Que les xarxes socials s’hagin convertit en un femer ja no és cap novetat. El problema és que a còpia de repetir-ho ens hi hem acostumat: gairebé ho hem acceptat, encara que resignadament. Però no pot ser considerat normal que el discurs de l’odi, el racisme, la xenofòbia, els insults masclistes i un llarg etcètera omplin Twitter o Facebook. El silenci còmplice d’una gran part dels usuaris –i de la societat, al cap i a la fi– comporta la normalització d’aquests discursos i, per tant, la seva gradual legitimació.

Per més inri, cada cop més aquests discursos surten de la gàbia de les xarxes socials i arriben als mitjans de comunicació i a la política, contaminant tota l’opinió pública. El cas estatunidenc ens ho va mostrar clarament: des de 4 Chan, 8 Chan o Reddit el hate speech i totes les seves declinacions –inclòs l’assetjament i les amenaces de mort– van arribar a les xarxes socials mainstream i a mitjans alternatius ultradretans –Breitbart News– i finalment a d’altres no tan alternatius –Fox News– i a la mateixa política institucional –Trump i els seus acòlits–. Quan passa això és molt difícil tornar enrere.

Molts van cridar escandalitzats aquí quan s’explicava el que passava als Estats Units, pensant amb una certa dosi d’ingenuïtat o hipocresia que Catalunya seria immune a aquests fenòmens. Res més lluny de la realitat. El que hem vist aquestes últimes setmanes és només la gota que fa vessar el got i que mostra com el discurs de l’odi està ben present, a més de ser legitimat i fins i tot explotat políticament i electoralment per algunes forces polítiques.

PUBLICITAT
Renfe / Viaja como piensas

Està clar que Vox en va fer un dels seus cavalls de batalla en la lluita contra el que defineixen com a políticament correcte seguint les petjades del trumpisme i de l’Alt-Right nord-americana. Però també l’independentisme té sectors trumpistes, per molt que els incomodi admetre-ho. I no em refereixo només als grupuscles postfeixistes del Front Nacional de Catalunya o el Moviment Identitari Català.

En aquesta campanya electoral hem tingut ja tres casos sonats, tots vinculats a la formació liderada per Carles Puigdemont. En primer lloc, els tuits de Josep Sort, president de Reagrupament i candidat de JxCAT per Barcelona, que va arribar a escriure impunement que «farem neteja d’espanyols» o que «Colau no és més que una puta histèrica espanyola». En segon lloc, Albert Donaire, portaveu sectorial dels Mossos d’Esquadra de l’ANC i també candidat de JxCAT per Barcelona, que va publicar un vídeo supremacista i xenòfob contra els andalusos. En tercer lloc, Jordi Galves, conegut tertulià pròxim al partit de Puigdemont i columnista d’El Nacional, que en un article en el periòdic fundat per José Antich, ha vessat un cop més, la seva bilis masclista i etnonacionalista, aquest cop contra la candidata dels Comuns, Jèssica Albiach. Són casos aïllats? Lamentablement, no. Es tracta només de la punta de l’iceberg.

El número 3 de JxCAT, el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, no és el primer cop que té sortides de to que connecten amb tot això. A més d’apreciar Trump o de donar suport a les boles de l’Institut de la Nova Història, el passat mes d’abril Canadell va arribar a escriure que «Espaya és atur i mort», mentre que Catalunya, segons ell, seria «vida i futur».

PUBLICITAT
Fabriquem oportunitats per al teu futur. Zona Franca de Barcelona.

En la mateixa línia, Josefina Lladós, alcaldessa de Ribera d’Urgellet per JxCAT i també presidenta del Consell Comarcal de l’Alt Urgell, fa anys que vessa odi a Twitter, titllant Miquel Iceta de «miserable» i «puta rata». No cal recordar aquí els tuits de l’expresidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, qualificant de «porcs» a dirigents de Ciutadans i PP. I pel que fa als mitjans de comunicació n’hi ha prou amb tornar a donar un cop d’ull a les hemeroteques als articles de ja fa uns anys de Bernat Dedéu i Enric Vila a El Nacional o PauVidal a Vilaweb. Dedéu, per cert, insisteix: recentment ha insultat a la mateixa Albiach — un dels blancs preferits del trumpisme.cat per ser dona, d’esquerres i no nacionalista, a més d’Ai!, valenciana—destil·lant dosis de classisme i d’aquesta xenofòbia soft tan típica de la nova extrema dreta. Podríem seguir, però crec que és suficient.

Seria molt deshonest titllar aquests tuits d’errors deguts a un mal dia o a una copa de més. Costaria més justificar aquests articles com a sortides de to d’algun suposat enfant prodige del periodisme local. Però és el que acaba passant amb freqüència, paral·lelament a una polèmica més o menys sonada que al cap de pocs dies gairebé ningú no recorda. D’aquesta manera pensem que ens netegem la consciència: en realitat, llencem les escombraries sota la catifa, com si no existissin. I després d’unes setmanes o uns mesos hi tornem a ser quan un altre insult es converteix en notícia.

El que passa és que el problema existeix i ha anat creixent en els últims anys. I el seu impacte va molt més enllà de les declaracions o articles mencionats: n’hi ha prou amb mirar el que s’escriu a Twitter o Facebook. No es tracta només de bots, trolls, suckpuppets i xarxes organitzades –que també– sinó de molts usuaris que ja no tenen cap inconvenient a vessar el seu odi online, desfogant probablement la seva ràbia i la seva frustració. El que pensa diferent es converteix en un enemic a odiar. En comptes de ser una riquesa, el debat pausat i la discussió entre els que tenen opinions allunyades s’ha convertit en un miratge. Per tant, la solució no pot passar simplement per demanar disculpes, dir que no tornarà a passar o, en el millor dels casos, expulsar del partit i treure de les llistes electorals a qui va fer afirmacions inacceptables. Som una societat adulta o no? Doncs, és necessari que cadascú assumeixi les seves responsabilitats.

PUBLICITAT
Correos Market

Aclarim-nos d’un cop: això no va d’independentisme o d’espanyolisme. I tampoc no va de llibertat d’expressió com sol repetir la ultradreta. El discurs de l’odi –amb totes les seves derivades– és un autèntic càncer per a la convivència democràtica. Vingui d’on vingui. O el frenem com més aviat millor o el futur serà molt negre. I aquí l’esforç ha de ser col·lectiu, més enllà de les fílies i fòbies polítiques que cadascú pugui tenir. Hi ha d’haver unes línies vermelles que no es puguin traspassar. I no es tracta solament que les empreses tinguin uns protocols adequats –que també–, sinó que com a societat arribem a un consens per evitar la normalització i la legitimació del discurs de l’odi. No hauria de ser difícil trobar uns mínims comuns denominadors: n’hi ha prou amb una mica de voluntat (també política).

És acceptable que un partit com Vox responsabilitzi els estrangers de la majoria dels delictes comesos a Espanya? És acceptable que un candidat de JxCAT publiqui un vídeo on acusa els andalusos de no treballar i de viure a costa dels catalans? És acceptable que altres polítics de JxCAT insultin els representants d’altres formacions? És acceptable que un periòdic que rep finançament públic de la Generalitat com és El Nacional publiqui articles com els de Jordi Galves on s’escupen insults masclistes? És acceptable que alguns d’aquests escampadors del discurs de l’odi siguin convidats com a tertulians en mitjans públics i privats? No, òbviament no ho és. I això depèn de tots nosaltres. Posem-nos, doncs, ja a la feina perquè ja anem tard.