Una referència de l’esquerra de govern

Eulàlia Vintró va dedicar vint anys de la seva vida a la representació i la gestió política. Va ser diputada al Congrés (1979-1982), diputada al Parlament de Catalunya (1984-1987) i regidora, primer, i després tinenta d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona (1983-1999). Al consistori barceloní va encarregar-se de les àrees d’Educació i Benestar Social. Doctora en Filologia Clàssica per la Universitat de Barcelona (UB), ciutat on va néixer l’agost de 1945, es va adscriure a la ideologia comunista de Bandera Roja, el Partit Socialista Unificat de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-Verds. En deixar la política va tornar a la docència com a professora de Filologia Grega a la UB. Des de la seva jubilació, el 2015, ha aportat i aporta les seves reflexions en tertúlies polítiques i articles d’opinió.

 

Un dels seus darrers articles parla de l’allunyament de la ciutadania de la democràcia. Per què s’ha produït aquest allunyament?

Les diferents forces polítiques de l’esquerra –les de la dreta no han intentat mai sumar la gent a la democràcia–, més enllà de la seva gestió política i institucional, havien tractat durant molts anys d’organitzar mecanismes de participació, de debat, de relació que impliquessin les persones en el desenvolupament de la realitat política. Això ha caigut d’una manera bastant espectacular. Segurament la pandèmia ho ha agreujat. En aquests moments estan passant moltes coses arreu del món i la reacció ciutadana és molt petita. Hi ha un allunyament, una separació, un desconeixement, una falta d’interès per part de la gent en la participació democràtica i no hi ha tampoc una voluntat específica i enèrgica de les formacions d’esquerra per implicar la ciutadania.

 

Aquest allunyament de la ciutadania de la democràcia i la confiança en els polítics és una qüestió catalana i espanyola o també es dona arreu?

Catalana, clarament. I espanyola, també. De la resta d’Europa no tinc la informació i el coneixement que he tingut durant molts anys perquè ara ho segueixo menys i no m’atreveixo a assegurar-ho, però jo crec que aquesta situació està força generalitzada. A Itàlia, per exemple, també hi és. La caiguda del Partit Comunista Italià, amb tot el mecanisme de participació que tenia estructurat, ha fet que els polítics vagin per un cantó i la ciutadania per un altre i que no hi hagi focus ni espais de col·laboració.

 

La polarització del debat polític a Catalunya sobre si ha de ser o no independent d’Espanya, ha influït en aquesta pèrdua de fe en la política i en els que l’exerceixen?

Segur. El que ha passat ha estat un error per part de les persones no independentistes que no hem jugat des del primer moment la carta del diàleg, de l’explicació, del debat, dels articles als diaris, de l’organització de conferències per tal d’explicar per què no hi estàvem d’acord. Hem considerat que això s’esmorteiria sol i que no calia amoïnar-s’hi. La realitat no ha estat aquesta. El creixement del moviment independentista ha estat molt alt. És cert que ara ha arribat a un sostre, però no hi ha hagut una acció enèrgica, activa i raonada d’oposició a l’independentisme per part de la gent que no érem partidaris de la independència.

 

Aquest debat sobre la independència continuarà quasi monopolitzant l’escenari polític català durant molts anys?

No ho crec. L’independentisme va dir que en un any ho feia. N’han passat ja tres o quatre i no han fet res. En el futur encara faran menys. La realitat internacional s’està complicant d’una manera que anècdotes com la que representa l’independentisme deixen de tenir cap mena de repercussió. Anirà caient perquè no anirà enlloc i quan una cosa no va enlloc, desapareix.

 

«No hi ha una voluntat enèrgica de les formacions d’esquerra per implicar la ciutadania.»

 

Vostè demanava un govern tripartit d’esquerres a la Generalitat després de les eleccions del 14 de febrer de l’any passat, però se’n va formar un d’independentista. Es pot repetir en el futur la fórmula tripartida que va portar Pasqual Maragall a la presidència?

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

Dependrà dels resultats electorals. En aquests moments, la relació ERC-Junts és molt dolenta. Està empitjorant i seguirà empitjorant i pot arribar a un punt en què, encara que en unes properes eleccions sumessin el nombre de vots, difícilment podrien fer un acord de govern. Per tant, si sumen prou PSC i Esquerra Republicana pactaran, encara que avui diguin que és impossible. I si no sumen pactaran amb els comuns.

 

Passarà això?

Pot passar. No és segur, però és una possibilitat.

 

Quan mira enrere i repassa els vint anys que va dedicar al parlamentarisme i la gestió política, té la impressió que l’esquerra ha actuat de la millor manera possible en aquest període?

No. Segur que no. El que passa és que fer les anàlisis crítiques d’una trajectòria política de les forces d’esquerra, aquí o allà on sigui, porta sempre a veure els moments en què es van equivocar o van confondre quina era la prioritat. De tota manera, aquí tenim una realitat que acostumem a oblidar que és que no veníem d’una tradició democràtica. La gent que el 77, el 79 o el 81 vam començar a ocupar llocs i càrrecs a les institucions polítiques no teníem la més petita tradició de política institucional activa. No comptàvem amb cap experiència.

Com a molt, havíem ocupat el càrrec de degà d’un col·legi professional determinat. Això no és el mateix que ocupar un càrrec en un govern o ser diputat en un Congrés. Va haver-hi una part d’aprenentatge que es va fer molt acceleradament i que, almenys des del meu punt de vista particular, va ser apassionant. Si hagués existit aquesta tradició, s’haurien pogut corregir moltes decisions o actuar de forma diferent. Si avui he de fer una anàlisi de les esquerres en el moment de la transició, li donaria un notable alt.

 

No comparteix gens la crítica dels que parlen de forma despectiva de règim del 1978. Considera que la Constitució que es va aprovar aleshores ha permès que Espanya progressés força en aquests quasi 45 anys

Que parlin de règim del 78 m’indigna perquè el règim, pels que venim de l’època que venim, era l’altre. I la Constitució del 78 no és el règim. És una Constitució democràtica amb elements que en aquell moment eren els que es podien pactar perquè, és clar, es va fer sumant forces de posicions molt diferents i permetia una