions, que van causar l’aparició de diferents sigles, però al final només cal referir-s’hi com a ETA. Sorgida al País Basc i amb aquest espai com a epicentre de les seves intencions, també va aparèixer en altres llocs, com Madrid, València, Sevilla… i Catalunya.

Tanmateix, aquesta expansió de les seves activitats no volia dir que ETA es volgués implicar en la política d’aquestes zones. No, ETA no tenia cap interès per la situació a Andalusia o per l’independentisme català, sinó que va atacar Catalunya seguint la màxima guevarista de multiplicar els focus d’insurrecció, en aquest cas de terror, per causar així més problemes a les forces de seguretat. De fet, la seva col·laboració amb altres organitzacions independentistes va ser breu i va sorgir a partir de l’acord signat l’1 de maig de 1975 amb el PSAN-Provisional i amb la Unión do Povo Galego a Galícia. Fruit d’això hi va haver diverses accions conjuntes a Catalunya, les més rellevants de les quals van ser els intents d’assalt a la caserna de la unitat militar de Caçadors a Berga (16 de novembre de 1980, on van voler robar armes i municions), i a la presó de dones de la Trinitat (27 d’abril de 1981). Totes dues accions van ser un fracàs. Després, els suports als etarres cal buscar-los en un altre lloc, com veurem més endavant.

Fins als atemptats islamistes de l’11-M, l’atemptat d’Hipercor va ser l’acte terrorista més mortífer de la història d’Espanya.

Encara que la relació d’actuacions d’ETA a Catalunya es va iniciar, com queda dit, el 1975, la seva presència estable aquí és molt posterior, perquè data del 1986. Una dada rellevant en aquest sentit la trobem en el llibre ETA contra Catalunya, publicat recentment per Ferran Cardenal, que va ser governador civil de Barcelona entre 1982 i 1993 i director general de la Guàrdia Civil de 1993 a 1996. Doncs bé, en el volum, Cardenal explica que quan va arribar al Govern Civil, el seu predecessor en el càrrec, Federico Gallo, li va lliurar un dossier sobre assumptes rellevants, i l’organització terrorista no hi figurava. Aleshores, aquí, no era una prioritat.

 

Comandos Barcelona

És a partir del 1986 que els catalans es van acostumar a llegir en els mitjans de comunicació un nom: comando Barcelona. En realitat no va ser un, n’hi va haver fins a quatre, en els quals van participar etarres tan destacats com Domingo Troitiño, Rafael Caride, José Luís Urrusolo, Mercedes Ernaga o Felipe San Epifanio, entre altres. I, per desgràcia, van aconseguir culminar atemptats amb múltiples víctimes utilitzant el mètode del cotxe bomba. Per exemple, a Sabadell, el 8 de desembre de 1990, on van matar sis policies i en van ferir uns altres dos, a més de causar diferents lesions a deu vianants.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Però, sens dubte, aquesta geografia del terror té dos enclavaments principals. El primer, els grans magatzems Hipercor, a la Meridiana de Barcelona. El 19 de juny del 1987, el comando va deixar un cotxe bomba a l’estacionament, l’explosió del qual va segar la vida de vint-i-una persones i va causar ferides a quaranta-cinc més. Fins als atemptats islamistes de l’11-M, aquest va ser l’acte terrorista més mortífer de la història d’Espanya, perpetrat amb especial sevícia, atès que van afegir productes químics a l’explosiu, semblants al napalm, per tal que les ferides fossin més greus: ferides que van sofrir les persones que aquell dia estaven comprant al centre comercial.

Dues anotacions en relació amb aquest fet. La primera: en les eleccions al Parlament Europeu del 1984, tres anys abans, Herri Batasuna, el partit proper a l’organització terrorista, va obtenir a Catalunya 39.692 vots; gairebé els mateixos que a Navarra i el triple que a Madrid. Diverses persones que havien col·laborat en els actes electorals de la formació política hi van resultar ferides. La segona: és cert que la col·laboració entre les forces de seguretat i els grans magatzems no va ser perfecta, però ETA va intentar desviar l’atenció sobre el que havia passat argumentant que havia avisat amb prou antelació, que la culpa era d’uns altres. En qualsevol cas, hauria estat inviable desallotjar el centre. Quina excusa!… la responsabilitat és de la víctima, no del victimari; com si col·locar una bomba no fos un crim.

 

Crueltat extrema

El segon lloc és Vic, el 29 de maig de 1991. Aquest dia, el comando va fer lliscar mitjançant control remot un cotxe bomba per la rampa de la caserna de la Guàrdia Civil de la població. Resultat: nou morts i quaranta-cinc ferits. De nou, la crueltat va ser extrema. A l’esplanada on va detonar l’artefacte hi havia nens jugant.

Quatre, d’entre 8 i 11 anys, van morir, als quals cal sumar un jove de 17 anys. Els etarres van veure qui hi havia, però no van dubtar a perpetrar l’atemptat.

En les eleccions al Parlament Europeu del 1984 Herri Batasuna, el partit proper a l’organització terrorista, va obtenir 39.692 vots a Catalunya.

