Una referència de l’esquerra de govern

Eulàlia Vintró va dedicar vint anys de la seva vida a la representació i la gestió política. Va ser diputada al Congrés (1979-1982), diputada al Parlament de Catalunya (1984-1987) i regidora, primer, i després tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1999). Al consistori barceloní va encarregar-se de les àrees d’Educació i Benestar Social. Doctora en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB), ciutat on va néixer l’agost de 1945, es va adscriure a la ideologia comunista de Bandera Roja, el Partit Socialista Unificat de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds. En deixar la política va tornar a la docència com a professora de Filologia Grega a la UB. Des de la seva jubilació, el 2015, ha aportat i aporta les seves reflexions en tertúlies polítiques i articles d’opinió.

 

Un dels seus darrers articles parla de l’allunyament de la ciutadania de la democràcia. Per què s’ha produït aquest allunyament?

Les diferents forces polítiques de l’esquerra –les de la dreta no han intentat mai sumar la gent a la democràcia–, més enllà de la seva gestió política i institucional, havien tractat durant molts anys d’organitzar mecanismes de participació, de debat, de relació que impliquessin les persones en el desenvolupament de la realitat política. Això ha caigut d’una manera bastant espectacular. Segurament la pandèmia ho ha agreujat. En aquests moments estan passant moltes coses arreu del món i la reacció ciutadana és molt petita. Hi ha un allunyament, una separació, un desconeixement, una falta d’interès per part de la gent en la participació democràtica i no hi ha tampoc una voluntat específica i enèrgica de les formacions d’esquerra per implicar la ciutadania.

 

Aquest allunyament de la ciutadania de la democràcia i la confiança en els polítics és una qüestió catalana i espanyola o també es dona arreu?

Catalana, clarament. I espanyola, també. De la resta d’Europa no tinc la informació i el coneixement que he tingut durant molts anys perquè ara ho segueixo menys i no m’atreveixo a assegurar-ho, però jo crec que aquesta situació està força generalitzada. A Itàlia, per exemple, també hi és. La caiguda del Partit Comunista Italià, amb tot el mecanisme de participació que tenia estructurat, ha fet que els polítics vagin per un cantó i la ciutadania per un altre i que no hi hagi focus ni espais de col·laboració.

 

La polarització del debat polític a Catalunya sobre si ha de ser o no independent d’Espanya, ha influït en aquesta pèrdua de fe en la política i en els que l’exerceixen?

Segur. El que ha passat ha estat un error per part de les persones no independentistes que no hem jugat des del primer moment la carta del diàleg, de l’explicació, del debat, dels articles als diaris, de l’organització de conferències per tal d’explicar per què no hi estàvem d’acord. Hem considerat que això s’esmorteiria sol i que no calia amoïnar-s’hi. La realitat no ha estat aquesta. El creixement del moviment independentista ha estat molt alt. És cert que ara ha arribat a un sostre, però no hi ha hagut una acció enèrgica, activa i raonada d’oposició a l’independentisme per part de la gent que no érem partidaris de la independència.

 

Aquest debat sobre la independència continuarà quasi monopolitzant l’escenari polític català durant molts anys?

No ho crec. L’independentisme va dir que en un any ho feia. N’han passat ja tres o quatre i no han fet res. En el futur encara faran menys. La realitat internacional s’està complicant d’una manera que anècdotes com la que representa l’independentisme deixen de tenir cap mena de repercussió. Anirà caient perquè no anirà enlloc i quan una cosa no va enlloc, desapareix.

 

«No hi ha una voluntat enèrgica de les formacions d’esquerra per implicar la ciutadania.»

 

Vostè demanava un govern tripartit d’esquerres a la Generalitat després de les eleccions del 14 de febrer de l’any passat, però se’n va formar un d’independentista. Es pot repetir en el futur la fórmula tripartida que va portar Pasqual Maragall a la presidència?

Dependrà dels resultats electorals. En aquests moments, la relació ERC-Junts és molt dolenta. Està empitjorant i seguirà empitjorant i pot arribar a un punt en què, encara que en unes properes eleccions sumessin el nombre de vots, difícilment podrien fer un acord de govern. Per tant, si sumen prou PSC i Esquerra Republicana pactaran, encara que avui diguin que és impossible. I si no sumen pactaran amb els comuns.

