A mesura que el temps es constreny, s’accelera i es dilueix en els entorns virtuals, constatem que cada cop és més important adonar-se del significat que té llegir obres literàries d’una gran extensió per contrarestar la pèrdua d’atenció davant del que ens envolta. Un llibre que tingui una extensió de mil pàgines no és millor que un altre que en tingui cent. No obstant això, podem asseverar que una obra literària de més de mil pàgines implica que el seu autor, si és un bon escriptor, s’ha proposat captar l’interès del lector, no només per un dia o diverses hores llegint el relat que conté la seva novel·la o assaig, sinó durant llargues hores de lectura. La pregunta que ens podem fer és: quina és la raó per la qual escriptors com Marcel Proust, Julien Green, Lev Tolstoi, Josep Pla o Thomas Mann han fet obres literàries de gran extensió que, de fet, defineixen la seva obra? 

La resposta immediata és senzilla. Així ho exigien les obres d’aquests autors, entre les quals, A la recerca del temps perdut de Proust, els quaderns de Julien Green, Guerra i Pau de Tolstoi, els dietaris de Josep Pla o La Muntanya Màgica de Thomas Mann, tant des del punt de vista temàtic com estètic. Si ho mirem des d’una perspectiva més àmplia, veiem que totes tenen la intenció d’atrapar l’atenció del lector, aconseguir aturar el temps a l’esdevenir de les seves històries o apunts de vida. Quan un lector es proposa llegir la novel·la Guerra i Pau de Tolstoi, ja sap abans d’iniciar la seva lectura, que seran les primeres pàgines les que el portin a la tessitura de decidir si destina temps i atenció a l’obra o si hi renuncia per concentrar-se en una altra cosa. El que l’escriptor planteja no és només que el lector gaudeixi llegint la seva obra, sinó que, d’alguna manera, aspira al fet que el lector penetri en la seva obra/univers; fer-lo partícip de la vida dels personatges, de les accions descrites i de la trama mateixa, sense límits d’extensió. L’escriptor anhela que la seva història, el seu estil i la seva qualitat literària sedueixin el lector perquè se centri en el seu relat. 

Situats en les dinàmiques que imposa l’economia de l’atenció, on centenars d’ofertes d’oci, entreteniment, formació i informació es disputen l’atenció de les persones, continuen existint àmbits, com la literatura, en els quals encara preval l’ambició que les persones concentrin tota la seva atenció al procés, en aquest cas, a la lectura d’una història. El filòsof Amador Fernández-Savater, al seu assaig L’eclipsi de l’atenció, concretament al capítol «Absentar-se: la crisi de l’atenció a les societats modernes», observa: «Atendre és, en primer lloc, deixar d’atendre allò que suposadament hem d’atendre: aturar radicalment l’atenció codificada –programada, automatitzada i guionitzada– per la recerca d’èxits, objectius o rendiments».