Els membres dels comandos que van dur a terme aquests atemptats o van ser detinguts o van morir en enfrontaments, perquè els autors del fet de Vic van ser localitzats per la Guàrdia Civil hores després en una casa de Lliçà d’Amunt, a quaranta-dos quilòmetres d’on es va produir l’atemptat. Joan Carles Monteagudo Povo i Juan Félix Erezuma van caure durant l’operació policial, mentre que Juan José Zubieta va ser capturat.

El nom de Joan Carles Monteagudo dona peu a reprendre la qüestió dels suports amb què va comptar ETA a Catalunya en la seva època de màxim apogeu, a partir del 1986, quan disposa de comandos estables en la comunitat autònoma. Ja no hi havia independentistes catalans entre ells; de fet, els etarres no hi confiaven. Monteagudo havia militat a Terra Lliure, però va acabar abjurant d’aquesta organització: ell els considerava tous i ells creien que era excessivament exaltat. De manera que quan estava ocult al sud de França, Monteagudo es va integrar a ETA, primer com a part de l’aparell dedicat a ajudar terroristes a travessar la frontera i després com a membre actiu d’un comando. Monteagudo no va comptar amb els seus antics col·legues de Terra Lliure i va buscar col·laboradors entre membres del Partit Comunista Internacional, PC(I). Posteriorment, altres còmplices per a tasques d’informació o d’infraestructura van ser reclutats entre antics militants de la Lliga Comunista Revolucionària, LCR, i fins i tot en cercles àcrates. És a dir, entre organitzacions radicals d’extrema esquerra i anarquistes, però no independentistes.

El 6 de juny de 1975, ETA va matar a Barcelona el caporal primer de la Policia Nacional, Ovidio Díaz López, en l’enfrontament que va tenir lloc durant un atracament a una sucursal del Banc de Santander. Va ser la seva primera víctima mortal a Catalunya. El 17 de març de 2001 se’n va produir l’última, el mosso d’esquadra Santos Santamaría Avendaño, mort per l’explosió d’una bomba a Roses. Entremig, en vint-i-sis anys, uns altres cinquanta-dos morts (membres dels cossos i les forces de seguretat, militars, simples transeünts), i 224 ferits, la majoria civils. En aquest temps, hi ha llocs que van quedar marcats per sempre en la geografia del terror: Barcelona, Vic, Sabadell…

 

Cotxes bomba

Al principi, els etarres van perpetrar assalts bancaris, col·locació d’explosius en diferents indústries i un segrest que va ser molt seguit pels mitjans de comunicació, el de l’empresari Jesús Serra Santamans, que va romandre captiu de la banda entre el 26 de març i el 31 de maig de 1980, i va ser alliberat després del pagament d’un rescat de cent cinquanta milions de pessetes; més de nou-cents mil euros. A partir del 1986, quan es va iniciar la trajectòria del comando Barcelona, van emprar els cotxes bomba. En el relat cal incloure atacs a empreses essencials, contra interessos francesos, per amenaçar els Jocs Olímpics del 1992 o a fi de perjudicar la temporada turística. Amb el temps, ETA va ser derrotada per l’Estat i va acabar exhausta, amb els seus líders i activistes principals a la presó i sense tenir pràcticament cap capacitat operativa. La veritat és que no van deixar les armes, gairebé totes els les havien arrabassat, ja no podien fer gairebé res.

Avui dia, molts joves espanyols a penes saben qui era Franco, i a molts catalans ETA els sona a una cosa molt pretèrita, encara que només fa vint-i-dos anys que va actuar a Catalunya per última vegada i onze que va desaparèixer del mapa com a organització. El pensador David Rieff sosté que l’oblit és una part essencial i necessària per trobar la pau. Per a Hannah Arendt, «res no arriba amb tanta rapidesa i facilitat com l’oblit». Vassili Grossman va defensar que «l’obligació de l’escriptor és explicar aquesta veritat terrible, i l’obligació civil del lector és conèixer-la». Ferran Cardenal sosté que «els que vam viure aquelles experiències tenim obligació de recordar-les perquè es coneguin millor i no s’oblidin».

 

Queda la història

Mentre sectors polítics advoquen per superar uns temps tràgics, uns altres defensen la necessitat de tenir-los presents i no ignorar qui en van ser els protagonistes. I, assistint a aquest debat, queden les víctimes: pares, vídues, parents dels morts i ferits en els atemptats, les vides dels quals van quedar alterades per sempre i que no podran oblidar mai. En un llibre aparegut recentment a Espanya, Salir de noche (Libros del Asteroide), el periodista italià Mario Calabresi, el pare del qual va ser assassinat per un grup terrorista al seu país, assenyala que cal acceptar les mesures que es prenguin en benefici de l’interès general, però es pregunta si l’exigència als autors dels crims no va més enllà del compliment d’una sentència, i sobre aquest tema reflexiona: «Un cop has complert la pena, ets lliure, però no han acabat les teves responsabilitats. Aquesta idea no es correspon amb la realitat».

Record enfront d’oblit, dues tesis sobre les necessitats d’una societat per millorar. Potser el camí es troba enmig de totes dues posicions, en un moment en què ETA ja no existeix però encara és una presència en la política espanyola. Entre el record i l’oblit, queda la història.