La Unió Europea és una entitat política pensada per a un món amb regles, ordenat i previsible. Un món estable sense ensurts regit per un poder suau que actua pausadament. Però el cert és que aquest món ideal no existeix i la Unió Europea ha de conviure amb altres entitats polítiques basades en poders forts i amb capacitat de generar tendències globals i de reaccionar davant dels esdeveniments imprevistos. Tot i que també és ben cert que, malgrat aquest desavantatge genètic, la Unió Europea ha estat capaç de sobreviure i de créixer salvant situacions imprevistes i adaptant-se més bé que malament a circumstàncies no desitjades. Com afirma Luuk van Middelaar Europa avança quan improvisa davant de les crisis polítiques sobrevingudes.

Així ho ha hagut de fer en els últims anys amb la crisi de l’euro, l’annexió de Crimea per part de Rússia, l’allau migratori, el Brexit, l’elecció de Donald Trump o la pandèmia de la covid-19. A cop de crisis, la Unió ha hagut de clarificar qui i com decideix realment exercir el seu poder i marcar la diferència entre els seus interessos col·lectius i els interessos nacionals dels seus membres. En alguns casos, el lideratge europeu l’han exercit les institucions comunitàries, la Comissió Europea amb la recuperació postcovid o el Banc Central Europeu amb la crisi de l’euro. Però, en general, la iniciativa ha correspost als països més rellevants a través del Consell Europeu, posant de manifest el dèficit de governança que arrosseguen les institucions de la Unió i que té com a conseqüència la seva desorientació i paràlisi estratègica.

Ara ha d’afrontar la crisi d’Ucraïna en unes circumstàncies certament ben difícils. En ple debat intern sobre la seva autonomia estratègica, amb percepcions i interessos discordants entre els Estats membres. Amb el vincle transatlàntic seriosament deteriorat després de la presidència Trump i del Brexit, però paradoxalment amb la seva seguretat col·lectiva depenent d’una OTAN que ha passat d’estar extremunciada a ressuscitar. Amb la feblesa de la seva dependència energètica, aguditzada en els països centreeuropeus per la dependència directa del subministrament del gas rus. I a tot plegat s’hi ha d’afegir, a més, la deriva il·liberal dels governs de l’anomenat grup de Visegrad que afebleix la coherència democràtica de la Unió, com ho exposa Astrid Barrio en el seu article.

En aquest context de dependència congènita en els àmbits militar i energètic i de preocupant qüestionament dels valors fundacionals de la Unió per part d’alguns dels seus membres, adquireixen especial rellevància crítica els processos electorals que s’han celebrat a Alemanya i a Itàlia, i el que tindrà lloc a França durant el mes d’abril.

Alemanya tot just surt d’unes eleccions que han verificat l’alternança política després dels setze anys de l’era Merkel, caracteritzada per una estabilitat interna que s’ha projectat en un lideratge implícit de la Unió i ha marcat l’orientació pragmàtica de la política exterior comunitària. Guillermo Íñiguez ens explica que no cal esperar del nou govern tripartit alemany que encapçala el canceller Olaf Scholz un gir polític brusc que comprometi aquesta estabilitat, com tampoc una inflexió cap a una política exterior més assertiva davant del desafiament de Rússia.

Itàlia, amb la pròrroga de Sergio Mattarella com a president de la República, ha resolt amb habilitat l’atzucac de trobar un president de la República fiable sense posar en crisi el govern àmpliament transversal que presideix Mario Draghi. S’ha evitat així una crisi política del tot inoportuna, però que ha evidenciat la degradació d’un sistema polític que ha de recórrer a personalitats excepcionals per mantenir-se viu i que presagia una mutació del sistema parlamentari cap a un sistema presidencialista i tecnocràtic.

França afronta unes eleccions presidencials agòniques on l’actual president Emmanuel Macron posa en joc el seu projecte centrista i europeista en un marc polític caracteritzat per la força de l’extrema dreta i per la desfeta autoinfligida de l’esquerra francesa. Resta per desvetllar la incògnita de si s’haurà d’enfrontar en la segona volta a un candidat de l’extrema dreta o a la candidata de la dreta republicana. Sigui com sigui, el més preocupant –ens indica Gérard Grunberg– és la força de l’extrema dreta que condiciona el debat públic i contamina seriosament el discurs de la dreta. Una situació que, tanmateix, no és privativa de França, sinó que s’ha generalitzat a la majoria de països europeus, com Espanya sense anar més lluny.

En suma, les limitacions institucionals de la Unió i els condicionants nacionals dels seus membres fan impossible ara mateix una resposta europea coherent als esdeveniments que pugui provocar Putin a Ucraïna. Ho recorda Nicolás de Pedro en l’article que publiquem: Rússia no vol reconèixer cap valor polític a la Unió i a la seva política de diàleg, prefereix tractar directament amb algunes capitals i burxar en les contradiccions internes, a la vegada que pretén erosionar el ja molt deteriorat vincle transatlàntic. Potser va sent hora d’aprendre la lliçó i canviar la mirada ingènua sobre la Federació Russa –i de passada sobre la República Popular de la Xina– i l’estratègia d’aproximació contemporitzadora esperant una evolució democràtica que no està en les intencions de Vladimir Putin. Seria un primer pas per fer efectiva l’aspiració d’autonomia estratègica.