El 2 de març de 2022, Etiòpia va ser un dels dotze estats que no van votar en el marc de la sessió especial d’emergència de l’Assemblea General de Nacions Unides sobre Ucraïna. L’endemà, el primer ministre Abiy Ahmed feia «una crida a la moderació» en un comunicat que tractava de justificar el vot amb al·lusions directes a la guerra que des del novembre de 2020 sacseja la regió del Tigre, el país i els territoris veïns. Quan va començar la guerra, Europa mirava cap als Estats Units on s’estaven celebrant les eleccions entre Trump i Biden. Avui, Europa mira Ucraïna. Entremig, Europa a penes ha mirat cap a Etiòpia.

Etiòpia fa mesos que està sumida en una guerra que evidencia les dificultats que comporten les transicions polítiques i el diàleg per a l’establiment de nous marcs polítics. L’abril de 2018, la designació d’Abiy Ahmed com a primer ministre per part de l’EPRDF (sigles en anglès del Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop), la coalició de partits en el poder des del 1991, va semblar que obria un procés de canvi a Etiòpia.

El nou primer ministre va parlar d’avançar cap a la democràcia i de liberalitzar l’economia. Va designar un govern paritari, va alliberar presos polítics, va permetre el retorn d’exiliats polítics i va nomenar-ne alguns al capdavant d’institucions públiques com la Junta Electoral o la Comissió Etíop de Drets Humans. També va operar un gir en la política exterior, en restablir relacions amb Eritrea, oferir-se com a mediador al Sudan i diversificar els socis del país consolidant relacions amb els països àrabs del Golf malgrat les tensions creixents amb Egipte per la construcció de la Gran Presa del Renaixement etíop sobre el Nil Blau.

Abiy Ahmed semblava representar la voluntat de superar tres dècades marcades per l’autoritarisme i el control creixent d’una elit política i econòmica restringida, controlada al seu torn per l’EPRDF. La seva designació es va interpretar com un missatge d’escolta a les demandes socials d’una població que majoritàriament només ha conegut el règim actual i que, sobretot des del 2014, reclamava un canvi en el govern. No obstant això, com ja va passar amb el seu predecessor, Hailemariam Desalegn, el seu nomenament a la meitat de la cinquena legislatura també buscava assegurar la supervivència del règim, amb temps suficient perquè Abiy consolidés el lideratge abans dels comicis previstos el 2020.

En aquest context, Abiy Ahmed va ser guardonat el 2019 amb el Premi Nobel de la Pau. El premi es va justificar fonamentalment pel restabliment de les relacions amb Eritrea, després que Etiòpia es comprometés a implantar els acords de pau d’Alger i a tancar l’enfrontament des de la guerra de 1998-2000. El guardó, concedit a penes dos anys després del seu nomenament, va reflectir l’eufòria dels estats occidentals, convençuts que amb Abiy el país abandonaria la senda de la democràcia revolucionària i l’estat desenvolupista per caminar per la de la democràcia liberal i el lliure mercat. El guardó va reflectir, en suma, les expectatives més que la realitat.

L’EPRDF va estar dominat històricament pel TPLF (sigles en anglès del Front d’Alliberament del Poble de Tigre), un partit polític de la regió de Tigre, que confronta amb l’actual Eritrea, nascut el 1975 com a moviment armat d’orientació marxista de resistència al govern comunista de Mengistu Hailemariam. El nombre creixent de moviments armats a Etiòpia des de la dècada de 1960 reflecteix el qüestionament del centralisme polític de l’Estat etíop modern, fruit de l’expansió i la consolidació imperial d’Etiòpia en la segona meitat del segle XIX. En arribar al poder en la dècada de 1990, l’EPRDF va impulsar un procés descentralitzador sobre la base d’una estructura federal i la politització de la identitat regional que va mantenir, de facto, controlada fortament des del govern federal. La preponderància del TPLF en aquest entramat polític va generar noves resistències i greuges que avui alimenten la lluita entre el govern del primer ministre Abiy Ahmed i el TPLF.

 

Apagada informativa

El conflicte va esclatar la nit del 3 al 4 de novembre de 2020, oficialment per l’atac de les forces armades del TPLF a una caserna de l’Exèrcit etíop a Mekele, capital de Tigre. L’apagada informativa que s’ha produït des de l’inici de la guerra ha impedit aclarir els fets. En tot cas, el conflicte feia temps que es gestava. Al cap de poc temps de tornar del viatge a Oslo per recollir el guardó, Abiy Ahmed va anunciar el final de l’EPRDF i la creació d’un nou partit unitari, el Partit de la Prosperitat (PP). Tots els partits que componien la coalició anterior s’hi van integrar, tret del TPLF.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

Abiy tenia uns vuit mesos per consolidar el seu nou projecte abans de presentar-se a les eleccions generals i regionals previstes per a l’agost de 2020. No obstant això, a penes tres mesos després de la creació del PP, l’OMS va declarar la pandèmia de la covid-19; i al cap de poc temps, la junta electoral va suspendre els comicis per la situació sanitària. Encara que la decisió no va ser qüestionada immediatament per l’oposició, aquesta sí que va rebutjar la possibilitat d’estendre la legislatura fins dotze mesos després que la covid-19 deixés de ser una amenaça per a la salut pública, com va plantejar el Consell Constitucional.

En les eleccions generals i regionals del juny de 2021 el Partit de la Prosperitat va obtenir el 97 % dels escons.

