En la seva etapa moderna, el FC Barcelona ha viscut diverses eleccions presidencials decisives. Però des de la Transició no n’hi ha hagut cap que hagi unit elements tan complexos com els de la cita del 24 de gener del 2021. Les urnes arriben amb una crisi interna espectacular, que coincideix amb tres circumstàncies generals extraordinàries en tot l’àmbit. La primera, el futbol en si mateix –organització i tàctiques dins i fora de la gespa– travessa un moment extremament canviant mentre busca millorar el seu atractiu i pensa en noves competicions, ingressos addicionals i limitacions per a determinades despeses. És un escenari on tot roman en suspens.

La segona, la submissió total als interessos del negoci internacional de l’espectacle televisat de masses del que, inicialment, era un esport popular administrat pels seguidors i els clubs formats per aquests. Es tracta d’una desnaturalització. Però la més important és la tercera qüestió: el pols que genera políticament l’addicció mundial al joc. Uns participants en calces curtes reunits en seleccions nacionals són els exèrcits simbòlics per intentar imposar i exhibir la seva superioritat guanyant, com sigui, trofeus per als seus països. Els empleats dels grans clubs són multinacionals que preserven el color de les seves banderes personals per animar les lluites econòmiques imponents que mantenen entre si els nous inversors i propietaris d’altres nacionalitats.

Els occidentals hem perdut influència en la presa de decisions pel desplaçament cap a Orient del poder econòmic emergent; l’Orient Mitjà i la Xina tenen ja una franja dels clubs europeus més importants, de vegades a través de multimilionaris i empreses (l’exemple més clar n’és la Premier britànica) i d’altres amb estructures paraestatals (el cas del Paris Saint Germain). Conseqüència: el pròxim Mundial del 2022 es disputarà a Qatar, a la tardor, cosa que desorganitzarà els calendaris habituals de les competicions europees i americanes, després que s’hagin acreditat sospites que en l’elecció hi va haver un bon nombre de suborns.

Paral·lelament, a efectes del saber popular, l’Argentina és sobretot la pàtria de Leo Messi, la seva icona; allí s’enyora més Maradona que Perón i la gent considera que el principal indicador del declivi socioeconòmic del país és el temps que fa que la selecció no guanya un Mundial.

PUBLICITAT

Renfe / Viaja como piensas

Presumint de ser encara propietat dels socis –una supervivència heroica–, el Barça ha d’administrar la mala herència que ha deixat Josep Maria Bartomeu envoltat per tot l’anterior. Li pesen molts llasts: l’enuig i la sortida anunciada de Messi, suport esportiu que va impulsar el Barça a ser el club més important del món; un primer equip envellit i poc guanyador malgrat la floració de brots verds valuosos en una plantilla descompensada; les arques buides i un deute al voltant dels mil milions d’euros segons càlculs solvents; la dilució del projecte de restauració del Camp Nou; un nivell de despesa ordinària extravagant –la plantilla més ben pagada del món envoltada de molts llocs de treball i sous complementaris– que és insostenible.

 

Aquest pobre Barça

Amb tot, el pitjor és la profunditat del mal humor del seu entorn, que no accepta la mala realitat, disgustat per la dimensió dels errors esportius i financers dels últims anys amagats sota l’aurèola de les grans victòries. De cara al futur d’aquest pobre Barça, les candidatures que aspiren a regir-lo porten, a més, a la motxilla, naturalment, el component polític de si l’entitat s’ha de sumar explícitament o no als animadors del procés independentista, en una sintonia propagandística similar a la que van adoptar els electors de la Cambra de Comerç, o mantenir l’alt grau de catalanitat sense fer aquest pas.

La set de replantejaments ha mobilitzat molts pretendents, però en el moment de redactar aquests paràgrafs –encara novembre–, el duel sembla centrar-se entre les possibilitats de l’empresari Víctor Font, que ha preparat minuciosament la seva campanya durant alguns anys atrinxerant-se rere la popularitat de l’enyorat Xavi, jugador guanyador, i el retorn de Jan Laporta, independentista polititzat, home polèmic, però que ja va ser un poderós revulsiu positiu després de la carrincloneria institucional que va representar el pas del populista José Luis Núñez, un franquista que fins i tot va catalanitzar el seu nom de pila i les seves actuacions per intentar ser més estimat.

