S’acosten les eleccions europees, envoltades de presagis i temors. En podria sortir un Parlament tan dividit que fes difícil la tasca legislativa. Les víctimes serien la governabilitat i la continuïtat del camí d’Europa. A Espanya aquestes seran les sisenes eleccions en dotze mesos. Per als catalans  hauran passat només quatre setmanes des de les autonòmiques, pel que podria existir la temptació de voler fer de les europees una mena de segona volta. Perill doncs de fatiga i desorientació.

Des de 1979 les eleccions al Parlament Europeu se celebren a tota la Unió Europea (UE), cada cinc anys, per sufragi universal. Ofereixen als ciutadans europeus l’ocasió de participació democràtica a l’única institució europea que els representa directament i on poden exercir el dret de petició. La UE votarà, entre el 6 i el 9 de juny de 2024, la seva desena legislatura; Espanya ho farà el diumenge dia 9, per elegir 61 dels 751 diputats. Si ens queixem sovint que les institucions europees estan massa allunyades de la ciutadania i que la nostra veu no hi compta prou, no hauríem de desaprofitar aquesta oportunitat. No obstant, la tendència general ha estat la contrària.  La participació ciutadana a les eleccions europees ha minvat de manera sostinguda al llarg dels anys, dins del conjunt de la Unió, passant de més del 60% als inicis a menys del 50% després del canvi de segle. Només a les últimes, el 2019, es va observar un repunt significatiu, però tot i així la participació només va superar de ben poc el llindar del 50%. Espanya, malgrat una participació superior, no ha escapat de la tendència general i la remuntada fins a més del 60% en aquella ocasió, es va atribuir en bona mesura a factors de política interna. Això sembla confirmar que la ciutadania percep les eleccions europees com a llunyanes i, quan hi acudeix, ho fa sovint en clau nacional.

 

Afirmació democràtica

La primera raó per votar a les properes eleccions és, doncs, d’afirmació democràtica: reforçar la legitimitat del Parlament Europeu davant dels Estats i dels ciutadans. És el que podem qualificar de vot democràtic, malgrat la redundància. Però hi ha altres raons per exercir el vot.

És cert que el Parlament Europeu no té encara capacitat directe d’iniciativa legislativa, que correspon a la Comissió Europea. Però té un paper decisiu en l’adopció de la legislació de la UE, la qual té un impacte molt important en la vida diària dels ciutadans europeus en multitud d’àmbits. Més encara des de l’entrada en vigor del Tractat de Lisboa a finals de 2009,  que va establir el sistema de codecisió entre Parlament i Consell com a procediment legislatiu ordinari i el va estendre a nous àmbits d’actuació. Cal recordar també que el Parlament té la clau per a l’aprovació dels pressupostos de la Unió, una facultat essencial. A més, ha d’aprovar el nomenament de la Comissió i controla el seu normal funcionament, podent retirar-li la confiança.  D’aquí neix la segona raó per exercir un vot funcional a les eleccions europees: si volem una UE que legisli eficaçment, necessitem un parlament que pugui fer-ho amb normalitat. Això dependrà dels resultats electorals.

Però cal afegir que a la UE no estem, malauradament, en fase de normalitat, sinó de reptes i amenaces i això des de fa 15 anys almenys. Els problemes han estat i són múltiples i recurrents:  crisi financera i del deute, immigració i refugiats, Brexit, pandèmia, transició digital, transició energètica, context bèl·lic… Tot això s’ha traduït en el creixement dels corrents euroescèptics -principalment però no únicament, pel costat de l’extrema dreta- que qüestionen les conquestes de la construcció europea – tals com el mercat interior, la política comercial, les regles de la competència, l’espai Schengen, les conquestes de l’estat del benestar, la lluita contra el canvi climàtic, l’ampliació de la UE i altres. Els partits més euroescèptics ja no rebutgen l’euro perquè saben que els ciutadans el volen, però defensen postulats incompatibles amb la moneda única. Encara que no coincideixin sempre en els seus objectius, presenten un denominador comú: el nacionalisme, que els oposa a les cessions de competències dels estats membres cap a la Unió, que són condició necessària per a la construcció europea. Això els porta a negar la prevalença del dret comunitari, a voler recuperar les velles fronteres nacionals, barrar el pas a la immigració, retornar al proteccionisme, reduir estàndards mediambientals i climàtics o impedir la competència exterior. Només cal repassar llurs programes.