 

Passarà això?

Pot passar. No és segur, però és una possibilitat.

 

Quan mira enrere i repassa els vint anys que va dedicar al parlamentarisme i la gestió política, té la impressió que l’esquerra ha actuat de la millor manera possible en aquest període?

No. Segur que no. El que passa és que fer les anàlisis crítiques d’una trajectòria política de les forces d’esquerra, aquí o allà on sigui, porta sempre a veure els moments en què es van equivocar o van confondre quina era la prioritat. De tota manera, aquí tenim una realitat que acostumem a oblidar que és que no veníem d’una tradició democràtica. La gent que el 77, el 79 o el 81 vam començar a ocupar llocs i càrrecs a les institucions polítiques no teníem la més petita tradició de política institucional activa. No comptàvem amb cap experiència.

Com a molt, havíem ocupat el càrrec de degà d’un col·legi professional determinat. Això no és el mateix que ocupar un càrrec en un govern o ser diputat en un Congrés. Va haver-hi una part d’aprenentatge que es va fer molt acceleradament i que, almenys des del meu punt de vista particular, va ser apassionant. Si hagués existit aquesta tradició, s’haurien pogut corregir moltes decisions o actuar de forma diferent. Si avui he de fer una anàlisi de les esquerres en el moment de la transició, li donaria un notable alt.

 

No comparteix gens la crítica dels que parlen de forma despectiva de règim del 1978. Considera que la Constitució que es va aprovar aleshores ha permès que Espanya progressés força en aquests quasi 45 anys

Que parlin de règim del 78 m’indigna perquè el règim, pels que venim de l’època que venim, era l’altre. I la Constitució del 78 no és el règim. És una Constitució democràtica amb elements que en aquell moment eren els que es podien pactar perquè, és clar, es va fer sumant forces de posicions molt diferents i permetia una cosa que no havia passat durant tot el segle XIX, que és que cada vegada que canviava el govern de torn per unes eleccions se’n feia una de nova.

«El creixement capitalista que s’està produint està generant una desigualtat social més gran.»

Que ara tinguem una Constitució amb més de quaranta anys, amb aspectes que seria molt interessant que es poguessin modificar, tant des d’articles que s’haurien de tocar i de qüestions noves que s’haurien d’incorporar com de temes ecològics i mediambientals que no en formen part ara, seria bo. L’actitud actual de la dreta del nostre país fa molt impensable que es pugui arribar a acords.

 

El desprestigi de la Monarquia està molt escampat. Espanya hauria de tornar a ser una República com a forma d’Estat?

No m’importaria gens que es canviés de la Monarquia a la República. No he estat mai monàrquica. Durant aquests 40 anys, la Monarquia no ha perjudicat. Ha servit, en determinats moments, per tranquil·litzar la societat. Recordem el 23F. En canvi, després del que ha fet Joan Carles I i la situació actual, no sembla gaire lògica la continuïtat de la Monarquia. És aquest canvi la prioritat actual del govern? No ho és, perquè no hi ha la possibilitat d’arribar a acords per fer el canvi, i si has d’entrar en una bronca monumental que faci que no es tinguin en compte els diversos problemes concrets que cal resoldre i que es concentri tot en una discussió teòrica sobre la Constitució republicana o la Constitució monàrquica, no anirem bé.

 

L’educació va ser la seva primera responsabilitat com a regidora de l’Ajuntament de Barcelona. A grans trets, com el veu el sistema educatiu en l’actualitat?

L’última Llei d’Educació no l’he llegit. Al llarg d’aquests quaranta anys hi ha hagut vuit o nou lleis educatives i les he llegit totes. No només les he llegit sinó que en molts casos m’ha tocat aplicar-les, gestionar el sistema educatiu de Barcelona. No me l’he llegit perquè no he vist que hi hagués cap gran aportació, no he tingut la sensació que ni la ministra ni la gent que gestiona l’educació hagin fet un plantejament d’innovació de fons de l’estructura del sistema al nostre país. El que estan fent són petits retocs, petites correccions, petites modificacions. I això no serveix de gaire.