 

Aval de 120 milions

Tots dos tenen la benedicció d’ERC i Junts per Catalunya, amb tot el que això significa en la situació actual. La possibilitat d’una alternativa més continuista per mantenir l’statu quo ideològic i no obrir recels i fissures en l’univers no separatista –català, espanyol i internacional– que envolta el club sembla que no l’assumirà finalment Juan Rosell, antic president dels empresaris espanyols, que oferia solidesa i contactes per a la cerca de solucions solvents per als problemes econòmics persistents. Però hi ha calendari per a moltes combinacions possibles d’aliances o protagonismes emergents.

Del tronc de Sandro Rosell i Bartomeu han entrat en competició l’advocat Toni Freixa, l’enginyer i exjugador Xavier Vilajoana, com també el vacil·lant Emili Rousaud, predestinat al principi per ser ideal mirant als centristes sociològicament. Però s’han mogut també cap a la gran cadira Jordi Farré, promotor de la moció de censura contra Bartomeu; Agustí Benedito, ja derrotat en tràngols anteriors; Pere Riera, exfutbolista i apòstol dels valors del planter, i Lluís Fernández, empresari democratacristià. Es va autodescartar el que semblava que seria un altre dels grans favorits, Jordi Roche, per l’exigència que la junta vencedora haurà d’avalar personalment el 15 % del pressupost pendent, potser més de 120 milions; els altres no expliquen encara amb prou detall com ho afrontaran en els casos en què, econòmicament, no els en sobrin gaires.

El duel sembla centrar-se entre les possibilitats de l’empresari Víctor Font i el retorn de Jan Laporta.

Quan els franquistes van afluixar el seu cèrcol al voltant del club i va anar arribant la normalitat democràtica, el Barça va fer successives refundacions internes fins a arribar a ser el que és. El 1961, dos empresaris, Llaudet i Fusel, van protagonitzar les primeres eleccions a l’americana proposant un reforçament exponencial, però en un context esportiu hostil. El 1968 va guanyar Narcís de Carreras per retornar al club la inequívoca catalanitat essencial que havia tingut abans de la Guerra Civil. Però la penúria de triomfs va portar al capdavant del club el constructor José Luis Núñez, amb arrels a Alianza Popular, que, el 1978, va atraure el vot majoritari dels qui volien menys simbolismes i més victòries esportives al preu que fos.

Posteriorment, l’espanyolista Núñez va tenir una llarga supervivència adaptant-se camaleònicament a l’evolució catalana. També va ser ell qui va acabar amb l’hegemonia dels directius procedents del tèxtil que hi havia hagut fins aleshores. Jan Laporta, catalanista real, va representar la ruptura i el retorn a la gran ambició en fer el gran pas social i internacional del Barça, que després va acabar potenciat per l’elecció de Sandro Rosell el 2010, que va fer valdre la superioritat apoteòsica que oferia Messi tant dins de l’equip com en els comptes de l’entitat.

 

Recel psicològic

Això d’ara, en conjunt, sembla molt més complex i dins d’un context internacional del futbol poc coincident amb el que sempre ha estat l’esperit tradicional del Barça des de la Segona República, la bandera esport i ciutadania per sobre de la comercialització a preu fet. I amb un recel psicològic tremend: el Real Madrid, també propietat dels socis malgrat el nou imperi de les entitats ja governades per empreses si bé dominat autoritàriament per un president electe milionari espanyol del món dels negocis internacionals, a pesar de la crisi, està a punt de reestrenar un estadi restaurat enlluernador i conserva una economia menys castigada –o tal vegada més ajudada des de les proximitats de l’Estat–, encara que amb l’energia de saber pagar peatges com el de suprimir la despesa de continuar amb Cristiano Ronaldo quan, en començar el seu declivi, representava una mala referència per fixar el sou dels altres jugadors.

Abans em referia al pobre Barça de la crisi. Ara serà el pobre i pressionat elector culer qui haurà de col·locar bé la seva peça salvadora en el puzle d’aquestes noves coordenades reals, organitzatives i sentimentals. El club està en joc.