És una obvietat dir que la Unió Europea està sent posada a prova amb la gestió de l’emergència sanitària provocada per la pandèmia de la covid-19 i el repte gegantí de superar-ne els efectes econòmics i socials amb un pla de recuperació d’una ambició insòlita i d’unes conseqüències institucionals determinants. Aquesta emergència ha alterat necessàriament els plans i l’agenda de prioritats de la Comissió Europea, tot just en iniciar-se la nova etapa presidida per Ursula von der Leyen.

La història recent de les institucions europees s’ha caracteritzat per les dificultats a l’hora d’afrontar amb decisió i agilitat les situacions de crisi, perquè estaven més preparades per governar situacions estables d’acord amb unes regles prefixades que per improvisar respostes a esdeveniments sobtats i de gran repercussió econòmica i social. En cadascuna d’aquestes situacions crítiques, les solucions han vingut més aviat de la mà de determinats lideratges nacionals i de la coordinació intergovernamental en el marc del Consell Europeu que no de la Comissió, deixant al descobert els dèficits de governança que arrossega l’entramat comunitari.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

La bona notícia en l’actual situació crítica ha estat la capacitat de reacció mostrada per la Comissió i el Banc Central Europeu, amb fites que obren la via a una transformació en profunditat de la Unió en una perspectiva federal. És el cas del Fons de Recuperació Next Generation EU, de l’emissió d’eurobons per part del Banc Central Europeu i de la gestió mancomunada del procés de vacunació, tot i els errors comesos. Aquesta capacitat de reacció demostrada i la visió política que l’impulsa no poden quedar restringides a un moment d’excepcionalitat, sinó que han d’obrir el camí que faci realitat els objectius que s’ha marcat l’actual Comissió.

Efectivament, la Comissió von der Leyen va iniciar el seu mandat amb el gran repte d’avançar cap a una major autonomia estratègica per evitar la irrellevància en un context global polaritzat entre els Estats Units i la Xina; en definitiva, per trobar el lloc d’Europa al món. Es parlava d’una Comissió geopolítica capaç de definir i aplicar una política europea comuna en els temes vitals de les transicions energètica i digital, i de dotar-se d’una política exterior i de seguretat efectiva i coherent.

Bells propòsits que han de passar, però, la prova de fer front a realitats incòmodes com l’assimilació de la ferida provocada pel Brexit, que, si bé pot ser molt més profunda per al Regne Unit, no deixa de ser una amputació sensible de l’ànima europea. O la de guanyar capacitat d’acció a la Mediterrània amb el propòsit d’impulsar les relacions amb els països de la ribera sud i, encara més enllà, amb una estratègia potent al continent africà, tot competint amb la presència desacomplexada de Rússia i del projecte neootomà de Turquia. O també la prova de com relacionar-se amb els “altres europeus”, els de l’Est, dels quals parla Carmen Claudín en l’article que publiquem en aquestes pàgines, que vol dir dotar-se d’una estratègia comuna en la difícil relació amb la Rússia autocràtica de Putin, com s’ha demostrat recentment amb la visita accidentada a Moscou de l’alt representant de la Unió per a Afers Exteriors i Política de Seguretat i vicepresident de la Comissió Europea, Josep Borrell. Sense oblidar, el seu reflex en alguns dels països orientals de la Unió, afectats pel virus del populisme il·liberal.

PUBLICITAT
Correos Market

Es tracta d’una agenda impressionant. Per pensar-la, decidir-la, acordar-la i aplicar-la necessita la concurrència de lideratges forts que depassin els interessos nacionals a curt termini. En aquest sentit, la prevista retirada d’Angela Merkel de la vida política provoca una certa inquietud sobre quin serà el futur compromís europeu d’Alemanya. Europa necessita una Alemanya previsible i conscient que constitueix el centre de gravetat europeu. És cert que per raons històriques evidents Alemanya no vol assumir un lideratge explícit de la Unió. D’aquí la importància que trobi socis disposats a estimular el seu compromís i a compartir responsabilitats. No cal dir que és el cas de la França de Macron, amb una ambició, però, per sobre de les seves possibilitats. I que la nova svolta italiana de confiar el redreçament del país a Mario Draghi pot suposar el retorn al cor de la Unió d’un dels seus països fundadors. Es pot pensar que el retorn d’Itàlia anirà en detriment de la capacitat d’influència espanyola, però el moment és propici perquè Espanya faci un pas endavant en el seu compromís fort amb l’avenç de la integració europea. L’Europa a prova és, també, l’Espanya a prova.