PUBLICITAT
Neix DFactory Barcelona, la fàbrica del futur. Barcelona Zona Franca

«L’independentisme anirà caient perquè no anirà enlloc i quan una cosa no va enlloc, desapareix.»

Fa molts anys que se sap, que es diu i que es repeteix que l’eix de la millora de la situació econòmica, social i política de qualsevol país passa per l’educació de la ciutadania. És cert que avui es va o s’ha anat a l’escola i es tenen unes titulacions de Batxillerat o de Formació Professional com no s’havien tingut mai a la història d’Espanya, però també és cert que una cosa és tenir el títol i una altra de diferent és tenir una bona formació. Una cosa és que hagis passat uns anys a l’escola i una altra és que hagis aconseguit uns mecanismes de raonar, de pensar, d’exercir una capacitat crítica, que és el que aporta una bona educació. I aquesta és la part que la nova educació hauria d’incorporar i que no veig gaire clar que ho faci.

 

Què és el que pensa del debat sobre la immersió lingüística i la proporció de l’ús de les llengües catalana i castellana a l’escola?

Què passa? A determinades escoles ja fa anys que el que passa és que hi ha predomini de persones castellanoparlants o de parlants de qualsevol idioma. N’hi ha on s’hi parlen fins a trenta o quaranta idiomes. Aquesta realitat tan variada fa que s’hagi de dedicar una atenció molt especial en aquestes escoles per facilitar l’aprenentatge del català i del castellà, a més a més del coneixement de la llengua pròpia d’aquest nen. La dotació en l’estructura educativa d’un personal especialitzat per fer front a aquesta diversitat lingüística no s’ha promogut amb el rigor que s‘hauria d’haver fet. El govern català ha vist que aquesta realitat estava anant malament i proposa i fa coses, però s’ha passat molts anys sense fer res.

L’última modificació que es va establir, i que era molt ben pensada, era la de dir que no s’havia de fer la mateixa immersió lingüística arreu sinó que si a l’indret on hi ha l’escola hi ha un predomini absolut del català, el que s’ha d’insistir és en una bona formació del castellà perquè quan el nen o la nena arribi als catorze anys domini les dues llengües. I a l’inrevés, si l’escola està envoltada de gent que parla castellà i la majoria dels nanos que hi van són castellanoparlants s’ha de fer un esforç molt especial i s’ha de millorar molt més l’ensenyament del català per aconseguir que arribin al final exactament amb el mateix nivell.

Aquesta va ser una gran idea. No pot ser el mateix mecanisme d’immersió lingüística que el que es va fer en el primer moment. Entre altres coses, perquè aleshores no es va poder pensar en això i perquè la realitat lingüística no era la mateixa que és ara. Per tant, en la mesura que aquesta realitat lingüística ha canviat la realitat educativa i l’atenció especialitzada a cada una de les escoles ha de ser diferent.

 

Va ser tinent d’alcalde de Benestar Social. Aquests dies hem vist dades sobre els elevats nivells de pobresa que hi ha a Catalunya. Què és el que falla?

És així a tot arreu. No hi ha pobresa a França? El creixement i el desenvolupament capitalista que s’està produint està generant una desigualtat social més gran. Als nivells més alts hi ha una minoria cada vegada més benestant, més rica, més milionària, i va creixent moltíssim la gent que té pocs recursos i també estan disminuint les classes mitjanes. Barcelona és la ciutat que més inverteix en política social de tot Espanya. Això no es diu. Les crítiques a Colau són infinites i algunes tenen raó, però en política social Barcelona és la ciutat que més inverteix.

En el mandat anterior es va aconseguir que no pugés la diferència entre la zona més rica i la més pobra de Barcelona; fins i tot, crec que va disminuir en una dècima. En aquests moments no ho sé, perquè la pandèmia, la crisi i la guerra ens estan perjudicant. Que hi hagi creixement de la desigualtat passa a tot arreu. A Catalunya, la inversió en política social és de les més baixes d’Espanya.

 

Bona nota, doncs, per a Ada Colau?

En aquest terreny, absoluta.

 

Si compara Pasqual Maragall i Ada Colau, qui surt guanyant?

Són dos mons diferents. Són dos personatges absolutament diferents i són dues èpoques també diferents. Però, vist qui podia ser alcalde o alcaldessa, el millor que li ha passat a Barcelona és que ho sigui Colau.

