A mesura que el temps es constreny, s’accelera i es dilueix en els entorns virtuals, constatem que cada cop és més important adonar-se del significat que té llegir obres literàries d’una gran extensió per contrarestar la pèrdua d’atenció davant del que ens envolta. Un llibre que tingui una extensió de mil pàgines no és millor que un altre que en tingui cent. No obstant això, podem asseverar que una obra literària de més de mil pàgines implica que el seu autor, si és un bon escriptor, s’ha proposat captar l’interès del lector, no només per un dia o diverses hores llegint el relat que conté la seva novel·la o assaig, sinó durant llargues hores de lectura. La pregunta que ens podem fer és: quina és la raó per la qual escriptors com Marcel Proust, Julien Green, Lev Tolstoi, Josep Pla o Thomas Mann han fet obres literàries de gran extensió que, de fet, defineixen la seva obra? 

La resposta immediata és senzilla. Així ho exigien les obres d’aquests autors, entre les quals, A la recerca del temps perdut de Proust, els quaderns de Julien Green, Guerra i Pau de Tolstoi, els dietaris de Josep Pla o La Muntanya Màgica de Thomas Mann, tant des del punt de vista temàtic com estètic. Si ho mirem des d’una perspectiva més àmplia, veiem que totes tenen la intenció d’atrapar l’atenció del lector, aconseguir aturar el temps a l’esdevenir de les seves històries o apunts de vida. Quan un lector es proposa llegir la novel·la Guerra i Pau de Tolstoi, ja sap abans d’iniciar la seva lectura, que seran les primeres pàgines les que el portin a la tessitura de decidir si destina temps i atenció a l’obra o si hi renuncia per concentrar-se en una altra cosa. El que l’escriptor planteja no és només que el lector gaudeixi llegint la seva obra, sinó que, d’alguna manera, aspira al fet que el lector penetri en la seva obra/univers; fer-lo partícip de la vida dels personatges, de les accions descrites i de la trama mateixa, sense límits d’extensió. L’escriptor anhela que la seva història, el seu estil i la seva qualitat literària sedueixin el lector perquè se centri en el seu relat. 

Situats en les dinàmiques que imposa l’economia de l’atenció, on centenars d’ofertes d’oci, entreteniment, formació i informació es disputen l’atenció de les persones, continuen existint àmbits, com la literatura, en els quals encara preval l’ambició que les persones concentrin tota la seva atenció al procés, en aquest cas, a la lectura d’una història. El filòsof Amador Fernández-Savater, al seu assaig L’eclipsi de l’atenció, concretament al capítol «Absentar-se: la crisi de l’atenció a les societats modernes», observa: «Atendre és, en primer lloc, deixar d’atendre allò que suposadament hem d’atendre: aturar radicalment l’atenció codificada –programada, automatitzada i guionitzada– per la recerca d’èxits, objectius o rendiments». 

Quan un lector pren la decisió de dedicar el seu temps a la lectura d’una obra com A la recerca del temps perdut de Marcel Proust, composta de set toms, 3.031 pàgines i 1.267.069 paraules, ha decidit deixar de banda i evitar fer una infinitat d’activitats que reclamen habitualment la seva atenció, permanentment, sense treva. En el cas de l’obra de Proust, l’extensió no sols està en la quantitat de paraules que el lector haurà de llegir, sinó en l’esforç que el lector haurà de fer per comprendre una història plena de metàfores, evocacions i salts en el temps, que li exigirà concentrar-se per poder endinsar-se en l’univers estètic que proposa l’autor. Es podria inferir que alguns escriptors consideren la seva victòria literària aconseguir que el lector visqui les experiències que es plantegen a la ficció el màxim de temps possible per tal que les històries narrades quedin en els seus records formant ja part de la seva vida. 

Possessió positiva 

L’atenció portada a l’extrem de penetrar en la vida íntima i personal del lector s’acosta a una mena de possessió positiva sobre ell. Davant les ofertes culturals destinades a fer que l’usuari dediqui el mínim esforç de concentració per passar d’una pantalla a una altra, facilitar-li el pas d’un joc a l’altre, possibilitar la realització de converses múltiples, escoltar fragments de cançons o veure alhora centenars o milers de fotografies a través de les xarxes socials, tenim una rara espècie en perill d’extinció, que són els contadors d’històries que pretenen tot el contrari: que els lectors els pertanyin el màxim de temps possible. 

Aquesta proposta literària persuasiva és també la de Rafael Argullol. La seva obra Dansa humana es compon de 10 llibres, amb una extensió de mil pàgines. L’obra portarà el lector a atendre la pròpia vida, iniciant un viatge de contemplació, que implica en si mateixa atendre: advertir la bellesa, l’art, les ciutats, indagar sobre el plaer. Aquesta singular obra, que s’acaba de publicar, serveix per aprofundir en la importància de l’extensió, la concentració i l’atenció; el que fa singular aquest tipus d’obres és que l’escriptor ha dedicat anys a elaborar-la, ha hagut de concentrar-se en la tasca artística per transferir al lector un coneixement basat en l’atenció i la comprensió profunda de la realitat. 

Potser és la literatura la disciplina artística que, tot i anar en la direcció contrària del que exigeixen les maneres i pautes culturals actuals, continua atraient la nostra atenció precisament perquè desatén l’urgent, tot allò que impedeix a l’escriptor establir un vincle sincer i honest amb el lector.