Europa ha despertat. Finalment. I no per una crisi com qualsevol altra. Les petites crisis habituals, fetes sovint d’egoismes, avarícia i prejudicis entre països i regions europees, sempre l’han mantingut dins la seva habitual somnolència, pròpia del conformisme i de la prosperitat de tants anys sense guerra. De crisi en crisi, Europa havia anat avançant a petites passes, com ho volien els pares fundadors encara espantats de les grans guerres d’on acabaven de sortir i a les quals no volien tornar.

De sobte, el gran terrabastall d’una guerra europea ens ha despertat a tots. En poques setmanes, ens hem adonat que vivíem en un món diferent, on la raó de la força mira d’obrir-se camí per imposar-se sobre la llei de la raó i sobre el dret internacional. Rússia no ha atacat tan sols un país que se sent i vol ser plenament europeu com és Ucraïna: l’enemic que Putin està combatent i vol vèncer és Europa mateixa, és a dir, la idea d’una unió lliure de nacions i pobles, sota l’empara de l’Estat de dret i de la democràcia liberal, i el mètode civilitzat de la cooperació multilateral entre països i de construcció d’institucions que serveixen per compartir les sobiranies.

No és un despertar amable, sinó difícil i, fins i tot, dolorós. I no és per una crisi petita, sinó per una catàstrofe que significa un repte existencial. Per a Europa, que vol dir la Unió Europea, l’Aliança Atlàntica i tots i cadascun dels seus Estats membres. Si la resposta davant l’envergadura del desafiament putinista no és l’adequada o és insuficient, els europeus en pagarem un preu molt alt. En benestar, naturalment, però també en restriccions de la democràcia, en pèrdues de llibertat i en transformació del model de societat en una direcció inquietant. Si Putin acabés vencent en aquesta guerra contra Ucraïna, que és una guerra contra Europa, Rússia tindria a tocar el somni d’esdevenir la potència hegemònica sobre el continent eurasiàtic sencer.

Ara cal que Europa no s’adormi altre cop. Aquesta és la tercera oportunitat que té per desvetllar-se del tot. La primera va ser la crisi financera del 2008, de la qual en va sortir reforçat l’euro i la unió bancària després de massa dubtes i sofriments per les polítiques d’austeritat. De la segona, la pandèmia, n’han sortit els Fons Next Generation, el primer endeutament pròpiament europeu. De la tercera n’ha de sortir l’Europa geopolítica, amb autonomia estratègica en subministraments d’energia i amb capacitats per defensar-se ella tota sola, com podria caldre si el trumpisme enemic de l’OTAN tornés al poder el 2024 i els Estats Units ens deixessin sols davant de l’expansionisme rus.

Europa va rebre una primera advertència el 2014, quan Putin va canviar una frontera per la força per primer cop després de la Segona Guerra Mundial amb l’annexió de Crimea. Va ser ridícula la reacció vista des d’ara, tant per la inconsistència i la ineficàcia de les sancions com pel manteniment de la dependència somnàmbula en polítiques d’energia i de seguretat. S’ha acabat l’etapa en què les interdependències enfortien el multilateralisme: ara serveixen per fer xantatge. També s’han acabat les esperances en el «dolç comerç», capaç d’amansir la fera bel·licista.

L’Europa que tot ho confiava al poder tou, el soft power de la diplomàcia i de la cultura, necessita urgentment el poder dur, el hard power de les severes sancions econòmiques, el subministrament d’armes als qui combaten l’invasor a Ucraïna i uns exèrcits europeus ben coordinats i preparats, si cal, a intervenir en defensa de les llibertats, la democràcia i el sistema de vida de les nostres societats obertes. Aquest despertar no serà fàcil per a unes opinions públiques acostumades a donar per garantida la pau i la seguretat, els dos béns ara atacats per Putin amb la seva invasió d’Ucraïna.