El filòleg, biògraf, historiador de la cultura, assagista, articulista, editor i opinador Jordi Amat afegeix una nova pell literària a la seva ploma: vol ser, ras i curt, escriptor. Però vol aconseguir-ho tot mantenint la coherència amb la seva trajectòria prèvia. Per això ens presenta El fill del xofer, una obra inscrita en el creixent apartat de la «no-ficció» que pren com a model al francès Emmanuel Carrère, a qui el mateix Amat ha prologat la recent traducció en català de L’adversari, vint anys després de la seva aparició. Com fa el reconegut novel·lista francès, l’escriptor barceloní manipula materials reals per crear un artefacte literari i metaliterari, on combina la reproducció dramatitzada de fragments del passat amb el relat de la tasca –dubtes, sensacions, opinions i incerteses— del propi creador durant l’elaboració del llibre.

La referència a Carrère no és gratuïta. Com a la premiada Limónov, Amat cerca un personatge tant icònic com repulsiu. El periodista Alfons Quintà (Figueres 1943 – Barcelona 2016) és un personatge clau en el món contemporani mediàtico-cultural català i espanyol, però amb una rellevància que no pot sostreure’s d’una personalitat retorçada, cruel, sàdica… assassina. Des d’una infantesa problemàtica marcada per la figura paterna, on convivien els càstigs físics, la disfuncionalitat afectiva familiar i un privilegiat accés al cercle político-cultural de personatges com Josep Pla, Josep Tarradellas, Jaume Vicens Vives, Fabià Estapé o Joan Sardà Dexeus, fins a l’assassinat de la seva dona, la doctora Victòria Bertran, i el seu posterior suïcidi; a la seva biografia conviuen l’èxit professional –quiratat en ascensos, projectes i influències— amb actuacions venjatives, abusos i sospites més que creïbles sobre d’altres actuacions criminals.

No estem davant d’una versió catalana del Forrest Gump de Robert Zemeckis o del Zelig de Woody Allen, perquè el periodista empordanès mai va limitar-se a deixar-se arrossegar pels esdeveniments o a confondre’s amb el paisatge, havia de fer-se notar. Aquesta vanitat li va permetre brillar efímerament tant a la ràdio –pioner de programes informatius en català a Ràdio Barcelona— com a la premsa –amb etapes destacades com a delegat a Catalunya d’El País, fins al refugi com articulista a l’Avui— i la televisió –com a director general de TV3 fins a la decadència de les tertúlies a Intereconomía—. Però l’excel·lència professional i la creixent agenda de contactes, en última instància sempre estava al servei d’una egolatria destructiva. Com a la faula de la granota i l’escorpí atribuïda a Isop, la malignitat intrínseca del personatge sempre s’acabava imposant, enfonsant amb ell projectes i persones properes.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

 

L’oasi estancat

Aquesta ment retorçada enfosqueix el relat, desassossega a autor i lector, i tenyeix la història d’elements torbadors i angoixosos. Perquè Quintà és també el vehicle per reconstruir, en paral·lel, una època i una generació. A diferència de Carrère, a qui el filòleg i traductor Arnau Barrios acusa d’utilitzar a Limónov per «potinejar de mala manera la història recent de Rússia», Amat coneix perfectament els episodis històrics on, el prim fil vermell que els uneix, és la inquietant presència o protagonisme del periodista.

Amat cerca un personatge tant icònic com repulsiu, amb una rellevància que no pot sostreure’s d’una personalitat cruel, sàdica… assassina.

Tot i que El fill del xofer comprèn tota la trajectòria de Quintà, hi ha tres episodis que sobresurten pel seu interès i pels nous angles que incorpora el relat d’Amat. En primer lloc, el món Pla. En la línia dels treballs més recents encapçalats pel professor Xavier Pla, l’autor d’El quadern gris se’ns dibuixa com un personatge molt més complexa política i ideològicament, capaç d’articular al seu entorn un potent cercle de contactes amb voluntat real d’incidència política, que va fer seva l’aposta de Tarradellas per Vicens Vives, i que creia en la reconstrucció civil del país a partir d’una mirada econòmica i política liberal-conservadora però escèptica respecte de la dictadura i de bona part de l’oposició clandestina.

