El 2 de març de 2022, Etiòpia va ser un dels dotze estats que no van votar en el marc de la sessió especial d’emergència de l’Assemblea General de Nacions Unides sobre Ucraïna. L’endemà, el primer ministre Abiy Ahmed feia «una crida a la moderació» en un comunicat que tractava de justificar el vot amb al·lusions directes a la guerra que des del novembre de 2020 sacseja la regió del Tigre, el país i els territoris veïns. Quan va començar la guerra, Europa mirava cap als Estats Units on s’estaven celebrant les eleccions entre Trump i Biden. Avui, Europa mira Ucraïna. Entremig, Europa a penes ha mirat cap a Etiòpia.
Etiòpia fa mesos que està sumida en una guerra que evidencia les dificultats que comporten les transicions polítiques i el diàleg per a l’establiment de nous marcs polítics. L’abril de 2018, la designació d’Abiy Ahmed com a primer ministre per part de l’EPRDF (sigles en anglès del Front Democràtic Revolucionari del Poble Etíop), la coalició de partits en el poder des del 1991, va semblar que obria un procés de canvi a Etiòpia.
El nou primer ministre va parlar d’avançar cap a la democràcia i de liberalitzar l’economia. Va designar un govern paritari, va alliberar presos polítics, va permetre el retorn d’exiliats polítics i va nomenar-ne alguns al capdavant d’institucions públiques com la Junta Electoral o la Comissió Etíop de Drets Humans. També va operar un gir en la política exterior, en restablir relacions amb Eritrea, oferir-se com a mediador al Sudan i diversificar els socis del país consolidant relacions amb els països àrabs del Golf malgrat les tensions creixents amb Egipte per la construcció de la Gran Presa del Renaixement etíop sobre el Nil Blau.
Abiy Ahmed semblava representar la voluntat de superar tres dècades marcades per l’autoritarisme i el control creixent d’una elit política i econòmica restringida, controlada al seu torn per l’EPRDF. La seva designació es va interpretar com un missatge d’escolta a les demandes socials d’una població que majoritàriament només ha conegut el règim actual i que, sobretot des del 2014, reclamava un canvi en el govern. No obstant això, com ja va passar amb el seu predecessor, Hailemariam Desalegn, el seu nomenament a la meitat de la cinquena legislatura també buscava assegurar la supervivència del règim, amb temps suficient perquè Abiy consolidés el lideratge abans dels comicis previstos el 2020.
