Des de fa alguns anys la política espanyola ha esdevingut una successió d’ensurts. Els partits estan massa ocupats i preocupats per l’immediat i es deixen arrossegar pel tacticisme posposant la urgència de la definició de l’estratègia, sobretot quan és sabut que els partits persegueixen objectius que de vegades difícilment poder ser satisfets de manera simultània. Que els partits volen guanyar les eleccions és segur, no ho és tant que sempre vulguin governar, hi ha qui no s’ho planteja mai i ja hi renuncia d’entrada, com tampoc no és segur que tots vulguin influir en la definició de les polítiques públiques.

El que sí que volen, més enllà de la importància dels lideratges i de la conjuntura, és exhibir propostes prou atractives per a mobilitzar els seus potencials electors, malgrat que cada vegada és més habitual que la gent es mobilitzi per identificació negativa, és a dir, més per estar en contra d’alguna cosa que per estar-hi a favor. Però tenint en compte que els ciutadans no acostumen a interessar-se gaire per la política, i que quan ho fan no estan disposats a fer grans esforços, existeixen les dreceres cognitives de les ideologies que estalvien molta feina a partits i ciutadans.

PUBLICITAT
Renfe / Somos tu mejor Opción

El comú dels ciutadans és capaç d’identificar, ni que sigui rudimentàriament, el contingut de les ideologies i encara que en moltes ocasions s’ha proclamat, sempre erròniament, la fi de les ideologies i que hi ha qui sosté que la ideologia no és un fet consubstancial amb els partits polítics, el cert és que, com a mínim a Europa, sols han triomfat els partits que s’identifiquen amb una adscripció ideològica. I la definició d’aquesta adscripció acostuma a ser fonamental en les fases inicials de la vida d’un partit.

En un moment en què, tret d’accidents, no hi ha més eleccions a la vista que les andaluses els partits polítics d’àmbit estatal miren de rearmar-se, bé ideològicament, bé programàtica de cara al proper cicle electoral. Els dos vells i grans partits, PSOE i PP, opten per la moderació en l’àmbit de les polítiques de caràcter materialista a la recerca d’un retorn a la competència centrípeta que tan bons resultats els ha donat històricament i que es veu molt afavorida pel context pandèmic i per les obligacions europees. I es conjuren per no perdre l’hegemonia en els seus àmbits ideològics per les polítiques d’identitat i la batalla cultural per la qual semblen optar els nous partits que són els seus competidors, Podemos i Vox, cosa que no ha de sorprendre tractant-se de dos partits joves que encara es troben en fase de definició ideològica. I tot plegat donant per descomptat que el centre polític, mentre es va difuminant Ciutadans, torna a estar quasi buit.