Segonament, els cercles político-mediàtics del tardofranquisme i la primera Transició, on la premsa escrita obre progressivament escletxes que permeten la professionalització d’un Quintà que fins aleshores havia malviscut en feines disperses –des d’oficial de la Marina mercant a col·laborador de la Gran Enciclopèdia Catalana—. Navegant sobre diverses capçaleres, el periodista empordanès reforçarà el capital de contactes heretat del pare, intentarà accedir al cercle intern del retornat president a l’exili i, fracassada la primera aproximació a la nova política democràtica, es convertirà en la bèstia negra del successor a la Presidència de la Generalitat destapant el cas Banca Catalana.

L’autor despulla molts dels apriorismes benintencionats sobre una suposada genealogia impol·luta i positivista del catalanisme cultural i polític.

Precisament, la seva relació amb Jordi Pujol centra aquest tercer episodi destacat: captat com a màxim responsable de la futura televisió autonòmica, la seva desactivació com amenaça el convertirà en un actiu –sempre inestable, sempre perillós— del pujolisme. Els projectes mediàtics entorn del Palau de la Generalitat i de CiU se succeiran, amb l’ambiciós El Observador com a cirereta, amb protagonistes i resultats sempre similars. Entre els primers, els sospitosos habituals són Quintà, el totpoderós Lluís Prenafeta i un devessall de (foscos) diners; pel que fa als segons, les relacions tempestuoses entre els protagonistes, el naufragi de les diferents empreses i un evident aroma d’impunitat i corrupció.

 

El fill del xofer
Jordi Amat. El fill del xofer, Barcelona: Edicions 62, 2020.

 

Se’l deixava fer

Per elaborar el llibre, Amat ha parlat amb desenes de col·legues, companys, polítics, intel·lectuals, periodistes… Sobta veure la diversitat –laboral, política i ideològica— de gents, la potència de la nòmina entrevistada. Tothom –tothom que és o ha estat algú en el passat recent— sabia qui era, ell se n’encarregava i la seva fama el precedia. Ningú podia al·legar desconeixement sobre el seu modus operandi, sobre els seus abusos, sobre la seva crueltat… I, malgrat tot, se’l deixava fer. No només per por –en alguns casos més que justificada—, sinó sobretot per un sentit de comunitat malentès: era un dels nostres. Ningú aixecava la veu: ni a dreta, ni a esquerra, ni a Barcelona, ni a Madrid. I aquesta actitud pusil·lànime l’exonerava i, el més greu, traspassava la culpa a la societat. El silenci, el mateix silenci que impedeix denunciar segons quins lletraferits, perquè potser són racistes, misògins i totalitaris, però són els nostres, sense adonar-nos de com ens perverteix com a col·lectiu.

Quintà sempre hi era. I aquesta presència tenyeix –i no precisament amb tons afavoridors— el relat sobre el nostre ahir sancionat fins avui des de la història oficial. El fill del xofer ens ofereix una mirada complexa i inquietant del nostre passat recent. Segurament, la voluntat última d’Amat no cerca una catarsi cívica, però sí que despulla molts dels apriorismes benintencionats sobre una suposada genealogia impol·luta i positivista del catalanisme cultural i polític, que ens permet identificar els indicis d’algunes de les disfuncions actuals, i que ens hauria de dur a qüestionar algunes de les rodes de molí heretades. En tancar el llibre, hom comprèn el desassossec de l’autor i aquesta estranya sensació de brutícia. Potser és hora de fer net.

 

Veure l’article de Jordi Amat Ensenyar les vergonyes.