No es tracta de demonitzar els corrents euroescèptics ni l’extrema dreta ascendent, ja que abans que un problema són un símptoma que hauria de servir de toc d’atenció de les preocupacions d’una ciutadania que se sent sovint amenaçada i desprotegida. Però cal explicar els paranys de les receptes populistes davant de la complexitat dels problemes. Els euroescèptics van aparèixer al Parlament Europeu el 1994 i han anat guanyant importància al segle actual amb les successives crisis que la UE ha conegut. Ho mostra el seu nombre creixent d’escons a la cambra. Segons alguns recomptes: 56 el 2009, 112 el 2014, 168 el 2019,  o prop d’un quart de l’hemicicle. Algunes enquestes indiquen que podrien assolir un terç dels eurodiputats  a les properes eleccions, la qual cosa faria més difícil reunir majories suficients al Parlament davant de qüestions sensibles, alentint o obstruint la integració europea.

Al mateix temps la UE ha de fer front a amenaces exteriors; la principal, la invasió russa d’Ucraïna amb la devastadora guerra que n’ha resultat, que podria estendre’s a alguns estats membres. Fins avui la UE ha aconseguit,  no sense dificultats, mantenir la unitat davant d’aquest conflicte, però la seva prolongació i el resultat de les eleccions presidencials americanes poden fer-ho més difícil en el futur.  Podem afegir la guerra a Gaza, exponent de les ambigüitats de la política exterior europea. La posició davant de la Xina, competidor i rival alhora, que no comparteix els nostres valors i interpreta  selectivament les regles del comerç internacional, és un altre repte. Aquest món difícil que ens envolta demana una política exterior més eficaç i una política de defensa digna d’aquest nom.

 

Vot per al futur

El Parlament Europeu no té solucions automàtiques per a aquestes qüestions, algunes de les quals, com la política exterior de seguretat i defensa, escapen de les seves competències. Però les solucions a aquests reptes passen per la construcció d’una UE políticament més integrada i més federal en el seu funcionament i no hi ha dubte que el Parlament és la instància europea més fermament compromesa  en aquesta direcció. Ho va demostrar en l’impuls que va donar a la  Conferència sobre el Futur d’Europa i en el seu compromís amb l’aplicació de les recomanacions que en van sortir. Per aquesta raó el vot a les eleccions europees és també un vot per al futur, per completar la inacabada construcció europea.

Tres raons o aspectes d’un mateix vot europeu: democràtic, funcional i de futur. Qualsevol vot per una de les llistes pot respondre a la primera dimensió. Però, per respondre a les altres dues, caldrà afinar. La construcció europea reflecteix un sistema de conquestes socials, de prioritats, de consensos bàsics, històricament aconseguits gràcies a la cooperació europeista entre els grans corrents polítics majoritaris a Europa després de la Segona Guerra Mundial: la democràcia cristiana, els liberals,  la socialdemocràcia i els verds. Pot no semblar evident en un món polaritzat com el del nostre país i aliè a la pràctica de la coalició i el compromís, però ha estat el camí de progrés a Europa. Cal doncs anar a les eleccions europees en clau europea i no nacional i això no resultarà fàcil, en especial per als catalans. Per això caldrà revisar què ha aportat a la construcció europea i què proposa per continuar-la, la llista o llistes que ens interpel·lin.

S’ha dit ja en ocasions anteriors que les properes eleccions europees eren les més importants, però mai havia estat tan cert com aquesta vegada. El resultat depèn de cadascun de nosaltres.