El TPLF en particular, encara al capdavant del govern del Tigre, va decidir celebrar les eleccions regionals el setembre de 2020 –que va guanyar amb un controvertit 98 %–, i va anunciar que deixaria de reconèixer la legitimitat del govern federal a partir del 5 d’octubre, final oficial de la 5a legislatura. Setmanes després esclatava la guerra entre el govern federal del primer ministre Abiy Ahmed i el govern regional del TPLF, encapçalat per Debretsion Gebremichael.

Mentre que el TPLF no va saber o no va voler encaixar la seva pèrdua de poder en els últims anys, Abiy Ahmed no va saber o no va voler dissenyar un projecte polític que evités l’escalada de tensions amb el partit que havia controlat el poder durant dècades. La seva estratègia, que incloïa el restabliment de les relacions entre Etiòpia i Eritrea pel qual va guanyar el Nobel, va buscar arraconar el TPLF, que va reaccionar a la defensiva.

La brutalitat de la guerra a Tigre ha transcendit malgrat la cobertura mediàtica pràcticament nul·la i les persecucions a periodistes i investigadors, locals i internacionals. És particularment brutal l’ús sistemàtic de la violència sexual com a arma de guerra, cosa que va empènyer Filsan Abdullahi, ministra de la Dona nomenada el 2018, a dimitir. També ho ha estat l’entrada a la guerra de les tropes eritrees, convidades pel govern d’Abiy, aprofitant l’animadversió entre la dictadura d’Isaias Afwerki i el TPLF.

 

Emergència humanitària

Totes les parts implicades han estat acusades de crims de guerra. Malgrat les traves a la investigació d’aquests crims, l’abril de 2022 una recerca conjunta de Human Rights Watch i Amnistia Internacional va denunciar crims de lesa humanitat i campanyes de neteja ètnica a Tigre occidental.

És urgent protegir la població tigrinya, que a penes ha rebut ajuda humanitària des de l’inici de la guerra, en la qual han mort 33 treballadors humanitaris. Tanmateix, no hi ha xifres oficials sobre les víctimes mortals del conflicte, només estimacions que oscil·len entre uns milers i diversos centenars de milers, incloent-hi les víctimes com a conseqüència de la fam i la falta de cobertura sanitària derivades de la guerra.

És urgent igualment protegir la població tigrinya fora de la regió, com també la població de les regions veïnes directament afectades per la guerra. El març de 2022 va transcendir que, per primera vegada des de l’esclat de la guerra, Abiy Ahmed i Debretsion Gebremichael havien mantingut una conversa telefònica. Al cap de poc es va declarar una treva humanitària que, amb tot, no ha comportat canvis; l’ajuda ha entrat amb comptagotes, perquè s’ha condicionat als avanços en les negociacions militars i polítiques.

El silenci d’Etiòpia en el vot de la resolució ES-11/1 de l’Assemblea de Nacions Unides sobre Ucraïna ressona paradoxalment com un rebuig al fet que les organitzacions internacionals debatin sobre el que passa dins de les fronteres dels Estats membres i en les seves interrelacions. La manera com el govern d’Etiòpia ha conduït la guerra mostra un autoritarisme que té continuïtat amb les dècades anteriors i que s’intenta suavitzar amb una hàbil campanya mediàtica, però que posa en dubte el discurs aperturista.

 

Discurs panafricanista d’Abiy

En les eleccions generals i regionals que van tenir lloc finalment el juny de 2021 –excepte a Tigre– el Partit de la Prosperitat va obtenir el 97 % dels escons. Abiy s’ha presentat com un defensor d’una identitat panetíop, i gran part dels seus esforços des del novembre de 2020 s’han concentrat a derrotar el TPLF. Però també hi ha conflictes i reptes estructurals en altres regions del país –com Oròmia i Benishangul-Gumuz– que s’han aguditzat o desatès a causa de la guerra a Tigre.

Abiy ha recorregut, així mateix, al discurs panafricanista per assenyalar com una ingerència neocolonialista qualsevol crítica de l’exterior a la seva gestió del conflicte. No obstant això, encara que el govern de Biden ha imposat sancions, la UE s’ha limitat a congelar el suport pressupostari a Etiòpia, i els estats membres no han adoptat sancions. Mentrestant, països com Turquia, Emirats Àrabs Units, l’Iran, o la Xina han donat un suport constant al govern federal.

El primer intent de la Unió Africana per mediar en el conflicte al cap de poc temps de començar la guerra, amb la designació de tres expresidents africans com a enviats, va ser infructuós. L’agost de 2021, l’expresident nigerià Olusegun Obasanjo va ser nomenat enviat especial de la Banya d’Àfrica, i encara que el desembre de 2021 Etiòpia va anunciar el començament d’un procés de diàleg nacional, de moment no hi ha hagut avanços concrets cap a la resolució del conflicte.

 

Indiferència europea

La situació continua estant polaritzada entre la narrativa del govern d’Abiy Ahmed, que acusa el TPLF d’atacar la integritat i la unitat d’Etiòpia i de no acceptar la seva derrota, i la del TPLF, que acusa el govern d’Abiy Ahmed de trencar amb el projecte polític i econòmic de l’EPRDF i tornar a un discurs centralista propi dels règims anteriors. Qualsevol avanç cap a la pau necessitarà un alto el foc creïble, el cessament de les hostilitats i la participació d’actors compromesos en la resolució d’aquest conflicte.

L’atenció lògica que a Europa prestem avui a la guerra a Ucraïna contrasta amb la manera com hem normalitzat la guerra a Etiòpia i la nostra indiferència cap a aquesta guerra. Una normalització pròpia d’una societat internacional amb profundes jerarquies, que s’evidencien en les respostes dispars que reben els conflictes segons on tinguin lloc.