 

Maragall va impulsar la redacció d’un nou Estatut d’Autonomia de Catalunya. Va ser una bona idea?

La idea no era dolenta. El problema va ser que les altres forces polítiques no hi tenien cap interès, ni tan sols les d’esquerres, i que durant el debat de l’elaboració de l’Estatut, Convergència i Unió, cosa increïble, forçava els continguts de l’autonomia de Catalunya a uns nivells impensables. Ho sé perfectament. Si alguna cosa conec bé és aquesta realitat, perquè sé com va funcionar la ponència que el va redactar.

Es va fer un Estatut esbojarrat, absolutament detallista, gairebé com si fos un decret. Es va fer amb molt poca profunditat i consciència col·lectiva de les forces catalanes de tractar de millorar el contingut general de l’Estatut, incorporar aquelles qüestions que li faltaven i deixar un marge per al seu desenvolupament. Van fer un Estatut que es passava molt, els socialistes a Madrid van decidir que li passarien el rasclet, el PP el va presentar al Tribunal Constitucional, el Constitucional va fer una cosa surrealista, que és anul·lar articles de l’Estatut de Catalunya que estan als estatuts d’altres comunitats autònomes…

Al final acabes tenint un desconcert i una falta de credibilitat en el sistema jurídic, en el sistema constitucional, que fa molta pena, que disminueix el valor de la democràcia i l’aferrament de la ciutadania a la democràcia. Com pots explicar a una persona que un article és declarat inconstitucional a l’Estatut català i no a l’andalús o el valencià. Com pots valorar aquest Tribunal Constitucional? I és la principal institució.

 

Maragall defensava el federalisme tant a Espanya com a Europa. És també la seva aposta?

Jo sempre he sigut federalista. El federalisme és la solució més raonable. L’autonomia ja és molt important. Estats federals com els d’Alemanya són menys autònoms en algunes qüestions que l’autonomia catalana. Hi ha un marge de relació política que l’Estat federal sí que té i les autonomies espanyoles, no. Per tant, avançar en aquest terreny i crear un Estat federal seria una qüestió absolutament civilitzada i integrada en la Unió Europea.

 

Acabem amb un dels seus darrers articles al diari El Periódico. Es titulava «Cap a la tercera guerra mundial». No hi havia interrogant al final. Tan negre veu el futur?

Jo crec que el futur és negre. En aquests moments desconeixem l’enorme capacitat econòmica i política que té la Xina. Sabem vagament que ha anat interferint-se i apropiant-se de molts béns de molts països, no només africans. S’explica una anècdota de Hillary Clinton de quan era responsable d’Exteriors i va anar a la Xina. A la tornada del viatge li van recriminar que no hagués esbroncat els xinesos per la repressió de Tiananmen. Ella va contestar: «Escolti’m, vostè al banquer que li deixa diners, l’esbronca?; doncs, jo no.»

Els xinesos tenien molts diners invertits als Estats Units. A l’Àfrica i a l’Àsia ni t’explico. Tens una potència mundial que és la Xina. Després hi ha la potència dels Estats Units que ja no és el que era, però encara déu-n’hi-do. De Rússia es diu que baixa. Ha baixat però també compta. Europa segueix sense ser un poder important perquè no aconsegueix crear la federació europea i hi manen els diferents països. L’equilibri és entre aquestes quatre potències mundials. Fins ara, podríem dir que Europa i els Estats Units estan en el mateix costat. La guerra d’Ucraïna fa la impressió que això segueix així. Però Rússia i la Xina, estan al mateix costat? No ho sé. No en tinc cap certesa.

«El mecanisme d’immersió lingüística no pot ser el mateix que el que es va fer en el primer moment.»

L’equilibri entre aquestes quatre grans potències pot acabar o no en una guerra mundial? Rússia pot acabar tirant una bomba nuclear? Ho diuen. Ho diuen molt. Passarà? Espero que no, però si passa, els altres es quedaran quiets? I si no es queden quiets, què tiraran? En tiraran una altra? Quantes en tiraran? Ens carregarem el món? És una possibilitat i no hi ha una gran capacitat de fer front a això. No soc optimista respecte al futur.